Pacamambo, un conte líric de Wajdi Mouawad

19.12.2013

Pacamambo és la història d’una nena que parla amb la lluna i d’una àvia que li diu adéu, i de la rebel·lia i les preguntes que ens fem durant la infantesa, i també és un conte dramatitzat amanit amb la fantasia més poètica i amb el consol que l’art pot guarir algunes ferides. Fins el 4 de gener es podrà veure a La Seca-Espai Brossa, en un espectacle de la companyia CorCia Teatre, sota la direcció de Montse Albàs.

 

Marta Parramón i Joan Roura a 'Pacamambo' | Fotografia de Max Segura

Wajdi Mouawad ens torna a emocionar amb una història explicada des dels ulls d’una nena. L’autor d’Incendis i Litoral conjuga un cant a l’amor i a l’amistat amb un viatge a través dels records i les ensenyances que una àvia li transmet a la seva estimada néta Julie. Depèn del nostre punt d’enfoc podem convertir-nos els uns en els altres i, si ens hi esforcem, hi ha coses que ningú no ens pot robar. Marie-Marie, l’àvia, li explica a la seva néta que existeix un país on els blancs poden ser negres i els negres són blancs, on tothom tria el color de la seva pell, i on és possible retrobar-se amb les éssers estimats encara que siguin lluny.

Ens trobem davant d’un escenari auster, en l’acolliment de la intimitat, a la sala petita de La Seca-Espai Brossa. Veiem els actors de prop, palpem el sentiment de recolliment, l’amagatall impossible dels personatges que ens expliquen la faula.

-Pacamambo és un país que tots els nens i nenes coneixen i que alguns adults obliden que existeix.

Pacamambo de Wajdi Mouawad es representa a La Seca-Espai Brossa fins el 4 de gener | Foto: Max Segura

Montse Albàs dirigeix un espectacle intimista, amb un text que ens transporta cap a altres èpoques i amb vibrants interpretacions de la companyia CorCia, Marta Parramón Girvent en el paper de la rebel Julie, Joan Roura, en la lluïda recreació del “Gros”, i les intervencions sentides de Montserrat Grau i Jordi Arqués. Retornem al temps dels misteris, de la màgia, els enigmes i la fantasia. La dramatúrgia poètica de Wajdi Mouawad serveix per articular una faula sobre la pèrdua i el record, sobre l’amor i l’amistat. “Era la persona que més m’estimava d’aquest món i no era ni rica, ni guapa, ni res de l’altre món, però era algú que va cuidar de mi i em feia sentir bé”, diu la petita Julie.

Amb ressonàncies de Michael Ende en un text traduït per Ramon Vila, il·luminació i so d’Arnau Planchart, i una atmosfera de misteri i fascinació pel desconegut ens endinsem en un diàleg entre la vida i la mort, el comiat bonic i la saviesa propagada. Fins el 4 de gener Pacamambo es podrà veure a La Seca-Espai Brossa: del tot recomanable.