Ombres de foc sobre Europa

Per a un jove català afrancesat dels anys seixanta, creuar la frontera nord enllà devia significar agafar el tren cap al progrés i la modernitat. París, més que no pas Londres, Roma o Berlín, era el far que marcava el camí del desenvolupament, la llibertat i la democràcia. Allà, deien els més savis, la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç.

Armand Roure, un dels tres protagonistes de la novel·la Ombres de foc (Ed. Gregal), arriba a la capital francesa carregat d’il·lusions i ganes d’aprendre. Format al Liceu Francès de Barcelona i llicenciat en Medicina, ha obtingut una beca d’ampliació d’estudis per conèixer de primera mà les tècniques més pioneres en trasplantaments de ronyó. Sota el mestratge del professor Jean Hamburger, director del Servei de Nefrologia de l’Hôpital Necker de París, l’Armand esdevindrà un professional competent, preparat per transferir en el futur els seus coneixements especialitzats als centres de salut pública del seu país, Catalunya.

A les ribes del Sena, però, l’alter ego del nefròleg Jeroni Alsina (Barcelona, 1937) no només hi descobrirà les meravelles de la medicina moderna. També hi sentirà per primera vegada les fiblades de l’enamorament i el cavall desbocat del sexe. Sarah Klein, una jove californiana d’ascendència jueva deixebla del filòsof Jacques Derrida a l’École Normale Supérieure, l’ajudarà a poc a poc a esquinçar la mortalla tenebrosa de la moral nacionalcatòlica a ritme de jazz modern.

Un dels trets que fan més interessant Ombres de foc és com s’hi entrellacen les històries de desenvolupament, formació i educació sentimental de l’Armand i la Sarah amb un dels períodes més foscos del segle XX europeu: la Segona Guerra Mundial. A través dels records del pare de la Sarah, un psicoanalista de l’escola berlinesa anomenat Samuel Klein, el lector és testimoni directe de la popularització de la doctrina nazi després de la desfeta alemanya a la Gran Guerra, de l’expansió del feixisme per tot el continent davant de la passivitat i la complaença de les democràcies liberals, i de les lluites clandestines pels valors de la Il·lustració: la igualtat, la llibertat i la fraternitat. El recurs narratiu que Alsina utilitza per enllaçar les vivències personals amb la memòria col·lectiva és eficaç i evita que la transició sigui forçada. Gràcies a aquest joc de mans de l’autor, l’Armand i la Sarah prenen consciència dels sacrificis que la generació dels seus pares va haver de fer per deslliurar-se de les tiranies i poder oferir un futur esperançador als seus fills.

Els flashbacks i flashforwards que conformen l’opera prima d’Alsina són narrats amb un llenguatge amè, planer i entenedor per a tothom. Tot i això, l’ús de múltiples termes tècnics del camp de la medicina en un parell de passatges breus poden dificultar la lectura al públic no especialitzat. Certament, la inclusió puntual d’aquesta terminologia té com a objectiu que la descripció sigui més precisa i versemblant, encara que d’entrada pugui fer-se feixuga per a molts lectors.

Clar exemple de bildungsroman o novel·la de formació, Ombres de foc ens recorda que totes les decisions, personals i col·lectives, tenen un preu. I que el passat sempre ens acompanya, immutable i indiferent a la nostra voluntat de canviar-lo.