Otel·lo destapa les tramoies al Festival de Cinema d’Autor

30.04.2013

Malgrat les intenses pluges d’aquests dies les cues són llargues als voltants del CCCB. És una de les seus, juntament amb la Filmoteca i els Aribau Club, on els barcelonins (i els vinguts de més enllà proveïts amb botes i paraigües) demostren que hi ha fam de bon cinema. D’aquell que no rasca la butxaca perquè és genuí, autèntic. D’aquell que quan parla ens respecta. Cinema D’Autor perquè el director s’hi involucra de cap a peus: en cada pla sentim la seva presència, i sense ell aquella pel·lícula no seria aquella pel·lícula. Seria una altra que probablement ja hauríem vist mil cops.

 

Un fotograma d'Otel·lo

Transitant dins de la graella autòctona del Festival D’A hi destaca Otel·lo, singular citació a Shakespeare, suposada adaptació, veritable reformulació. Collage, paròdia o mordacitat, sigui com sigui, visca la intertextualitat feta amb compromís i un objectiu clar. Desembarcava a Barcelona el mockumentary de Hammudi Al-Rahmoun Font després de ser l’obra més votada pel públic de l’Atlàntida Film Festival. Després d’haver participat al Festival de Sevilla dirigit per Cienfuegos i després d’haver obtingut el guardó a Millor Film Independent Europeu del Festival Écu de Paris, el Sundance del vell continent. Grans expectatives que queden ben satisfetes. El retrobament amb el dramaturg anglès no és com altres vegades: el vent que fa moure les veles d’aquesta nau es revela aquí insospitadament refrigerant.

El rodatge comença emmarcat per un llit enorme propi del S.XVII. Juntament amb la il·luminació de forts clarobscurs és inevitable l’evocació a La ronda de nit de Peter Greenaway. Com el geni britànic el barceloní Font, de pare sirià, s’anima a posar en escena de forma explícita i sense complexes els mecanismes “ocults” del dispositiu cinematogràfic. El realitzador juga a entrar i sortir de la història d’amor i gelosia entre el general de Venècia i l’enamorada Desdèmona. Què forma part de la diègesi i què s’hi ha infiltrat? Amb uns objectius molt ben definits però sense un guió tancat, el procés avança sense cadenes. Tal com confirmaven els protagonistes del film, al debat posterior a l’estrena de diumenge passat, el resultat és pura art dramàtica.

Tres càmeres digitals i una perxa infatigable segueixen amunt i avall els personatges convertits en actors. Del plató als camerinos passant pels inevitables passadissos on tenen lloc les pitjors troballes. Aparell en mà, desestabilitzadorament proper, planeja l’ombra de la televisió més infame. Ressona l’eco de la “vigilància” i el “testimoni” agosarat i falsejat dels reality shows que dominen gran part de la graella de la post-post modernitat. Adoptant aquestes pràctiques falsament versemblants el director fa partícip l’espectador dels intestins del rodatge. En primeríssim primer pla es veu com es fabrica cada escena. I aquest desencadenament fil per randa de la logística cinematogràfica convencional també allibera l’espectador. S’enfonsa la transparència narrativa del clàssic (i no tan clàssic) made in Hollywood amb un esforç d’anar contra corrent i, alhora, no perdre a l’espectador poc avesat a un altre tipus de mecanismes audiovisuals.

Amors que maten, o quasi, es podria haver titulat aquesta nova i atípica producció de l’ESCAC. El síndrome d’Otel·lo descriu el deliri de la gelosia extrema. Racisme i masclisme sobrevolen la filmació per sacsejar els estereotips que fermenten amagats. Vida i ficció s’entrecreuen per provocar l’espectador, confús, que ja no sap qui és qui ni qui fa què. El suspens s’instal·la sense que es tracti d’una intriga prefabricada. El bon coneixedor del manual del cinema d’autor s’ensumarà més d’alguna reacció i solució. Però l’interès no decreix, més aviat el contrari, quan es planteja quin són els límits del propi director de cinema. Fins on pot arribar en la seva voracitat creadora? Hammudi Al-Rahmoun Font exposa el gran poder del demiürg egocèntric quan es metamorfoseja en un Iago manipulador i megalòman que recorda les llegendes sobre Francis Ford Coppola o Orson Welles. “Aquesta és la bona”, diu al final. Haurem de seguir pròximes signatures seves per confirmar aquest autor. De moment, les ganes hi són. Otel·lo no és un producte impersonal de somnis nets i quadriculats, és un gran vaixell que navega lliure i que arriba a bon port.

 

 

 

 

Etiquetes: