Pau Sif, l’univers és una taula parada

«L’acte d’escriure no és res més que l’acte d’aproximar-se a l’experiència sobre el que s’escriu», deia el crític i poeta John Berger. L’evolució del poeta Pau Sif (La Pobla de Farnals, 1978) s’entén millor quan s’associa la seva experiència personal amb la reflexió que n’extreu de les vivències més immediates. Emmirallament que transita entre el cànon més arrelat i la influència dels poetes que li són més propers. Una aritmètica que suma enters en el dietari poètic d’un autor que explora la seva inspiració en successives cruïlles abandonades. Aquest cap de setmana el poeta participarà a la fira LiberisLiber de Besalú.

Pau Sif és coeditor d’Edicions del Buc, segell independent de poesia creat el 2014. Ha traduït poesia, narrativa i teatre d’autors serbis, croats i italians. Ha estat professor de literatura catalana en diversos països dàlmates. Ha publicat els poemaris Tríptic d’un carrer (Premi Senyoriu d’Ausias March, Edicions 3i4, 2015), Viatger que s’extravia (La Cantàrida, 2011), Breakfast at Saint Anthony’s Market (Premi Marc Granell, 2010), Arnes (Adia, 2016) i, recentment, Veles (Cafè Central, 2018).

És, per tant, la poesia una forma de vida per a una de les veus actuals més significatives del País Valencià. Significativa perquè, a cada nova entrega, el poeta fa un pas endavant en la conjugació de la tradició més nostrada -començant per Estellés i la seva passió pel món dels sentits, la vivència del món quotidià i els seus aspectes més vulgars- amb una particular capacitat de ser cronista de l’instant, conscient que «només l’oblit podrà brollar dels somnis». I ho plasma amb una objectivitat molt calculada que ultrapassa l’evidència.

Aquestes passes decidides deixen la primera petja important a Viatger que s’extravia on treu punta als «ossos de la ciutat», a referents populars i culturals d’arreu que ha conegut. Reflexiona i escriu poemes d’on sobresurt una atmosfera molt particular on el lector s’encara en un insospitat déjà-vu. Mirada còmplice de la realitat en moviment on el viatger veu com «trenca el tren la nit» i observa «l’univers que estreny el paisatge». Passeig venecià, paradís perdut. Mirada des dels ponts de Venècia i des dels seus batents conscient que «un terrat no és una talaia / sinó un punt de vista».

Si fem un nou pas endavant, el trobem a Arnes on, en paraules d’Enric Sòria, hi llegim «una poesia de l’instant, ben copsada, sentida i traslladada a paraules amb pes». Una ardidesa que es tradueix en alguns poemes foscos i esbudellats -en la línia de l’editor- i altres on «busca una veu entre la boira». En aquests hi fa acta de presència una certa meta-poesia, «l’aurora teixirà estius de veles», que anuncien l’adveniment del següent poemari.

Veles és la darrera publicació de Pau Sif. La veritat és una metàfora, s’infereix després de la lectura del poemari, així com «una rotonda és un símbol». Tot és possible perquè tot esdevé poesia, perquè hi trobem «personatges que s’afanyen a reviure» l’instant no viscut que només retorna en espais on sovint es respira «un aire cruel». El poeta combina, així, amargs residus humans amb la plena esperança de seguir vivint dins la seva «insignificant galàxia interior». Constantment transita pel contorn del buit, pels «buits que interroguen» i pels racons del passat on «la fugida i el record no són pols oposats». Observa el versaire com «la nit ve com un vaixell / varat en el ponent dels anys».

Com deia a l’inici, l’aptesa d’aquest artesà de les paraules neix de l’experiència sobre el que s’escriu, de l’obsessiva voluntat de saber «com qui veu passar la vida / i del temps corbat se’n riu». Un virtuós de la lírica com es llegeix en els poemes Conte d’estiu, de fonètica excepcional, i en la càustica ironia de Propietats de l’Ikea.

Llenguatge directe i narratiu, auster i exigent, basat en el registre col·loquial. Versos farcits d’escenes quotidianes, algunes en format de trilogia que multipliquen la perspectiva. Un joc molt seriós. Pau Sif descriu amb certa fredor, però amb molta honestedat, itineraris feliços i sensacions efímeres que ens són, a tothom, essencials. Sí, a tothom perquè, amb descripcions molt exigents de singulars instants aconsegueix la inqüestionable complicitat del lector.

Pau Sif, amb Veles, culmina una experiència vital i poètica, un nou pas en la seva crònica d’avinenteses. «Hauré caminat fins esdevenir / des-imatge corba d’itinerari».

Esperem que Veles meni el poeta a un nou port.