Otomo Yoshihide i Paal Nilssen-Love: dues veus divergents

24.05.2016

La segona sessió de concerts del festival Sampler Sèries del passat 21 de maig tenia com a protagonistes els músics Otomo Yoshihide (guitarra) i Paal Nilssen-Love (percussió). La sala 2 de l’Auditori, la Tete Montoliu, estava dividida en dues: una banda no sorprenia, només hi havia l’habitual grada amb seients. En canvi, l’altra meitat havia pres forma de bar, amb una barra per servir begudes. Una projecció d’una lluna, envoltada de colors una mica psicodèlics, donava la benvinguda als oients. Tal disposició de l’escenari volia parlar per si mateixa, volia prendre distància amb un concert clàssic, avisar els despistats que hi passaria un altre tipus d’esdeveniment.

Otomo Yoshihide ha actuat a l'Auditori en el marc del cicle Sampler Series

Otomo Yoshihide ha actuat a l’Auditori en el marc del cicle Sampler Series

Amb tal disposició afectiva del públic van aparèixer sobre l’escenari els dos músics i, sense dir res, van començar a tocar. Tots els temes (llargs i densos) van tenir la mateixa estructura, que podrem entendre gràficament amb un rombe. Els començaments eren tènues, lents, meditatius, que a poc a poc anaven creixent en intensitat, velocitat i complexitat per tornar a tancar-se, a trobar un lloc semblant al de l’inici. Tal estructura, a més, estava construïda basant-se en algunes premisses de dubtosa qualitat musical, com la ingènua i, fins a cert punt, immadura creença que el piano és el lent i el fort és el ràpid o que el contrast només apareix mitjançant canvis evidents de dinàmica i de tempo. Això no seria tan problemàtic si el diàleg entre tots dos hagués estat coherent, però allò no fregava ni tan sols la discussió. Es tracta, simplement, de dues línies separades que van mostrar la seva indiferència per trobar-se. Hi havia dos discursos divergents, un tot bigarrat, que a més d’aportar, impedien que algun dels dos pogués comptar correctament allò que estava construint. Yoshihide estava més preocupat per explorar incansablement tots els registres dels efectes de la seva guitarra, de vegades tan en excés que feia que els efectes ja no poguessin considerar-se com a tals, sinó com a elements constructius que no portaven enlloc. Quan tot és efecte, es perd la seva força. Alguns d’ells, com la utilització de l’arc de violí, només ocasionalment va estar justificada dins del seu discurs. Semblava, en moltes ocasions, que la seva interpretació era més un joc d’assaig i error. Això feia que molt del que provava, si bé podria encaixar bé en un altre àmbit, no acabava de funcionar: molt em temo que més aviat el contrari. Per la seva banda, Nilssen-Love, amb construccions molt més atractives que les del seu company, treballava amb petites estructures rítmiques que prenien tot el seu sentit al final de la peça, quan aconseguia deconstruir-les fins a un so més íntim, amb el treball minimitzat de les seves baquetes en alguns racons de la bateria. En moments així brillava el seu impecable domini tècnic de la bateria, en general dominat en aquesta ocasió per una mena d’horror vacui sonor. No crec que la divergència de discursos es degués a falta de treball comú, sinó a un concepte subjacent del significat de duo en el qual un més un no sumen dos, sinó que es queden com a entitats tocant juntes, però no unides.

Otomo Yoshihide ha actuat a l'Auditori en el marc del cicle Sampler Series

Otomo Yoshihide ha actuat a l’Auditori en el marc del cicle Sampler Series

Això sí: amb la seva música van demostrar la dissolució de fronteres entre el free jazz i altres estils, en aquest cas el rock progressiu i el noise. De fet, especialment en el tractament de la guitarra, recordava més a aquests dos estils que al free jazz. Així també ho va evidenciar el comportament del públic. Es veien nombrosos caps fent moviments típics d’un concert de heavy, aquesta ondulació que permetia onejar les melenes, dins de la norma no escrita de ser pudorós en els espais que, oficialment, serveixen per a música acadèmica. Així que l’ondulació es va quedar en un gest dins dels límits del que és tàcitament apropiat. Tal detall, aparentment insignificant, és un element de dislocació espacial i temàtic. Mentre col·lectius com Ojalá esté mi bici treballen de forma incansable per portar (naturalment, amb escassos recursos i suports) a petits espais i centres cívics de Barcelona grups d’estils similars i, en moltes ocasions, amb més força que aquest duo, espais com l’Auditori obren les seves portes a aquests concerts on el públic potencial no acaba d’encaixar, perquè hauria de poder moure’s i bellugar el cap a plaer, i abandona la sala molt abans que acabi el primer tema, de més de mitja hora de durada.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Un crític no pot escriure crítiques de concerts amb música que no entén, com en aquest cas, perquè la pífia de mala manera.