On són les dones a la temporada teatral?

17.10.2018

Durant les últimes setmanes s’han publicat dos reportatges sobre la cartellera barcelonina en clau de gènere, firmats per Carolina Rosich al Telenotícies Vespre, i per Elena Parreño i el col·lectiu Dona’m escena a Crític. El diagnòstic, no per poc sorprenent deixa de ser descoratjador: la paritat a la programació teatral encara està lluny de ser una realitat a la gran majoria de teatres. O, en altres paraules: les dones de teatre a Catalunya passen més gana i són menys reconegudes, pel fet de ser dones. O, en altres paraules: quan vam tornar de vacances, el prehistòric animal que s’hauria d’haver extingit fa molt de temps encara seguia allí. I això, després de l’any més carregat de demandes feministes que recorda el teatre català. Com hem vist fa poc en certa roda de premsa, alguns encara ni es despentinen, però la reivindicació sembla lluny d’exhaurir-se i, per prova, les dues traques que han obert aquesta temporada: la proliferació del hashtag #SerActriuÉs o la sonada dimissió de Lluís Pasqual –on, per altra banda, hi han intervingut molts més factors a part de la qüestió de gènere, i potser caldrà deixar passar un temps abans de valorar-la ponderadament.

La companyia Pelipolaca presentarà l’espectacle ‘Unheimlich’ al Festival Escena Poblenou 2018.

Però no tot és foscor en aquesta terra nostra: els aires de canvi propicien l’aparició d’algunes perles, de promeses incipients i també, si més no, de la consciència creixent de l’estranyesa que suposa tenir un teatre que funciona només al servei d’alguns. Per tot plegat, aquí teniu una llista evidentment incompleta, però ben farcida, de la cartellera barcelonina en clau de gènere, amb les peces a veure, els purplewashings a considerar, les creadores més actives i alguna xafarderia de regal.

Comencem pels grans teatres que, com ens expliquen els reportatges esmentats, suspenen en termes de paritat. Al TNC destaca Només una vegada, de Marta Buchaca, que ja es va estrenar a la Francesca Bonnemaison –únic espai escènic que programi 100% en femení– en el marc del Festival Grec. L’obra proposa una dramatúrgia solvent i moralment rica entorn d’un cas de maltractament masclista, i és una peça important perquè, si bé s’han vist força espectacles que tracten la qüestió en clau de denúncia, és del tot necessari que aquest tipus de temes integrin el teatre de text de factura més clàssica com a motius argumentals de ple dret. Vull subratllar també que, pel que toca a la mal anomenada diversitat, el Nacional obre la temporada amb un espectacle, Els jocs florals de Canprosa, on participen dues actrius negres, Kathy Sey i Yolanda Sey, també cantants del grup Sey Sisters. Menciono el fet –destacable per insuficient– perquè aquest país té un problema vergonyós amb les actrius i els actors racialitzats, com bé saben professionals com Vicenta N’Dongo i com explica Silvia Albert Sopale a No es país para negras, que s’ha pogut veure recentment a la Sala Fènix. L’altre espectacle mencionable en aquest sentit és Kassandra, un monòleg que interpretarà la salerosa Elisabet Casanovas en qualitat de dona transsexual, i que caldrà veure què dona. Altres noms: la fina Helena Tornero, Carme Riera en una incursió dramatúrgica i les referents en direcció Magda Puyo i Lurdes Barba – aquesta última dirigint un text de Marguerite Duras.

