Ovidi3: artistes, cantants, pallassos

24.01.2016

A la Tarragona del 2016. Vint-i-un anys de vacances després, i deu anys després d’omplir el Palau de la Música Catalana («L’Ovidi se’n va a Palau»). Els homenatges a l’artista Ovidi Montllor i Mengual (Alcoi, 1942 – Barcelona, 1995) segueixen succeint-se, des de baix, de Sales a Guardamar i de Fraga a Maó. Com que l’Ovidi no és qui va, sinó qui torna, els Ovidi3 (al cub) han acabat esdevenint un grup poeticomusical de gira —i això que aquesta aposta només havia de ser un projecte de dos concerts. L’autor intel·lectual d’aquest experiment escènic és Feliu Ventura, i sota d’aquesta dolça premissa herètica i tabernera s’ajunten el poeta David Caño, l’activista David Fernàndez i el músic Borja Penalba. Tots tres, els Ovidi al cub, han voltat per tots els Països Catalans durant l’any 2015 i l’inici de 2016, i si no segueixen amb la seva tourné no és per aclamació popular, precisament, sinó perquè tot en aquesta vida té inici i final.

Ovidi3, Teatre Metropol, Tarragona | © Ray Molinari

Ovidi3, Teatre Metropol, Tarragona | © Ray Molinari

L’Ovidi, que va posar música al canvi de camisa del règim, i al qual van defenestrar per no empassar-se la broma —per ser suaus— del Règim del 78, és conegut i reconegut per ser el que (diuen) més l’apassionava, ser cantant i posar veu i presència a lletres pròpies i de diversos poetes. Però l’home dels oficis quasi infinits també va fer d’actor, ja fos al teatre, al cine, o a la primigènia televisió que feia produccions per a la petita pantalla. Ell, però, sense canviar-se la samarreta. Fidel a qui era.

Ara, els ovidis d’avui, a escena. El record i l’homenatge, amb la rialla sempre present; el fum de cigarreta i el suc de malta al got; tot acompanyat de la música, les veus, els versos… i convidats inesperats a escena. Amb això de rerefons, el teatre Metropol de Tarragona va omplir-se el dissabte 16 de gener de 2016 per poder gaudir d’aquest espectacle musicopoètic (per posar-hi una etiqueta), que com apuntàvem més amunt és tot ple de sàtira, ironia, crítica, tendresa i acidesa; tot això, que ja ve de sèrie al bolo, va comptar amb uns luxes inesperats de dues veus convidades, les de Mireia Vives i Feliu Ventura. Vives va interpretar entre altres una peça que és fruit del projecte d’Ovidi3 i la musicació de Borja Penalba, Cançó de fer camí, de Maria-Mercè Marçal. Feliu Ventura, entre d’altres, va posar veu i música (mentre Penalba anava al piano) a Soledat-llibertat, que només es pot resumir en una fantàstica interpretació, i dir això encara és poc i injust… Al seu temps, i també les mans del periodista i musicòleg Antoni Batista, que va participar-hi al piano en una peça, La cançó de les balances. Tot això, i totalment fora del guió previst pels músics d’Ovidi3 i pels organitzadors del cicle Any Ovidi Tarragona, des del primer amfiteatre de la sala es va alçar una espectadora anònima, que va aprofitar un breu i inusual silenci per entonar un cant de batre valencià de l’estil del qual beu Cançó de llaurador de l’Ovidi, que és una mostra clara de referencialitat al món popular valencià —agraïm a Borja Penalba i Miquel Gil aquest matís rellevant.

L’espectadora, exclusivament amb la seva veu, va propiciar un agradable desconcert entre del públic quan aquesta anònima va entonar una tonada clàssica amb conseqüències: una ovació del públic i dels músics, que van poder sentir epidèrmicament un cant que neix de les arrels de l’ànima. Això i que el trio en escena es veiés obligat a alterar la llista de cançons previstes. «Ai, mare…! I jo no vull ser llauraor…»

Tots tres, Fernàndez, Caño i Penalba, el triangle virtuós d’aquesta proposta, no són, ni molt menys, tallats del mateix patró i tenen evidentment unes trajectòries i oficis ben diferents malgrat les àrees de solapament. Els uneix la reivindicació, admiració i amor a la figura i obra montlloriana. Tanmateix, de músic, només un —i amb un talent musical que omple l’escenari per si sol—, Borja Penalba; el poeta, Caño; i el darrer David, declamador i mesurador de la paraula —tot i que sovint «ha esgotat el seu temps, senyor Fernàndez», dit amb afecte a qui diu veritats.

Tot això només és testimoni d’una actuació. Un concert. Un entre tants. Un luxe per a una ciutat de vegades insípida i adormida, que de vegades es desperta i treu la sang que irriga el seu cos ert. El dia abans de Tarragona, Can Batlló; l’endemà, a Polinyà de Xúquer. I és així com es construeix un país: trepitjant-lo, coneixent-lo, vivint-lo. I cantant les cançons d’Estellés, Ovidi, Brossa i Marçal. No han marxat: hi són, i hi són vius i vigents, com aquella amable, trista, petita pàtria.