Patti Smith dinamita el Palau de la Música

23.11.2012

Potser no ens ho acabàvem d’esperar. És clar, és una “senyora” de seixanta-sis anys, que es diu aviat. La seva època punk, a la Nova York de finals de la dècada de 1970, potser queda una mica lluny. I si no segueixes la seva carrera, és fàcil no saber que el disc que ha tret enguany, Banga (2012), és, després de Horses (1976), el millor de la seva carrera.

 

Patti Smith ahir al Palau de la Música | Foto d'Isaïas Fanlo

 

Però les coses són com son: Patti Smith viu una segona joventut. Es troba en un punt dolç a la seva carrera, i dilluns es va plantar a l’escenari magnífic del Palau de la Música disposada a demostrar-ho. Amb un grup fidel i reduït (cinc persones a escena) i amb les idees ben clares.

I sí, ho va aconseguir. Patti Smith va dinamitar el Palau de la Música.

Som al Palau, a punt d’ignició. 3, 2, 1… Banga! Tot ha començat amb la revisió d’una de les seves millors cançons, “Dancing Barefoot”. Perfecte per posar a to un públic seduït i convençut de bon començament. Des de la primera cançó, podem veure que el grup sonarà molt bé. No tarden a arribar les cançons de Banga, el darrer disc: “April Fool”, “Fuji San” i “Mosaic”, d’una tacada. I de seguida n’arribarà una altra, “This is the Girl”, dedicada a la memòria d’Amy Winehouse. A continuació, un dels punts àlgids del concert, amb “Beneath the Southern Cross”, elegia a l’escriptor Roberto Bolaño. Si hi pensem, Patti Smith ens ha fet aixecar de la cadira per ballar al ritme de cançons dedicades a la novel·la Les ànimes mortes, de Gògol, i a l’autor de 2666, que és un dels llibres de capçalera de la cantant. Suposo que tots plegats estem una mica sonats.

El que resulta indubtable és que aquesta dona té un carisma desbordant. Continua mantenint aquest posat androgin però singularment femení al mateix temps. Unes faccions insòlites i personals. Una veu salvatge i magnètica. I una mirada inquieta, com de nena entremaliada. La mateixa mirada que s’aixeca durant el concert a observar els racons del Palau de la Música.

 

Patti Smith ahir al Palau de la Música | Foto d'Isaïas Fanlo

 

És el moment de les concessions. “Because the Night”, el seu gran èxit, que la gent canta de memòria, i “Pissing in a River”, potser una de les seves millors cançons. I, per tancar el primer bloc, Patti Smith s’atreveix amb “Land” , la cançó més llarga i revolucionària de Horses, un poema punk de deu minuts narrat des de les vísceres. Públic dempeus. Smith, ja totalment reforçada dalt de l’escenari, la fusiona amb “Gloria”, i ara sí, la gent embogeix mentre crida, al ritme de la cançó, “G-L-O-R-I-A”. La persona que tinc al meu costat, impressionada davant el tour de force físic i acústic de la cantant, em comenta: “És el millor concert que he vist des del que va fer Paul Simon a la gira de Graceland al Velòdrom d’Horta”. I això va ser l’any 1989! Qui ho diu és el meu pare, que ha estat en molts dels grans episodis musicals de la ciutat, així que me’l crec.

Això s’acaba. Se’ns fa massa curt. Després de “Banga”, la cançó que dóna títol al nou disc (inspirada en un personatge molt secundari d’El mestre i Margarida, l’enorme novel·la de Mikhaïl Bulgàkov), arriba el final, amb l’eufòrica “People have the Power”. Patti Smith abandona l’escenari del Palau de la Música i la sala encara transmet el magnetisme del concert. Només una pega: 65 € (a platea) per un concert de menys de dues hores és un preu excessiu, i més en els temps que corren. Hagués estat bé sentir cançons com “Amerigo”, “Frederick”, “Paths that Cross”, “Free Money” o “Summer Canivals”. Però hem estat còmplices d’un concert sensacional d’una humanista del nostre temps, capaç de fer una exposició a la Fundació Cartier de París, publicar un llibre extraordinari (Just Kids, National Book Award als EUA) i un exitós treball discogràfic amb mesos de diferència. Que continuï la ratxa!

 

Foto d'Isaïas Fanlo

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Totalment d’acord amb el post. Jo estic encara en estat de shock. No puc dir que sigui molt imparcial quan es tracta de la Patti Smith però el que va succeir al palau dilluns va ser molt gran. Jo a l’any 75 tenia 14 anys i dilluns em vaig sentir com un noi de 14 anys, exultant i desbordat en sentir tanta energia al meu voltant.
    Llarga vida a la Patti!

  2. Estic totalment d’acord amb l’Isaias, jo també vaig trobar el preu car i vaig trobar a faltar també, una de les meves cançons preferides, “Free money”
    però tot i així, aquesta senyora es impresionant, sensillament ùnica. Aquella nit després del concert no vaig deixar de cantar “Gloria” i mirar les estrelles amb un relaxament total. La Patti es la meva gran sicòloga.