Ariadna Gil protagonitzarà ‘El dolor’, en una versió i direcció de Lurdes Barba. © David Ruano

Al Teatre Lliure, oh ironia, dediquen al “Patriarcat” un dels set eixos d’una programació altament desigual. La secció, a més d’agrupar gran part de l’autoria femenina, torna amb una reposició de Jane Eyre de Charlotte Brontë adaptada per Anna Maria Ricart i dirigida per Carme Portaceli. Un apunt: sobre aquesta peça, Lluís Pasqual va confessar l’any passat que en desconeixia l’autora, cosa que fa pensar que si un home de cultura com és ell no coneix una primera figura de les lletres angleses com Charlotte Brönte, potser és simplement perquè (certs) senyors no estan avesats a llegir senyores. La qüestió és, en són conscients i fan alguna cosa per esmenar-ho? La secció inclou també un espectacle necessari sobre la violència sexual que ja fa temps que ronda: Aüc o el so de les esquerdes de Les Impuxibles i Carla Rovira, un bon començament per a un tema que encara s’ha d’explorar molt més sobre els escenaris, i tres peces que encara és d’hora per jutjar: Un amour impossible de la francesa Christine Angot, sobre una relació mare-filla amb rerefons d’incest; Dogville, adaptada de la pel·lícula amb dramatúrgia de Pau Miró i direcció de Sílvia Munt; i Dolors, minisèrie teatral que comptarà amb les plomes de Marilia Samper, Cristina Clemente i Sergi Belbel. Aquest eix es tanca amb un espai, “Dones lliures”, que encara és en blanc però que pretén omplir-se, durant “dues setmanes de gener”, d’espectacles sobre el dit patriarcat i d’activitats paral·leles. La programació correrà a càrrec de Cristina Clemente, que pel que em consta té interès per les qüestions de gènere, i esperem que estigui a l’altura d’un debat que cada cop es fa més urgent i necessari. Al Lliure també podrem veure l’òpera Je suis narcissite, una coproducció amb Òpera de Butxaca i Nova Creació, el Teatro Real i el Teatro Español, amb música de Raquel García Tomàs, llibret d’Helena Tornero i direcció escènica de Marta Pazos. També a destacar: si us importa el benestar dels actors i les actrius, abans de comprar entrades per l’espectacle Mount Olympus de Jan Fabre i la seva companyia Troubleyn, doneu una ullada a aquest escrit.

Bruna Cusí protagonitzarà ‘Dogville’ al Teatre Lliure, amb direcció de Sílvia Munt. © Kiku Piñol

Com apunta el reportatge de Crític, a les sales petites la programació tendeix a ser més igualitària, amb com a mínim quatre programacions que Dona’m escena qualifica de paritàries: a la Beckett, la Flyhard, el Maldà i la Hiroshima. Però què s’hi programa? A la sala del Poblenou, entre d’altres, Mònica Bofill dirigirà el text La benvinguda, de Marc Guevara, i Carlota Subirós guiarà La Ruta 40 –que ens ha ofert en els últims anys el meravellós Llarg dinar de Nadal– en un espectacle sobre les lluites col·lectives que veurem si incorpora o no la perspectiva de gènere. També tornarem a veure dos personatges femenins interessants a L’alegria de Marilia Samper i el duo Anna Maria Ricart i Mònica Bofill –que va brodar Barbes de Balena– a la direcció d’un espectacle per al públic familiar que no he vist però que segur que no decep: Les supertietes, inspirat en contes d’Empar Moliner. La companyia Les Bianchis també presentaran a la Beckett l’espectacle familiar Les Clinck, amb dramatúrgia de Cristina Clemente i direcció de Ricard Soler Mallol. Enguany, la Flyhard fa tota una declaració d’intencions amb la seva editorial i – ull! – el seu “paper de paret” digital. A la cartellera, Estat decepció de Carla Torres, amb dues protagonistes femenines per parlar de repressió i corrupció política, la reposició de #Lifespoiler, amb dos personatges femenins que Dona’m escena va premiar la temporada passada, la col·laboració de l’exitosa pianista Clara Peya amb Marc Rosich i, sobretot, una nova peça de Marta Aran, que ja ens va delectar en aquesta mateixa sala amb la impecable La noia de la làmpada, i que sota el bell títol Els dies mentits ens parlarà de l’anorgàsmia femenina.

