Orlando: La tragèdia contemporània de l’actriu ignorada pel públic

2.12.2013

Orlando, una de les novel·les més conegudes de Virginia Woolf, explica la història d’un noble anglès de l’època elisabetiana que, sense una explicació plausible, va viure més de tres-cents anys i un bon dia es va convertir en una dona. Guy Cassiers ha portat l’adaptació teatral al Temporada Alta.

Katelijne Damen ha adaptat i ara interpreta ‘Orlando’ de Virginia Woolf

Divendres passat vam poder veure, a Salt, la versió que ha fet el director neerlandès Guy Cassiers d’Orlando, una de les novel·les més conegudes de Virginia Woolf. Adaptada per la pròpia actriu protagonista, Katelijne Damen, i amb dramatúriga d’Erwin JansOrlando explica la història d’un noble anglès de l’època elisabetiana que, sense una explicació plausible, va viure més de tres-cents anys i un bon dia es va convertir en una dona. El relat de Woolf és una biografia d’aquest personatge fictici, inserit en els esdeveniments culturals i socials dels darrers tres segles de la història d’Anglaterra, que finalitza el 1928, any de la publicació de la novel·la. Woolf utilitza el gènere biogràfic com a reflexió, amb molts moments d’ironia, sobre aquest gènere literari i la seva veracitat o falsedat intrínseca, i planteja al mateix temps les seves idees sobre qüestions de gènere, sexualitat i teories socials. Quan Orlando es desperta, un bon dia, transformat en dona, es mira al mirall i arriba a la conclusió que segueix sent exactament la mateixa persona, amb l’única diferència que ara té un altre sexe. És quan s’ha de posar la indumentària pròpia del gènere femení que s’adona dels inconvenients de la seva nova condició: si hagués de saltar per la borda del vaixell on viatja no podria pas nedar, i moriria ofegada pel pes de totes les capes de roba que duu posades. Però al mateix temps ha adquirit alguns nous poders, pel fet de ser una dona: se li assigna el millor lloc de la coberta i se la col·loca sota un un para-sol, perquè la seva blanca i fina pell no es cremi, i descobreix que només ensenyant la cama una mica més amunt del turmell ja és capaç de posar nerviosos els mariners. Virgina Woolf combina la teoria de gènere amb la sociologia i la història de la moda amb una facilitat exquisida, creant al mateix temps un relat apassionant.

El muntatge de Guy Cassiers és una adaptació molt ben aconseguida de la novel·la de Woolf, que resumeix en una hora i quaranta minuts, i amb una interpretació delicada i amorosa de Katelijne Damen. Quina llàstima que, en tractar-se d’un espectacle literari on l’actriu explica una història, i que aquesta sigui en neerlandès, el públic es vegi obligat a llegir els sobretítols tota l’estona. Ens imaginem la sensació de l’actriu, veient la totalitat de la platea mirant enlaire enlloc de mirant-la a ella, i comprenem la probable solitud que deu sentir Katelijne Damen en escena (tot i que ja hi deu estar acostumada, a causa de les seves nombroses actuacions en festivals internacionals). Que un espectacle que es basa en el seu 99% en el text sigui interpretat en un altre idioma, ens converteix a nosaltres en espectadors que hem de decidir, tota l’estona, si volem mirar a l’actriu o bé a la pantalla dels sobretítols, a una altura francament considerable.

Katelijne Damen a 'Orlando', dirigida per Guy Cassiers.

Katelijne Damen a ‘Orlando’, dirigida per Guy Cassiers.

El muntatge de Cassiers no és altra cosa que un conta-contes, molt ben embolicat, això sí, per unes projeccions que decoren, més que aportar quelcom nou a l’escena, i un parell d’efectes visuals que ens recorden que el que estem veient és teatre, i no pas ràdio-teatre. L’espectacle ens hauria agradat encara molt més si haguéssim pogut contemplar el rostre i els gestos de l’actriu i entendre al mateix temps les seves paraules. La tirania dels sobretítols ens obliga a triar una cosa o l’altra: o mirem a l’intèrpret, o entenem el que diu.  Potser amb uns auriculars per a cada espectador i un servei de traducció simultània, realitzat per una actriu catalana (no massa coneguda, perquè la seva imatge no tingués més força que la de l’actriu en escena), hauríem pogut gaudir molt més de l’espectacle. Reconeixem, això sí, l’excel·lent traducció al català (no sabem si es va utilitzar la de Maria-Antònia Oliver, ja que no consta al programa de mà) i, sobretot, l’impecable execució del tècnic encarregat de projectar els sobretítols, que no va cometre ni una sola errada i que, al nostre parer, hauria d’haver sortit a saludar juntament amb l’actriu en finalitzar la representació.