Onanisme al jardí de l’Edèn

20.03.2019

“Coreògrafa emergent”. Així ha batejat la Sala Hiroshima la vilafranquina Aina Alegre, apostant per ella fins al punt de coproduir el seu últim espectacle, La nuit, nos autres (La nit, els nostres altres), que s’ha estrenat al festival Dansa. Quinzena Metropolitana. Perquè la proposta va d’això: un homenatge a tots els “jos” que formen la nostra identitat. A través d’una “autocelebració”, en paraules de l’autora, ens endinsem a un món primari per contemplar els poliedres d’un mateix.

‘La nuit, nos autres’, d’Aina Alegre,  s’ha vist a la Sala Hiroshima. © Hadrien Touret

Algú va dir que el secret de l’Art (així, en majúscula) és que transmeti alguna cosa a qui el contempla. Sigui la que sigui. Des del plaer fins a l’angúnia, des del gaudi fins al terror. Que remogui l’estómac o que faci vibrar l’epidermis, que et commogui o t’hipnotitzi. Sigui el que sigui, voldrà dir que allò t’ha arribat fins a les entranyes. Perquè el pitjor que pot passar és que generi indiferència. Això és, l’oblit immediat al cap de dos segons.

Amb la dansa contemporània passa ben bé el mateix. Encara que no s’hi entengui ni un borrall, el secret és deixar-se (trans)portar cap a on els ballarins et menin i on la imaginació i els pensaments vulguin aterrar. Aquesta és la seva màgia. Com qui contempla un quadre abstracte: cadascú en farà una interpretació diferent i totes seran legítimes. I qui diu un quadre diu qualsevol manifestació artística. El secret és que la peça (sigui quina sigui) transmeti alguna cosa.

La nuit, nos autres, de la coreògrafa catalana establerta a París, Aina Alegre, n’és un bell exemple. La sala Hiroshima ja va presentar el seu projecte No se trata de un desnudo mitológico. Un any després hi va tornar amb Le jour de la bête. Animats per la bona acollida, ara ha coproduït amb socis francesos, com L’Atelier de París o Les Ballets de Loraine, la seva última proposta, que s’acaba d’estrenar al festival ‘Dansa. Quinzena Metropolitana’.

‘La nuit, nos autres’, d’Aina Alegre, s’ha vist a la Sala Hiroshima. © Hadrien Touret

Surten de la penombra, gairebé de puntetes, els tres ballarins: Cosima Grand, Isabelle Catalan i Gwendal Raymond. Van vestits nus, només amb uns texans ajustats i elàstics, que els permetran regalar-nos tots els seus moviments. L’escenari evoca un jardí feréstec: heures gegantines cauen del sostre, una roca plana en un racó, pedres en primer pla, i una immensa planxa metàl·lica daurada, com les pagodes asiàtiques, els fa de catifa oriental (més endavant, s’utilitzarà per simular una tempesta). De fons, remor d’aigua i música relaxant. És una al·legoria de l’Edèn? No ho sabem, però ens hi trobem a gust.

Més que ballar, els personatges es mouen sinuosament, com gats acabats de despertar d’una llarga migdiada. Caminen com flamencs, fent saltirons, acaronen l’aire, acaricien l’espai buit. Van sols, desfilen junts. S’ajunten, se separen. Es tinten amb polsim blau. Es mostren. S’agraden. I es cuiden. Estan de celebració. De celebració d’ells mateixos. I despleguen, com les aus del paradís, les ales amb tots els matisos de la seva personalitat. Perquè La nuit, nos autres, ens ensenya, com resa el títol, “els nostres altres”, i ens representa la figuració i la metamorfosi d’un mateix. I l’empoderament (que ara es porta molt) d’aquesta troballa.

La dansa s’esmuny entre silencis. I arriba la reveladora escena en què els ballarins, com vells neandertals a la vora del foc, es descobreixen. Tot pintant-se els uns als altres, esclaten d’alegria, i s’ho diuen amb sons guturals, com simis primaris que encara no han descobert la parla. Les onomatopeies esdevenen el primer llenguatge. L’autocomplaença. Però cal  evolucionar, i l’obra s’accelera. A ritme de percussió, de menys a més, fins a arribar a la música techno, cap a l’exultació. Festa grossa.

Amb propostes com aquestes, hom s’enfronta al desconegut, com qui es palplanta davant d’un Mondrian, un Rothko o un Pollock, i intenta desxifrar el sentit de l’univers. A vegades cal prendre’s substàncies il·legals per entendre alguna cosa (i no sempre amb el mèrit d’aconseguir-ho). Altres, senzillament, la recomanació és deixar-se invitar a un lloc ignot només pel gust del viatge. Perquè el destí és el de menys, ja que les satisfaccions del camí són múltiples i infinites.