Pau Alabajos, unplugged

29.12.2013

“Disculpeu per la veu, però surto d’un encostipat molt fort”, deia ahir Pau Alabajos en acabar el seu concert al Born CC. No semblava pas que estigués gaire afònic, aquest jove valencià de veu portentosa, per bé que aquesta vegada havia pujat a Barcelona tot sol amb l’Euromed i la seva guitarra acústica. Alabajos va deixar la funda negra de la guitarra oberta al mig de l’escenari com si fos un músic de carrer i no va trigar a escalfar el públic. Per única escenografia, la silueta del País Valencià, projectada sobre el fons de l’escenari com una taca de sang.

 

Pau Alabajos | Foto: bureo Músiques.

 

Alabajos fa cançó de protesta i sent un cantautor del País Valencià motius per indignar-se no n’hi falten, perquè el govern del PP ha perpetrat un ‘desficaci’ rere l’altre i Alabajos s’ha fet seves totes les ignomínies que ha patit el poble valencià: les fosses comunes de la guerra civil, l’assassinat de Guillem Agulló en mans de la policia feixista, l’accident del metro de València o el recent tancament de RTTV. Alabajos no és un defensor naïf de la televisió valenciana, que ja havia denunciat a la cançó zàping amb aquesta frase sarcàstica: “La terra és plana perquè ho diu l’informatiu de Canal 9”, però sí que reclama una televisió de Km 0 que expliqui la realitat dels valencians.

Ahir, a banda de les seves pròpies cançons, Alabajos va recitar Vicent Andrés Estellés i Ovidi Montllor, i va cantar L’Estaca i Al Vent, amb una potència de veu que no té res a envejar a Raimon.  I ara que fa 54 anys que Raimon va compondre Al Vent, què podem esperar d’un jove cantautor valencià com Alabajos? No li podem demanar que tingui més bona veu, perquè ja la té. No li podem demanar que tingui carisma, perquè en té molt. I no li podem exigir tampoc que sigui més honest, perquè ja ho és massa, d’honest.

Quan dic que Alabajos és massa honest vull dir que les seves lletres, tant si ens parlen d’amor com de denúncia, són d’una transparència argmental tan gran que tot està dit en obert. No hi ha sobrenetesos ni el·lipsis, sinó que tot és tan clar i valencià, tan directe, que no hi ha res que no entenguem a la primera.

A diferència de Llach o Raimon, Alabajos ha tingut la sort de poder crear sense la censura. En els seus inicis, els seus mestres es van veure forçats a certes constriccions que políticament eren abominables, però que artísticament eren productives, perquè els obligaven a trobar, en el camí que va de l’eufemisme a la ironia, tota mena de recursos retòrics o poètics. O a musicar directament poemes ja publicats, amb la qual cosa ja teníem molt guanyat. No és la censura que afua l’enginy, sinó les constriccions que l’artista s’imposa. I de constriccions n’hi ha d’haver sempre, sigui quina sigui la pressió de l’entorn.

Alabajos viu en un món igualment escandalós i indignant, i el que denuncia és molt gros, però no hi ha avui ningú que pugui censurar les seves cançons. Els mitjans hostils voldran, això sí, silenciar-lo, a força d’ignorar-lo. Abans se censurava, ara només es pot silenciar els incòmodes. Potser és per això que Alabajos té la necessitat de fer arribar un missatge tan nítid, però és tan honest, tan earnest que dirien els anglesos, que pot acabar sent artísticament insuls.

“Dir molt en un mig dir, seria mon afany”, deia Carner. Alabajos ho diu tot, i dient-ho tot corre el perill de no acabar dient res que no sapiguem. El dia 15 de març torna a Barcelona per presentar a L’Auditori, en el marc del festival Barnasants, el Mural del País Valencià. Els versos d’Estellés li poden fer un gran bé.