Paraula de Séchu Sende

8.07.2015

Escriure sobre llengua i societat és un exercici habitual per a molta gent, però fer-ho combinant una intencionalitat crítica i reflexiva amb una altra de literària no ho és tant. Ni tan sistemàtic. I per aquest motiu és més creatiu. Això és el que aconsegueix el gallec Séchu Sende amb La venedora de paraules, que ara publica RBA La Magrana amb una esplèndida traducció de Mònica Boixader: fer de la sociolingüística una disciplina literàriament entretinguda.

Séchu Sende © David Landrove

Séchu Sende © David Landrove

La venedora de paraules (Made in Galiza en l’original) és un recull de quaranta-dos relats breus que il·lustren, a través de situacions quotidianes i imaginàries, l’actitud que adopten els parlants envers la pròpia llengua: una fàbrica que fabrica paraules, un lladre que les roba, un home que les mesura, una dona que les ven, un manual d’instruccions per parlar una llengua, una oficina d’objectes perduts on es pot recuperar, unes lletres que lluiten contra la censura… L’imaginari és molt ampli: hi ha contes irònics, poètics, fantàstics, combatius, tendres i humorístics, i alguns que combinen aquests conceptes en un elogi explícit de la brevetat, que és fructífera i atractiva, i, per tant, suculenta.

En aquestes històries, Séchu Sende (Padróm, 1972), poeta, narrador i sociolingüista, parla gairebé de manera exclusiva d’una llengua, la gallega, i de l’entorn social del qual ell i la llengua formen part. És per això que el lector pot apreciar-hi la particularitat d’un territori i les circumstàncies d’un idioma en un context determinat, amb les corresponents al·lusions al seu passat més o menys recent. Però la singularitat no la desconnecta de moltes altres llengües, minoritàries i minoritzades, que es troben en situacions semblants. Al contrari, milers de lectors d’aquestes llengües s’han vist emmirallats i seduïts per uns contes en què la paraules es resisteixen a morir, a desaparèixer, a ser ignorades i, en última instància, a ser substituïdes.

El primer relat del llibre, “Parlar”, resumeix amb senzillesa quina és la realitat del gallec tant en l’àmbit públic com en el privat, afectat el segon pel primer. La protagonista del conte és una nena que està a punt de començar a parlar i que explica com els seus pares li parlen en una llengua diferent de la que fan servir per comunicar-se entre ells. La nena es declara confusa i no sap per què amb ella canvien de llengua ni, sobretot, amb quina de les dues haurà de dir la seva primera paraula. El gallec, associat al desprestigi i exposat a la substitució. El mateix amb què s’han trobat a França l’occità, el bretó, el basc, el cors, el francoprovençal, el flamenc, el català o l’alsacià, víctimes de l’unionisme lingüístic i del soyez propres, parlez français.

Aquest conte, i una altra bona colla, reflecteixen una conjuntura sociolingüística, però aquesta conjuntura és complexa i variable, i el gallec continua comptant amb múltiples agents i elements que el mantenen eixerit i que li donen corda per anar tramuntant els anys i els perills que poden anar llimant la seva idiosincràsia. N’és un exemple el llibre que estem ressenyant, amb deu edicions i 30.000 exemplars venuts a Galícia, guardonat amb el premi Ánxel Casal al llibre de l’any concedit per l’Asociación Galega de Editores (2007). Escriptors i activistes com Séchu Sende contribueixen a mantenir l’espurna de les paraules i l’índole de les llengües, que són pilar de la cultura i la història dels pobles.

Etiquetes: