Qui no fa la vespra

26.03.2018

L’editorial Més Llibres ha presentat les novetats de Sant Jordi amb un parell d’asos que ens fan treure les lleganyes dels ulls. Dues novel·les que inicialment van ser autoeditades i que ara es publiquen en aquest segell del grup editorial Bromera. Es tracta de Crui de Joan Buades, novel.la guanyadora del premi Crexells 2017 i Qui no fa la festa, de Paco Esteve i Beneito, una novel·la que Pau Vidal ja va recomanar l’any 2013 en un article publicat a Núvol i que avui recuperem.

Paco Esteve

M’agrada pensar que la vitalitat d’una cultura es mesuri per la quantitat de francescpujols que té. Entenc per francescpujol aquests talents ocults que, sovint per qüestions de caràcter, altres vegades per pura mala sort circumstancial, no surten a la llum fins que ja és massa tard. I no els digueu outsiders, que poder ja els agradaria. Més aviat són salingers abans d’hora, com si diguéssim.

Servidora en coneix més d’un. En el camp dels lletraferits, és clar, que és el que em toca de prop. Paco Esteve, per exemple, és un alacantí d’Agres que, tip de presentar-se a premis i d’empaitar editors, s’ha autopublicat una novel·la curta que és una delícia, Qui no fa la festa. Ell la defineix com «una novel·la poètica sobre la crisi dels trenta, l’autoconsciència metaliterària per inducció psicotròpica i els vertígens de la bogeria», i no es pot descartar que aquesta bogeria es degui en part a l’hostilitat de l’ambient literari cap als aspirants a entrar al castell (i que el llibre parodia en una escena rodona en què l’escriptor consagrat no busca un negre sinó tot el contrari). Jo hi afegeixo, i ja s’entén que és cosa que un autor no pot dir d’ell mateix, ni tan sols quan s’autopublica, que la toca molt bé: els diàlegs (i mira si n’hi ha que a estones sembla més aviat un guió teatral) són diàlegs, no pas constructes artificiosos deguts a un empatx de tebeos, com tants se’n llegeixen per aquests llibres de déu; i encara que, per exigències del guió, s’ha cenyit a un estàndard central que oculta els seus orígens, de vegades no pot evitar un dribbling ronaldinhesc (com el sensacional verb antropomorfotre) o una xilena en forma de lèxic familiar ascendit a categoria literària (fer un remember, un bebop). El millor de la història, per això, és el retrat gairebé autolesiu de l’artista pur que es pensa mantenir fidel per sempre més al servei de la literatura… fins que aconsegueixi publicar (que m’ha recordat, i això que quant a l’estil no poden ser més diferents, La felicitat dels dies tristos, de Pere Antoni Pons).

I no hauria escrit això, amb el consegüent risc de fer-li perdre sa treballada condició francescpujolsiana, si no fos conscient que l’atomització informativa que ens aclapara fa pràcticament impossible sortir del forat negre, si no és gràcies a un cop de xamba que a Paco Esteve fins ara li ha estat negat. Potser més que fer la festa hauria d’aprendre a fer festes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

6 Comentaris
  1. La llegirem amb molt de gust perquè promet molt. A mi la tria de model lingüístic em sembla sempre perfecte si la fa l’autor per son gust. El que importa és la literatura. Ara, tan sols un petit retret. A Agres no hi ha alacantins. A Agres -com un servidor vostre que és d’Elx- hi ha valencians. Això sí, en conec molts d’alacantins i són tots d’Alacant. A Agres hi passàvem un mes els estius i és un poble preciós. És un lloc històric de pelegrinatge per a tots els valencians: del segle XV ençà. http://ca.wikipedia.org/wiki/Monestir_d'Agres
    Dir que Agres és alacantina deu ser ben bé igual que dir que Montserrat és barcelonina. Espere que m’entengueu. A mi quan em diuen que sóc alacantí: arrape!

    • T’entenc perfectament (la comparació amb Montserrat ha estat definitiva) i m’ho apunto. Merci. Per la foto de la wikipèdia sí que ho sembla, sí, un lloc preciós.

  2. Per exigències del guió la vaig llegir ara deu fer tot just un any, i sí, com que és una delícia i per fi la tenc en format llibre de paper, m’has fet tenir ganes de rellegir-me-la. ‘Qui no fa la festa’ és bona de digerir i fa estiu. Ideal per rellegir ara!

  3. He lligit el llibre, i m’agrada molt. llegiu-lo!!!!! segur que us agradaria comentar-lo (segurament en Paco).

  4. Retroenllaç: Qui no fa la vespra | on parle dadà