Per altra banda, el Maldà torna a oferir aquests dies La màquina de parlar de Victoria Szpunberg, i presentarà també la prometedora Rastres_Argelaguers d’Aina Huguet, sobre memòria, genealogies i relacions femenines. Finalment, la Sala Hiroshima, que en els últims anys també ha dedicat un espai remarcable a la reflexió sobre el gènere des dels llenguatges del cos, es programen Hope hunt & the Ascension into Lazarus d’Oona Doherty, La oscilante de Pol Jiménez i Gentle unicorn de Chiara Bersani, que proposen mirades alternatives sobre el gènere des d’angles diversos.

La companyia Les Bianchis presentarà l’espectacle ‘Les Clinck’ a la Sala Beckett.

Continuant amb les petites, cal mencionar els espectacles que ja s’han pogut veure, com ara aquests dos muntatges basats en la manipulació d’objectes: de factura ben feta però potser un pèl melodramàtica, Pla-Dur del col·lectiu Atzur, centrada en la situació de les cambreres de pis, que s’ha pogut veure a l’Antic Teatre; i Veus de Txernòbil, espectacle de belles imatges basat en La pregària de Txernòbil de la Premi Nobel Svetlana Aleksiévitx i el reportatge “Les àvies de Txernòbil” presentat per Potcuia, una companyia formada per quatre actrius i un actor, que s’ha vist a l’Escenari Joan Brossa. Fa poc que ha acabat també Carola, de Q-Ars Teatre, un solo envolupant d’Anna Güell basat en Feliçment, jo sóc una dona de Maria Aurèlia Capmany. Pels qui no la conegueu, aquesta companyia –que fins fa uns anys integrava també l’enyorada Mercè Anglès– es compta entre les més bregades en el compromís amb la qüestió femenina. En aquesta mateixa sala, la Companyia Els Pirates presenta un Somni d’una nit feminitzat –si més no, pel que fa a l’elenc– i tornarem a veure el molt recomanable Blanca desvelada, sobre les tribulacions d’una dona jove i on tots els personatges els defensa l’actriu i autora de l’obra, Alejandra Jiménez-Cascón –un espectacle produït, a més, per una companyia enterament femenina. Seguiran Mexicatas, dirigida per l’omnipresent Sergi Belbel i que sembla que a través d’un grup de dones mexicanes parlarà de la immigració – caldrà veure si amb perspectiva de gènere o no. Marta Galán –una de les grans del feminisme teatral a Catalunya  tractarà en una peça de teatre verbatim d’una altra qüestió: Els diners i, tancant la temporada ben merescudament, Màtria de Carla Rovira –me’n reservo el comentari pel final.

A l’Antic Teatre, seu insigne de les indagacions de gènere i altres subversions, veurem un espectacle sobre un tema molt poc tocat en teatre: el porno i la seva representació de la sexualitat femenina (Porn is on, Marina Rodríguez). El Col·lectiu Las Huecas ens parlarà de l’herència de les Olimpíades del 92 des d’una perspectiva femenina a Projecte 92 i podrem veure un dels col·lectius femenins més interessants dels últims anys en el camp de la dansa i els seus derivats, La Poderosa, a la proposta No estamos ARTAS #3. Per la seva banda, el Tantarantana arriba carregat de propostes suggeridores, entre d’altres: dues peces ja estrenades del Festival de teatre jove RBLS, Freeze the Nipple d’Aina Trubat i Albert/Berta de March Rosich, que continua amb el tema de la transsexualitat després de la celebrada Amor, una història lèsbica d’El Eje; el cicle de lectures DNI+ D, amb quatre autores centre i llatinoamericanes; Arma de construcción masiva de José y sus hermanas amb Sílvia Ferrando al capdavant, que l’any passat ja va sorprendre amb Los bancos regalan sandwicheras y chorizos; Fem (la llista de Lourdes), sobre l’exclusió de les dones de la història de l’art i com subvertir-la; S’estenen, una peça de teatre comunitari sobre la memòria de les dones grans –tema que sembla estar en alça, recordeu l’excepcional La Bellesa de Marta Galán, que si encara no heu vist podreu repescar a l’Antic–; i Negrata de merda, sobre el racisme –un altre tema que volem més present a les nostres cartelleres– de la mà de La Pulpe Teatre.

