Oskara: blanc sobre blanc

Hem de despullar-nos de la nostra cultura per descobrir la vertadera identitat o aquesta mateixa cultura ja és inherent al nostre jo individual?

M’imagino un mapamundi on col·loco punts mentalment als territoris on Marcos Morau, aquest cop acompanyat per Jon Maya Sein, ha fixat la seva mirada per corporitzar idees: negre per Vorònia, blau per Nipon-Koku, vermell per Siena, gris per Portland, blanc per Islàndia, un de colorit per Rússia… Ara és el torn del País Basc, un territori marcat per una llengua d’origen desconegut que segons la meva opinió perfila l’essència de la seva cultura enigmàtica. Allò desconegut és allò misteriós, inexplicable, mític i ancestral, i així d’enigmàtica com suggerent és Oskara.

Tot i que ja s’ha escrit en dues ocasions sobre l’anomenada col·laboració entre La Veronal i Kukai Dantza a Núvol (la peça es va estrenar el 2016), no podíem perdre l’ocasió de dedicar un cop més un article, aquest cop per separat, a una de les creacions més suggerents dels últims anys. Oskara va guanyar tres guardons a millor espectacle de dansa, millor elenc i millor vestuari, i també va rebre el Premi de la Crítica de les Arts Escèniques de Catalunya (2016). La creació es va poder veure el cap de setmana passat al Teatre Joventut de l’Hospitalet dins el marc de la Quinzena Metropolitana de Dansa.

Kukai Dantza és una companyia basca dirigida pel ballarí i coreògraf Jon Maya Sein (Premi Nacional de Dansa 2017), caracteritzada per desenvolupar el seu treball a partir de la dansa tradicional basca i la convivència d’aquesta amb diferents disciplines escèniques. La trobada amb Morau neix de l’impuls de la companyia per convidar diferents coreògrafs per realitzar projectes coreogràfics que aportin nous llenguatges per enriquir la mirada.

OskaraMaya SeinMorau i Pablo Gisbert (de la companyia El Conde de Torrefiel i freqüent dramaturg de La Veronal), ens exposen un pelegrinatge visual i emocional a través de diferents passatges i mites de la cultura basca des dels seus orígens fins a la contemporaneïtat. Els seus símbols i la seva iconografia són l’excusa per fer una reflexió sobre què és la cultura: sobre la seva fragilitat i de com l’hem de transmetre i preservar. Tal com he mencionat al principi, Oskara és un viatge enigmàtic on res és evident, i com sol procedir Morau, la relació entre els diferents elements escènics no s’ha de fer racionalment, s’ha de deixar que les imatges penetrin en el subconscient i s’enllacin als mateixos sentits.

A l’inici, ens presenten una escena on l’individu que observa la mort és pregunta: “Qui sóc jo?”. Tots ens passem la vida intentant definir-nos i descobrint qui som, i una part important d’aquesta definició podem trobar-la a la nostra cultura. Des d’aquest moment, l’individu encarnat en el cos d’un home penetra en l’espai i comença la successió d’escenes on contrasten les ballades amb les més teatrals o performatives. El moviment porta clarament el segell de La Veronal, però en aquest cas influenciat per la dansa folklòrica basca, especialment en alguns moments on el treball de peus cobra especial protagonisme, executant-se unes escenes en grup de gran perfecció tècnica i impacte visual. Es nota, però, potser en els moments amb menys influència folklòrica, que no són els ballarins de la companyia del coreògraf, segurament més acostumats a l’estil trencadís i desconstruït de Kova (nom amb què La Veronal ha batejat el seu estil coreogràfic). Les escenes de més activitat contrasten amb altres en què veiem diferents situacions o aparicions de personatges insòlits i desconcertants trets dels carnavals bascos, com dos espantaocells inflats i immensos, Kazakuharrak, que creuen misteriosament l’escena en dues ocasions.

El cant ancestral i a cappella d’Erranum Martikorena (qui participa en directe de l’escena amb els altres intèrprets) és un dels punts forts d’Oskara. La seva veu es va alternant amb diferents sons electrònics però quan Martikorena canta la imatge s’atura i s’aconsegueix allò que imagino molts directors d’escena persegueixen: un instant de pausa; l’instant final d’una inspiració abans d’espirar novament. La peça està marcada espaialment per un quadrat delimitat per cortines semitransparents blanques, així com blanc és el terra i el vestuari dels intèrprets. Com a molts espectacles de La Veronal ens trobem amb el quadre dins el quadre, moments on els ballarins observen escenes que es desenvolupen aïllades o tancades dins l’escenari. I, finalment, és impossible no fer esment del bell vestuari d’Iraia Oirtzabal, marcat pel blanc i per uns mitjons amb petites boles de cotó que porten els ballarins, a més dels diferents personatges que hi apareixen inspirats en el prolífic imaginari carnavalesc basc.

L’escena final és una de les més suggerents, on la poètica de l’acció i la imatge estètica s’entrellacen perfectament. Sobre dos peanes blanques una davant de l’altra Martikorena canta sense parar a un Joaldunak, un personatge del carnaval basc que vesteix mata de pèl i un colorit barret acabat en punta. Un metge va traient a poc a poc tots els ornaments i les robes de l’extrany i impassible individu fins a deixar-lo completament nu. És una escena llarga on les paraules melòdiques de Martikorena i l’acció de despullar ens fan endinsar en una hipnosi que finalitza amb la veritat que suposa la nuesa d’un home despullat: de la seva cultura? De la seva definició com a individu? Hem de despullar-nos de la nostra cultura per descobrir la vertadera identitat o aquesta mateixa cultura ja és inherent al nostre jo individual? Un text de l’inici de l’espectacle ens diu:

“La lluita per la supervivència és un assumpte individual.

L’evolució és un assumpte col·lectiu.

Durant molts segles les decisions d’uns han marcat el camí d’altres.

Les nostres decisions determinaran el camí d’altres.

Qui sóc jo?”

El punt al mapamundi imaginari per Oskara seria un blanc sobre blanc, el blanc més pur com a receptor d’idees d’on sorgeixen els imaginaris propis… o col·lectius.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació