Paisatge(s) de la col·lecció Thyssen

25.06.2013

La setmana passada era a Madrid. Tenia intenció de visitar per primera vegada el museu Thyssen-Bornemisza. He estat força cops a la capital, però mai he tingut l’oportunitat de veure la col·lecció. L’època impressionista em fascina de tal manera que tanco els ulls i em vénen al cap melodies de Debussy. El Clair de Lune, per exemple. Els paisatges francesos de l’època tenen molt a veure amb la Suite bergamasque del compositor.

 

La creu de terne (1891-1892) de Santiago Rusiñol | Col·lecció Carmen Thyssen Bornemisza

 

Monet, Manet o fins i tot Le Douanier Rousseau impregnen el visitant en una aureola quasi màgica, on la captació de la llum esdevé el protagonista indiscutible de l’acte artístic. És un instant que no es tornarà a repetir mai de la mateixa manera i el plasmen amb una sensibilitat que comença a transformar els canons arquetípics de l’art, a la manera dels Salons oficials de París.

Una època que ofereix un gir de cent vuitanta graus a la història de l’art. Una època que també marca ítems a Catalunya. I és que, mentre pensava en anar cap al passeig del Prado, vaig caure en que no havia visitat encara l’exposició “Rusiñol, Monet, Gauguin, Sunyer. El paisatge a la Col·lecció Carmen Thyssen-Bornemisza”. Com la meva estada a Madrid només era de dos dies, vaig decidir anar al CaixaForum de Lleida i aprofitar per veure aquesta aproximació al paisatge més internacional i també català entre els anys 1850 i 1950.

És una exposició que estableix molt bé sinèrgies entre les dues situacions. Hi és present l’impressionisme més internacional, podríem dir; però també és molt important conèixer de primera mà allò que els artistes de casa van plasmar del paisatge català. Són diàlegs i nexes. L’avantguarda de la bellesa més pura, tant d’un bosc a Fontainebleau com dels camps de Les Garrigues.

Un punt de partida molt clar. La pintura catalana moderna de la mà de Martí Alsina és l’inici d’aquesta mostra que avarca des del naturalisme del segle XIX fins a les avantguardes més incipients de la I Guerra Mundial. L’exposició, però, va més enllà de l’impressionisme i ofereix al visitant surrealisme en estat pur. Tàpies i Miró són els protagonistes de la darrera sala del recorregut.

És també un nou mètode de treball. La pintura romàntica i realista d’aire lliure, el fet de finalitzar les obres íntegrament fora de l’estudi deixa clar que les inclemències del temps tindran molt a veure en el procés de producció de les obres d’art. Hi ha un canvi de prioritats. I la imitació veraç de la natura queda en un lloc relegat. L’importància de la il·luminació és una oda que dóna pas a les avantguardes, fins arribar al surrealisme del grup Dau al Set, que torna a transformar aquest gènere. Inclús fins a transformar les obres en paisatges del subconscient, simples mapes mentals.

 

Ramon Martí i Alsina. Panoràmica d'una costa catalana (1880-1888) | Col·lecció Carmen Thyssen Bornemisza

És un diàleg pictòric. Hi ha una anàlisi dual. Un Gauguin pot conversar amb un Sunyer, o un Léger amb un Joaquín Torres-Garcia. La pintura europea amb la del nostre país poden dialogar. Però l’exposició va més enllà. Les obres de Modest Urgell també es poden interrelacionar amb la pintura de Rafael Benet. Als Països Catalans hi ha molta producció que interactua i es relaciona entre ella. Influències clares d’uns i d’altres.

“Rusiñol, Monet, Gauguin, Sunyer” és una molt bona oportunitat. Una gran ocasió per veure l’art de casa. La més propera i potser la més desconeguda. A vegades tendim a veure, mirar, pensar… tot el que està fora de casa. Com més lluny millor. I sovint perdem l’oportunitat de veure les coses més properes. L’art més pròxim que s’entronca en les mateixes corrents artístiques imperants en l’època, amb les petites particularitats del territori.