Ombra d’Anna

11.02.2016

L’editorial El Cep i la Nansa segueix apostant per noves veus. Ara ens sorprèn amb la publicació d’Ombres franceses, novel·la curta però intensa d’una Anna Carreras que defuig la seva veu més barroca, erigida al llarg de tres novel·les, un assaig i múltiples escrits a premsa. Ara ens ofereix una delicada al·legoria quotidiana de regust oriental. Jaume C. Pons Alorda ens ofereix la seva lectura.

Anna Carreras

Anna Carreras

Sense escarafalls, però amb mà ferma, l’editorial El Cep i la Nansa està construint un dels catàlegs més interessants de l’actualitat, quan fer catàleg és al que haurien d’obligar-se totes les editorials amb una mica de sentit comú. Només cal que tinguem en compte que és gràcies a aquests activistes del mot que podem gaudir d’un dels escriptors més inclassificables de l’actual panorama, Paco Bononad, una autèntica bèstia que, llibre a llibre, desafia totes les convencions i ho fa amb mà de ferro. Seria injust no esmentar la tasca de Damià Bardera, que ha vist com des d’El Cep i la Nansa s’han postulat com als seus màxims valedors i defensors. Encara que els llibres de Bardera no siguin encara massa del meu gust, crec que algun dia ens oferirà una obra destacable. Mentrestant, segueix amb feina.

Això només per esmentar dos casos molt concrets de dos autors que ara haurien d’abraçar l’arribada d’una veu que és nova tot i que no novella, una escriptora que a aquestes alçades, ja seria hora, hauria de començar a ser més escoltada i llegida i tinguda en compte. Estem parlant d’Anna Carreras, novel·lista, investigadora i crítica literària, entre moltes altres coses. I és que Carreras ens sorprèn amb un nou títol, Ombres franceses, que sens dubte mostra símptomes de vitalitat, però també d’un valor de treball significatiu.

El que cal destacar per damunt de tot d’Ombres franceses és el fet que Anna Carreras ha lluitat voluntàriament per tal d’escapar de la seva obra anterior. No hem d’entendre això com una negació, una immensa cremada de barques o destrossa perpètua del que la precedeix, sinó com una via d’experimentació. Carreras abandona el to barroc, fins i tot rococó, a voltes plenes de turment, de les seves obres d’abans (Camisa de foc, Tot serà blanc, Unes ales cap a on) i ho fa per endinsar-se en una nova indumentària i en una nova òptica: l’amor deixa de presentar-se com a ferida oberta per constituir-se cicatriu delicada. El to és senzill, a més a més innocent, però no cau en el naïf, greu error, sinó que bàsicament ens explica una sèrie de diminutes anècdotes humanes a partir d’un personatge principal molt interessant com Juliette Lavelle, que en cap cas és un alter ego però sí juga amb algunes notes autobiogràfiques. Les tonalitats més agosarades es presenten a partir d’una sèrie de personatges secundaris de luxe, profusament hipnòtics, curiosos, però sobretot atraients (un professor desesperat per culpa d’una malaltia cutània, un poeta titafluixa, un psicoteraupeuta telefònic…).

Per tant, el lector es trobarà enfront d’una nouvelle delicada, una tendra aventura amorosa i intel·lectual que discorre sobretot pels viaranys d’una emoció que no desborda però que sí interessa. Ombres franceses arriba amb el vendaval d’una faula de gust exòtic, talment un conte llarg que a voltes recorda la dolçor congènita de Margherita Dolcevita, de l’italià Stefano Benni, o que fins i tot podria filmar-se com una fantasia de de Jean-Pierre Jeunet. Tot i el caràcter améliesc que es pot desprendre del seu interior, cal dir que Carreras no evita una aspra mala llet que sol escometre amb esperança, també amb sàvia i oscarwildiana ironia. És en aquests casos on l’autora fa múltiples picades d’ullet al seu univers, el que ha anat bastint fins ara. Ens està dient que ens fixem en aquesta lluentor de simplicitat, només aparent, ja que en realitat hi ha una part de fondària que cadascú haurà d’excavar.

Anna Carreras ha escrit 'Ombres franceses'

Anna Carreras ha escrit ‘Ombres franceses’

Esmentar la influència d’Anaïs Nin hauria de fer-se ineludible, sobretot si tenim en compte algunes pinzellades àgils de bona prosa, així com la passió que sent Carreras vers aquesta musa literària. Però amb Ombres franceses Anna Carreras s’acosta molt més a una sensibilitat orientalitzant. No debades la protagonista del volum estudia certes disciplines d’aquesta mena a la universitat. En alguns casos no podem evitar pensar, per exemple, en Ryunosuke Akutagawa, però sense la crueltat del nipó, sobretot si tenim en consideració les seves històries curtes de to ancestral.

Hi haurà un element d’aquesta obra que potser no convencerà: el final. No és aquest un espai on revelar-lo ni explicitar-lo, cada lector ha d’arribar-hi a través del seu propi pelegrinatge, però qui hi arribi comprovarà que potser no s’ajusta a les expectatives que s’han anat generant durant la lectura. I això és perquè Anna Carreras, en unes poques pàgines segurament massa precipitades, canvia de registre, de nou, fins i tot de gènere, i ens ofereix un acabament que no haguéssim imaginat de cap de les maneres. Això podria arribar a ser provocador, fins a cert punt, però al meu parer crec que el canvi és massa sobtat, inesperat, fins i tot passat de voltes. Per molt divertit, també estratosfèric o inquietant, que pugui ser, fins i tot enginyós, té un punt de trampós que llença enrere. Sobretot si tenim en compte que alguns altres personatges secundaris, aquí no esmentats, haguessin pogut donar molt més suc i haguessin possibilitat noves vies per tal de tancar alguns dels fronts oberts que aquí queden.

Ara bé, i això és més que veritat, fins i tot quan notem que potser les decisions aquí preses per part de la narradora no acaben de menar-nos cap a un colofó rodó, l’escriptura d’Anna Carreras aquí s’ha fet més precisa que mai. Delicat no vol dir fifi, ni patètic tampoc. Sens dubte, aquesta novel·lista insistent, i més que ho haurà de ser a partir d’ara, ha de seguir investigant aquesta línia que enceta amb encert: un bell camí de maduresa literària i humana.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Vaig descobrir Anna Carreras en el seu llibre Unes ales cap a on, un text de gènere inclassificable i absolutament trencador i d’una audàcia inèdita en la literatura catalana. Em va meravellar a la vegada que em va indignar com una obra d’aquesta categoria va passar tan desapercebuda. Aquest país encara està en la ignorància i misèria cultural més rotunda. Si veiem el darrer premi LLull i d’altres coses d’aquestes és per deixar-ho córrer. Espero llegir aviat aquesta nova obra seva a l’espera que en aquesta escriptora se li faci el cas que mereix.