“Pau als homes de bona voluntat!”

16.12.2012

Amb música de Pau Casals i text de Joan Alavedra, l’oratori El pessebre ha tornat a sonar l’Auditori de Barcelona. La interpretació coincideix amb el 52è aniversari l’obra, que s’estrenà a Acapulco l’any 1960.

Pau Casals

Hi ha efemèrides que se celebren amb solemnitat. I el cinquantè aniversari és un dels que té solera. Com ja ha publicat Núvol, aquest any 1912 han coincidit diverses celebracions significatives: la fundació de la Coral Cantiga, de Cavall Fort i la publicació de Nosaltres, el valencians, de Jaume Fuster, el tret de sortida d’Edicions 62. A l’estela d’un altre cinquantenari, el de l’oratori de El Pessebre, de Pau Casals, va germinar el documental Un poema a l’exili, presentat fa dues setmanes. Aquesta darrera commemoració potser té avui un ressò més local, però en el seu dia fou un esdeveniment d’interès mundial.

I és que als seus 84 anys, Pau Casals (El Vendrell, 1876 – San Juan, Puerto Rico, 1973) gaudia d’un prestigi inigualable per la seva qualitat com a intèrpret, però sobretot per la seva coherència ideològica i compromís amb la pau. Tal com diu Xavier Chavarria a la Revista Musical Catalana (núm. 323), Casals “estava convençut que l’artista ha d’estar al servei de la seva comunitat” i creia que “l’art i en especial la música són un excel·lent vehicle per elevar la dignitat de l’ésser humà”. L’intèrpret i compositor reuní aquestes conviccions en el seu oratori, fent que la seva llengua materna proclamés un missatge de valor universal: ”Pau als homes de bona voluntat! Pau!”.

Les virtuts musicals de l’obra són discutibles, i no perquè hagi envellit especialment malament. Ja van ser motiu de debat en el moment de l’estrena. Com recorda Marta Portes al programa de mà, la música s’inspira “en les cançons populars catalanes” , té una escriptura “clara i neta que fuig de qualsevol efectisme, i recull l’herència simfònica de final del segle XIX”. Un fet mal rebut per alguns sectors “en ple desenvolupament de la música contemporània”.

Casals sortia al pas d’aquestes crítiques amb humor: “Les figures del pessebre tenen un caràcter popular; no poden cantar amb tècnica dodecafònica!”. I, per molt que hi siguin, les possibles debilitats no poden ofuscar les virtuts de l’obra: la bellesa de les melodies, la intensitat del seu lirisme, l’efectivitat dels recursos musicals i l’encert de la seva orquestració, mèrit d’Enric Casals, germà de Pau.

La producció que n’ha ofert l’OBC, sota la direcció d’Arthur Post, ha estat correctíssima. L’orquestra, que ja havia interpretat El Pessebre i en feu una gravació l’any 1997 amb Lawrence Foster al capdavant, la coneix perfectament. Això es notà en la seguretat i l’aplom que mostrà en tot moment. Excel·lent fou la massa coral, formada per la Coral Canigó, el Cor Jove de l’Orfeó Català i el propi Orfeó Català. Les seves escasses intervencions permeten poc lluïment. Però el so fou esplèndid pel volum, afinació i timbre en l’exigent apoteosi final, fins i tot malgrat el tempo excessivament lent.

Més irregulars foren els solistes, veritables protagonistes de l’oratori, que donen veu a les figures del pessebre. En ocasions quedaren tapats per l’orquestra i en alguns punts de la sala, com en el segon pis, la dicció no resultà prou clara.

La soprano Elena Copons resolgué amb valentia i decisió el parell d’aguts extrems  que té el seu paper a l’inici i final de l’oratori, i cantà amb delicades exquisida el fragment de l’anunciació. Justament dramàtica fou la intervenció de la mezzosoprano Gemma Coma-Alabert com a vella que fila. Igual bon paper feu el baríton Joan Martín-Royo. Per la seva banda, al baix Marc Pujol se’l notà més còmode en el registre agut, brillant i àgil, que en el greu. El tenor David Hernández mostrà una veu de timbre delicat i adequat al paper de narrador, però un xic petita i amb abús de portaments.

Joan Alavedra dóna la mà a Pau Casals

Està clar que El pessebre no es pot convertir en El Mesies català. No permet les produccions participatives que tan popular han fet l’oratori barroc, i està a les antípodes de la seva solemnitat. No és una tradició nadalenca. Justament per això, i per la senzilla humanitat que vessa, pel seu simbolisme i pel seu pes en el patrimoni musical català, cada audició que se’n fa és una celebració.

 

Una de freda i una de calenta

L’edició del programa va jugar una mala passada als intèrprets. La remor que el públic féu en passar els fulls coincidí en dues ocasions amb delicades intervencions dels solistes.

La interpretació de El Pessebre ha de ser una ocasió per rememorar la figura cabdal de Pau Casals. Una bona ocasió de fer-ho serà la nit de Nadal, quan es tornarà a emetre per Televisió de Catalunya el documental Un poema a l’exili. El Pessebre de Pau Casals i Joan Alavedra

Articles relacionats

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. En comparació amb altres, aquesta peça musical m’ha costat molt de trobar en CD i en els prestatges de la música clàssica a BCN. Sembla que no té una distribució adeqüada al seu potencial públic. Fora bó que el públic pogués conéixer-ne les seves edicions. Espero que el documental hi ajudi. Moltes gràcies per l’article.