Passejant per Almada amb Ubu Roi i Declan Donnellan

Arriba al Festival Grec el muntatge que el director Declan Donnellan ha fet d'Ubu Roi, d'Alfred Jarry. Obra escandalosament real, que Joaquim Armengol ha vist al Festival d'Almada, a Portugal, uns dies abans que arribés a Barcelona. Armengol va poder parlar amb Donnellan i ens ho explica a Núvol.

Arriba al Festival Grec el muntatge que el director Declan Donnellan ha fet d’Ubu Roi, d’Alfred Jarry. Obra escandalosament real, que Joaquim Armengol ha vist al Festival d’Almada, a Portugal, uns dies abans que arribés a Barcelona. Armengol va poder parlar amb Donnellan i ens ho explica a Núvol.

El cas és que mentre alguns feien una mossegada golafre al pati de la Escola D. Antònio Da Costa, al Festival de Almada (Lisboa), d’altres érem davant, a tocar, de Declan Donnellan fent-li un munt de preguntes i escoltant les seves paraules, que giraven a l’entorn del seu magistral Ubu Roi que veuríem més tard, al vespre, en el Palco Grande. Ja sabeu, la brutal sàtira d’Alfred Jarry sobre l’avarícia i l’abús de poder que va ser prohibida el 1896 després d’estrenar-se, bàsicament per la seva falta de respecte a l’autoritat i pel seu llenguatge escandalós i violent. Aquella estrena mítica fou, sens dubte, un acte de transgressió. I justament és el que penso d’aquesta sensacional posada en escena de Declan Donnellan i la Cheek by Jowl.

A mi em sembla una gran troballa situar l’acció d’aquesta brutal creació d’Alfred Jarry dins un apartament de l’alta burgesia parisien mentre els inquilins celebren un sopar amb convidats. I per això no m’estic de preguntar-li: Mr. Donnellan, com se li va acudir aquesta idea? “En Nick Ormerod (l’escenògraf) i jo fèiem estada en un d’aquest pisos tan luxosos a París, i la cosa és que l’apartament en qüestió tenia un munt de senyals per tot arreu dient què es podia i què no es podia fer o tocar; era un pis molt luxós i molt net, però on a cada cantonada trobàvem aquests cartellets surrealistes del tipus: “no camini abans de les vuit del matí”,”no faci servir la dutxa després de les 21h”, “no talli els aliments a la pica de la cuina” També n’hi havia un que deia “no obri les finestres”, i he de dir que hi feia una xafogor que matava… Era com si visquéssim en una presó de luxe. I després d’unes setmanes allà dins amb en Nick, ja fantasiejàvem amb la idea de profanar aquest apartament. No creu que la violència a Ubu Roi és fascinant i aterridora? Sempre és aterridora. Bé, no és probable que jo mati a cap persona en la propera mitja hora, però qui sap del que seria capaç de fer si les circumstàncies canviessin molt bruscament i de cop tingués molta por o m’agafés una enveja irrefrenable contra algú. I això demostra la rapidesa amb què la civilització pot enfonsar-se, és sorprenent. No cal que us expliqui el cas de la meva pròpia família, extremadament rica, perdent tots els seus diners. O potser només cal fer memòria i recordar els nazis…En algunes parts d’Europa de l’Est, durant la Segona Guerra Mundial, hi va haver gent que quan van sentir dir que els nazis s’apropaven immediatament van començar a matar als seus veïns jueus. Immediatament! No va caldre cap procés d’adoctrinament. Crec que tots som així, o almenys tots hauríem tenir en compte la possibilitat que som éssers capaços d’actes atroços d’una crueltat inimaginable, en qualsevol moment i de manera gratuïta… Crec que seria incapaç de matar una persona. Però, ho sé segur? Espero que no es comportin d’aquesta manera en circumstàncies extremes, però no en podem estar segurs, oi? Tinc la gran sort d’estar aquí, viure un temps molt burgès, i de poder beure un bon got de vi en un restaurant. Bé, com ja he dit, no és probable que mati a una persona en la propera mitja hora, però qui sap. En tot cas, haig de dir que jo sóc burgès i no tinc cap problema amb això. Però, precisament, què és allò que ens ho impedeix? M’agrada viure en una societat civilitzada, però això requereix que els altres estiguin controlats, i nosaltres mateixos també. La veritat és que tots som perillosos, llevat que hàgim reprimit molts dels nostres impulsos i els posem sota control. Però llavors el problema és el preu que paguem per la civilització, que és una bogeria… Ok, ho admeto, potser és un preu raonable. I potser Ubu Roi, més que un gran text sobre el poder, sigui un text important sobre la banalitat del mal. Jarry dóna vida a aquests personatges extraordinaris, com són el Pare i la Mare Ubu, dos caràcters magnètics i aterridors al mateix temps, que roben, maten, mengen i xerren amb la boca plena, com porcs. Però que és el preocupant? El preocupant és per què ens sentim tan fascinats per criatures tan repulsives? I, alhora, per què ens sentim amenaçats per criatures tan vulgars? Potser ells encarnen alguna cosa en nosaltres que preferim veure projectada d’una manera segura en el món exterior…”.

