Panteisme salvatge

11.05.2017

Molts el vam descobrir com a Japhy Ryder llegint Jack Kerouac, que el considerava “el número u de tots els Vagabunds del Dharma”. Poeta, traductor, budista, llenyataire, excursionista, acadèmic i activista pel medi ambient. El Thoreau de la generació beat i el profeta de la naturalesa salvatge com a protocol de la llibertat. Spinoza into de wild: Gary Snyder.

Gary Snyder | Varasek Ediciones

Des de la publicació del Walden de Thoreau, hi ha hagut molts autors que s’han dedicat a escriure sobre la natura i la condició essencial que ens vincula amb el territori i el nostre propi ser salvatge. I tampoc s’han escapat de les etiquetes, tan genèriques i cridaneres. Són els nature writers, que a grans trets defensen una vida lliure i salvatge, més simplificada i més intensa que l’existència civilitzada subordinada per una altra mena de salvatgia, la del capitalisme, que ens allunya de les autèntiques riqueses que reivindicava Jean Giono, les de la terra.

Gary Snyder és un dels grans exponents d’aquesta filosofia que advoca per un retorn a la comunitat natural de la qual provenim, perquè la civilització no deixa de ser part de la naturalesa, perquè la cultura humana està inequívocament arrelada al primitivisme i perquè, en definitiva, la nostra ànima pul·lula per un territori salvatge. Fa uns mesos, la gent de Varasek Ediciones va tenir la fantàstica ocurrència de publicar un recull complet dels seus assajos, traduïts al castellà per Nacho Fernández i José Luis Regojo Borrás: La práctica de lo salvaje.

 

L’udol de la natura

Seguint les ensenyances de Thoureau i del mestre zen Eihei Dōgen, Snyder ens invita a allunyar-nos del camí marcat per endinsar-nos en els marges salvatges, i ens adverteix que “para acercarse a ello hay que aceptarlo desde dentro, como una cualidad intrínseca a quienes somos”. Salvatge és l’espai físic dels boscos i les muntanyes, però també és un estat mental; és la imaginació desbocada i l’espurna que encén les nostres pulsions més incontrolables i genuïnes, aquelles que ens fan viure en comptes de pensar que les vivim, com l’infant creador de Nietzsche o la nena que menja xocolatines al poema “Tabacaria” de Pessoa. Salvatge és una flama als ulls d’una guilla quan cau la nit.

Són un total de nou assajos, polièdrics, erudits, que parlen de política i ecologisme, de sociolingüisme i de gramàtica, de viatges, de llibres, de rituals i de poesia, que connecten amb el món atàvic de les religions de l’Índia, la Xina i el Japó, els aborígens australians, els inuit i els ainu, l’ós bru, els cérvols, els salmons, les muntanyes de la Sierra Nevada californiana i els boscos remots d’Alaska. També són una lliçó d’ètica sobre el respecte i l’estima per la natura, aquest univers omnipresent que ens acull i ens defineix a desgrat del mecanicisme neoliberal que ens domestica.

Jean de la Bruyère

Thoreau deia que havíem abandonat la naturalesa per lliurar-nos a la societat. Fins i tot La Bruyère (S. XVII), un dels millors observadors i moralistes de la societat de la seva època, criticava la “grollera indiferència” dels burgesos instruïts de les ciutats respecte de l’entorn natural: “coneixen el món a través d’allò menys bell i interessant que té; ignoren la Naturalesa, els seus principis, els seus progressos, els seus dons i la seva generositat”. Prefereixen no sentir el seu udol i refugiar-se entre aparences, ostentacions i compravendes, lluny de la saviesa salvatge i la seva pràctica.

Panteista contracultural, Snyder resumeix el seu punt de vista en un paràgraf: “Lo salvaje, tantas veces despachado como caótico y brutal por los pensadores civilizados, responde en realidad a un orden imparcial, implacable y hermoso, a la vez que libre. Su expresión, la plenitud de la vida animal y vegetal en el planeta, que incluye las tormentas, los vendavales, las serenas mañanas de primavera y a nosotros mismos, es el mundo real, al que todos pertenecemos”. Substituïu salvatge per Déu i teniu Spinoza.

La cultura de la naturalesa salvatge és la que accepta les condicions essencials tal com són: doloroses, transitòries, obertes i imperfectes… i les agraeix, perquè això és el que ens permet ser realment lliures. La llibertat no existiria en un univers preestablert. Snyder ens recorda la frase de Thoreau com a emblema: “Doneu-me una naturalesa salvatge que cap civilització pugui suportar”. Aquest és el protocol de la llibertat.

El mateix José Luis Regojo i Jaume Subirana també han traduït poemes d’Snyder al català, recollits a Les muntanyes són la meva ment (Tushita Edicions).

Trobareu La práctica de lo salvaje al portal Libelista fent clic en aquest enllaç.