Àngela Pitarch a ‘Màtria’, de Carla Rovira.

Dues sales petites que sembla que aposten per allò “femení”: la Sala Fènix  programa el cicle “Dona’m veu/ Dona amb veu”,  que ha presentat ja No es país para negras però també, entre d’altres, un (enèsim) espectacle sobre Frida Kahlo i un muntatge, Cándida, sobre els fongs vaginals –si no enteneu la importància d’aquesta o d’altres molèsties íntimes, consulteu la vostra xarxa femenina i veureu. L’altra sala que sembla jugar-s’ho tot a la carta “dona” és la Sala Atrium, un espai que ens ha volgut vendre productes pretesament compromesos que de femení només tenien el nom, com la Trilogia de la Imperfecció de Raimon Molins, però que també ha programat propostes raonablement reeixides, com Màfia de The Mamzelles o Ah! (Judith) d’El Martell. Enguany, hi ha propostes també molt joves com Veu de dona; My low cost revolution; l’espectacle sobre memòria i genealogies femenines Una dona en el mirall de La Pulpe Teatro; una Sarah Kane (Crave); un espectacle sobre els cànons de bellesa femenins, La mujer más fea del mundo; i ASAP (actes de solidaritat amb el patriarcat). Al Teatre Eòlia, dues propostes més clàssiques: La Maternitat d’Elna, un espectacle que continua representant-se i abocant llum sobre aquest episodi essencial de la nostra història de la mà de Rosa Galindo, i Ca-Barret 50!, que recull algunes de les produccions de cabaret català que durant el franquisme es presentaven a La Cova del Drac, firmades per Maria Aurèlia Capmany i Jaume Vidal Alcover. Aquest aspecte poc investigat de la carrera teatral de la Capmany és ni més ni menys que una de les primeres manifestacions pròpiament feministes del teatre català, i esperem que quedi reflectida al muntatge de l’Eòlia. A la jove sala La Vilella, Escales, amb direcció i autoria de Lidia Casanovas i l’Aida Rivas, i dues protagonistes femenines; i dos muntatges d’Alba Vidal d’inspiració directament feminista: Imposible violar a una mujer tan viciosa i una segona proposta sobre el porno, Una investigación pornográfica, ambdós basats en el pensament de Virginie Despentes.