I encara una altra pregunta, Mr. Donnellan, Alfred Jarry va escriure Ubu Roi sobre un mestre que havia tingut, oi? Per què vostè converteix la figura d’Ubu Roi en la d’un pare de família? “Sí, això sembla. Era un professor de matemàtiques especialment odiat que tenia al Liceu de Rennes. Però si ens fixem bé en els noms dels personatges crec que en realitat es tractava dels seus pares. Això em permet dimensionar molt més l’espectacle i inserir-hi tothom, tots som fills, alguns pares i fills, tots tenim i som família, oi? Tanmateix, jo no sóc un director conceptual, no arribo a la sala d’assajos amb un idea preconcebuda, parteixo molt dels actors i del que aporten, confio molt en ells. El que sí tenia clar era la figura de l’adolescent com a epicentre. Creu que Ubu Roi és l’obra mestra d’un geni? Bé, si ens fixem en Ubu Roi des d’una certa perspectiva, es tracta de l’obra d’un geni, sens dubte; però si vostès s’ho miren des d’un altre punt de vista, no és altra cosa que escombraries. Així que el repte és molt difícil per a un director. I aquí ve la gran pregunta: com pot ser que un text que és una completa merda sigui tan interessant? També som una merda nosaltres? És per això que és interessant? En fi, no ho sé, l’únic que m’interessa és fer una obra d’art que estigui viva. I com que la vida és a tot arreu, deixo que flueixi també a la sala d’assajos, treure els obstacles és la meva tasca, obrir, per veure què en surt…”, diu Donnellan.

Com que encara no heu vist l’espectacle millor aturar aquí la conversa. Potser caldria recordar una mica la trama de l’obra: el pare Ubu s’ha fet amb el poder a Polònia (Polònia a l’època significava un no-lloc, un lloc gairebé imaginat), a Lituània i altres territoris adjacents, instigat pel monstre de la seva senyora, una mena de Lady Macbeth. S’instaura així, a través de l’assassinat i la violència, una petita dictadura que aviat es veurà amenaçada per un exèrcit invasor. Però qui, que és Ubu Roi? Ubu és un tipus inflat i petulant, desagradable, anàrquic, covard, garrepa, traïdor, ingenu, estúpid, golut, insaciable… Podríem dir que representa simbòlicament la cobdícia en l’àmbit de les esferes polítiques, un ésser execrable que arrossega l’absurd pueril de voler-ho sistemàticament tot, un personatge que encarna tot allò de més primari i bàsic, però sumant-t’hi l’extrema crueltat d’una ment infantil. I aquí ve la genialitat de la dramatúrgia de Declan Donnellan, que rau en el fet de saber jugar el text a través de les fantasies d’un adolescent burgès, que és l’edat que tenia Alfred Jarry quan va escriure l’obra. I aquest és el quadre: un adolescent i els seus pares vivint en un apartament elegant a París, on el noi es passeja arreu amb una càmera de vídeo (imatges que veureu projectades al fons) mentre esperen els convidats per sopar…

Penso que per traspassar el mur de la nostra ceguesa i sordesa només cal que els símbols ens colpegin amb violència, i això és el que passa durant l’Ubu Roi de Donnellan. Penseu que per comprendre ens fa falta tenir una capacitat d’atenció infinita. Però tampoc us deixeu enganyar del tot per la divertidíssima farsa còmica que veureu, perquè el que amaga és una violència estremidora que no cal prendre’s a la lleugera. En tot cas, l’espectacle és meravellós, divertidíssim, grotesc, d’un virtuosisme enjogassat general de primera classe. I ara la pregunta final que proposo, per quan hàgiu vist l’espectacle: quants Ubu Roi deu haver-hi en les cases nostres particulars, en els instituts i escoles d’arreu? Quans pares han parit i criat autèntics Ubus que a hores d’ara ja es proclamen reis d’algun petit imperi?

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació