Parlar per no dir el que no es pot dir

5.07.2018

El dramaturg irlandès Brian Friel (1929-2015) arriba al Teatre Goya amb una de les seves últimes grans obres: Give Me Your Answer, Do! (1997), traduïda al català per Pau Gener com La resposta . Dirigida amb subtilesa i detall per Sílvia Munt, l’obra ens exposa la situació de tres parelles ben diferents, i un personatge satèl·lit, que es troben en una casa de camp a Irlanda del Nord.

Emma Vilarasau i David Selvas en una escena de ‘La resposta’. © David Ruano / Bitó

L’escenografia austera (dissenyada per Enric Planas), amb mobles de fusta i unes cortines blanquinoses, ens anticipa una de les temàtiques representades: les dificultats econòmiques que travessen l’escriptor Tom Connolly (David Selvas) i la seva dona Daisy (Emma Vilarasau). Però encara més directa és la projecció  les cortines que enceta l’obra: en Tom visita la seva filla de 22 anys, la Bridget (Raquel Ferri), internada des de fa 10 anys per una malaltia mental indeterminada que la va deixar sense parla. Aparentment, aquest comença sent el tema de l’obra, la pèrdua vital d’una filla, un personatge que no entrarà mai a l’escenari, però que la seva absència es fa ben present als protagonistes.

La trama s’esdevé a la casa del matrimoni, on coincideixen la visita d’un agent literari (Eduard Buch) de la Universitat de Texas, que està avaluant l’obra d’en Tom per recomanar-ne l’adquisició, i dels pares de la Daisy, el Jack i la Maggie Donovan (Ferran Rañé i Carme Fortuny), un pianista de cocteleries cleptòman i una metgessa retirada en ple procés de decadència física. S’afegeixen més tard l’escriptor d’èxit comercial Garret Fitzmaurice (Àlex Casanovas) i la seva “estimada” Grainne (Àngels Gonyalons), una dona pragmàtica i aguda, insatisfeta amb el seu matrimoni però sense alternatives.

Enric Planas signa l’escenografia de ‘La resposta’, al Teatre Goya. © David Ruano / Bitó

Es tracta d’una obra sense argument, com a mínim sense argument narratiu ni acció dramàtica. L’únic que succeeix, de fet, és la resposta de l’agent literari a l’expectativa generada per saber el valor de l’obra d’en Tom. La resta del que s’esdevé és el temps d’espera, omplert de contingut per converses intercalades de respostes esquives a preguntes incòmodes durant un dinar marcat per l’absència de la Bridget, l’alcohol i el Scrabble; un temps d’expectativa, poruc d’arribar a la certesa final. L’obra, per tant, és un retrat dels personatges que desenvolupen el seu propi retrat, emmarcats pel tarannà illenc i un alcoholisme moderat, així com per la decadència inevitable del cos, la frustració indigerible de les expectatives de joventut i la dissort circumstancial de la creació artística.

Aquesta última esdevé la dimensió principal de l’obra, que havia sobrevolat l’obra fins a ser abordada cap al final, quan el veredicte aterra a l’escena i desterra la Bridget; la seva presència desapareix. La situació queda envaïda per la qüestió de l’honestedat literària i les contradiccions de l’ofici de l’escriptura en un món capitalista, on el públic marca els criteris del reconeixement artístic. De sobte, l’espectador s’adona que allò que estava en joc no era l’estabilitat econòmica del matrimoni per afrontar les factures de l’hospital, sinó la necessitat d’una valoració “objectiva” (és a dir, econòmica) de l’obra d’en Tom. Però acceptar el valor econòmic de l’obra comporta entrar en contradicció amb el principi d’incertesa amb el que tot artista ha de conviure; es tracta d’un principi inherent a l’existència humana però que en el cas del creador és una “incertesa necessària per seguir creant”. Aquestes paraules pronunciades per la Daisy acaben de dibuixar el seu propi retrat: el de la dona-parella-de-l’artista, l’acompanyant, “la dona de”. En aquell moment, la Daisy, que ha vagarejat tota l’estona descalça i amb un vestit blanc (tria molt encertada d’Albert Pascual), s’imposa com aquell personatge tràgic, i per això més lúcid, que entén el sentiment d’incomprensió de l’artista sense demanar cap comprensió a canvi.

Àngels Gonyalons i Àlex Casanovas a ‘La resposta’, de Brian Friel. © David Ruano / Bitó

La complexitat de les relacions humanes, especialment en la convivència, es correspon amb la incapacitat per afrontar certes preguntes i les seves respostes o, encara més, per afrontar respostes inexpressables. Aquest joc de preguntes i respostes, expressables o no, és un joc dialèctic de dos o més, però sempre d’un jo i un(s) altre(s). Les preguntes punyents ho són davant la mateixa consciència, però el dolor encara és més agut quan hem de respondre davant i en relació als altres. Per això es tracta d’un joc macabre en el que els participants juguen a parlar per no dir el que, de fet, no es vol (ni es pot) dir. És per això que la referència al Wittgenstein del Tractatus, en el context d’aquesta obra, pren una multiplicitat de significats per a l’espectador a qui no passa desapercebuda la sentència “Del que no es pot parlar, val més callar.”