A l’altre extrem de la cartellera teatral, les sales comercials oferiran alguns espectacles que cal remarcar: des del 13 de setembre ja es pot veure al Teatre Goya Shirley Valentine de Willy Russell, una història d’empoderament femení que ve de la mà de Mercè Aránega i que ja havia visitat els escenaris barcelonins –concretament, el de La Villarroel– l’any 1994. Com denuncia Dona’m escena, el cartell de l’obra presenta Arànega mimant la imatge de Rosie de Riveter en un intent de fer purplewashing d’una cartellera altament masculina. En qualsevol cas, l’anècdota no deixa lloc a dubtes: l’etiqueta feminista (moderada) també serveix per vendre entrades en el mainstream, cosa que de vegades té resultats notables, com amb Les noies de Mossbank Road, i d’altres desastrosos, com amb Homes, la comèdia musical. Una mica més avall del Raval, una cartellera molt masculina amb l’excepció de l’E.V.A. de les T de Teatre, tancarà la temporada amb l’exitàs americà Casa de nines, segona part de Lucas Hnath, que dirigirà Sílvia Munt i que converteix Nora en una reconeguda escriptora feminista. Però l’obra que, des del meu punt de vista, caldrà no perdre’s, és L’habitació del costat, de Sarah Ruhl, commovedora ploma americana que vam poder veure fa uns anys al Grec amb la seva poètica Eurydice. L’obra la dirigirà Julio Manrique i gira entorn de la utilització “mèdica” dels primers vibradors: si es fa bé, pot ser una delícia còmica. La sala dirigida per Tania Brenlle també reposarà Les noies de Mossbank, acollirà un Othello adaptat per Oriol Tarrasón que Francesc Foguet qualificava la temporada passada de “Desdèmona protofeminista”, i al final de la temporada, IF (L’últim desig) una història que adapta la militant Natza Farré, dirigida per la cada cop més present Vero Cendoya. Per acabar, dos musicals al Teatre Condal Onyric: tancant la temporada i seguint la fórmula “grup de protagonistes femenines”, veurem un grup d’adolescents escoceses al musical Les dames del perpetu socors; i ja en marxa i fins al 4 de novembre, Fun Home, d’Alison Bechdel –sí, sí, la cartellera catalana programa l’autora de Dykes to Watch Out For!–, sobre la memòria d’un pare des del punt de vista d’una filla lesbiana, en un muntatge molt ben portat que és també una ocasió per reivindicar una major presència de l’homosexualitat i d’allò queer a les cartelleres catalanes.

Gloria Sirvent, Vero Cendoya i Alba Florejachs protagonitzen ‘IF (l’últim deisg)’ a la Sala Atrium.

Vull tancar amb un esdeveniment que s’acosta a tota velocitat: el Festival Escena Poblenou, pràcticament l’únic que incorpora una perspectiva transversal de gènere sota la direcció militant d’Ada Vilaró –amb algunes honroses excepcions com el Sâlmon Festival, que per exemple l’any passat oferia, dirigit per Elena Carmona i Cristina Alonso, un programa redactat en femení genèric, iniciativa insòlita a les arts escèniques catalanes. Al Poblenou hi veureu, entre d’altres, l’embrió Unheimlich de la Cia Pelipolaca, sobre la representació del cos femení al món de l’art, la peça d’art comunitari La Bugada, a càrrec de Labuena compañía, Realitats avançades 2 de la polifacètica Simona Levi, dues peces del col·lectiu Leer es Sexy en col·laboració amb El Pollo Campero –són bones, i no tinc referències sobre Ser Britney Spears però els vídeos de Feminismo Pop són intel·ligents i hilarants–; o Las Muchas, un altre muntatge comunitari amb dones grans a càrrec de la Cia. Mariantònia Oliver. A més, es faran dues sessions de Màtria de Carla Rovira, que com s’ha dit farà temporada a l’Espai Brossa però que ja podreu assaborir al Poblenou. Trieu l’ocasió que trieu, no deixeu d’anar-hi: es tracta d’una peça de moltes capes que conjumina amb astúcia algunes de les tendències dels últims temps – portar papis i mamis a l’escenari, usar les noves tecnologies, el cross-casting, servir-se de materials autobiogràfics o treballar a cavall entre allò postdramàtic i una narrativa lineal amb l’ús de materials diversos. I tot això, per parlar amb humor i profunditat de memòria històrica i de genealogies femenines: un must.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Hola!

    La cia. LAPùBLICA, amb 5 dones i 2 homes, fem “BARCELONA (Contra la paret)” dirigida i escrita per Lali Álvarez dins de Barcelona Districte cultural. #Teatrealsbarrisésteatre. 🙂

  2. Bon dia, sóc el Carles Vidal. Vull aclarir que l’autoria d”Escales” que es reestrena el dia 1 a la sala Vilella, és de la Lidia Casanovas i l’Aida Rivas. A mi només em correspon la dramatúrgia i la direcció. Gràcies pel recull de propostes de l’article.