Olors i percepcions

10.02.2013

A les acaballes del 2012 Editorial Alpha va treure a la llum la publicació de Pedra i pinzell, una recopilació de poesia xinesa clàssica. L’edició i traducció va a càrrec de Manel Ollé, professor en història i cultura de la Xina moderna contemporània, i director del Màster d’Estudis Xinesos, un dels estudiosos de la Xina de més renom a casa nostra.

Manel Ollé a la Pompeu Fabra

D’entrada, cap coneixedor de la cultura xinesa s’estranyarà del títol, ja que recorda els instruments que tradicionalment s’han atribuït als mandarins per escriure. Però per què Pedra i pinzell? La tria d’aquests dos estris no és aleatòria, sinó que té una intenció amagada: fer un petit i humil homenatge a la figura del poeta Carner, que havia titulat el seu llibre de poesia xinesa Lluna i Llanterna (1935), suggerint un joc de realitat i ficció. D’altra banda, que Ollé hagi preferit escollir la pedra i el pinzell en comptes de la tinta i del paper es deu a l’experiència sinestèsica del «contrast entre la pedra dura i el pinzell suau» que «remeten a la textura de la carícia subtil, al traç material, i alhora al moment previ a l’escriptura, l’experiència que xifra el poema i el procés de posar-la al paper», afirma. I afegeix que, qui hagi escrit amb tinta xinesa, el títol «també li pot suggerir l’aroma inconfusible que acompanya aquest procés, quan el pinzell s’unta de tinta a la pedra».

Pedra i pinzell no pretén ser cap mena d’antologia erudita ni d’abast acadèmic, sinó que respon a una selecció més al gust del traductor. Manel Ollé descarta centrar-se en les produccions d’un període determinat, i creu molt més interessant als ulls del lector de poesia poder abastir les delícies poètiques dels diferents moments històrics de la Xina. Aquesta riquesa, sota la seva opinió, és la que millor defineix una poesia que va marcar tants segles a un país tan gran -temporalment i espacialment- com és el cas de la Xina. No es tracta tant, doncs, d’encaixar la tria en un únic espai concret, sinó de donar una mirada més general, buscant aquells poemes que tinguin quelcom d’expressiu, d’especial, de musical i de pictòric. L’objectiu del volum és que «la lectura condueixi a una breu experiència de consciència, bellesa i coneixement», diu el poeta.

El recull inclou setanta-quatre composicions poètiques que engloben un llarg període de la Xina imperial: des de la dinastia Zhou (1046 aC – 256 aC) fins a la Song (960 – 1127), passant per diferents períodes històrics que han afavorit més o menys l’eclosió d’aquestes composicions. La tria d’aquests textos respon, com ja dèiem, a una elecció més aviat personal: «En aquest llibre hi he volgut posar els poemes xinesos clàssics que més m’han agradat i que perdien menys coses pel camí quan se’ls traduïa. Gairebé dono tanta importància a l’acció de triar que a la de traduir».

I, és clar, la feina del traductor a l’hora d’enfrontar-se a aquests textos pot ser molt feixuga. La poesia xinesa clàssica concep la paraula com a unitat dotada de sentit, relegant la sintaxi i la gramàtica a un paper secundari i donant èmfasi a la semàntica del mot. Per això Manel Ollé ha optat per fer una traducció paratàctica, mot per mot -tendint, si era necessari, a l’omissió més que a l’addició de paraules-, posant l’accent en la descripció: el sentit i la imatge conformen el poema com un tot únic i el doten de significat.

Diu Ollé (2012: 16): «La minimització del component gramatical en la poesia xinesa potencia xarxes d’organització textual paral·leles: desvia l’èmfasi cap al ritme, la mètrica i les relacions semàntiques. […] Es pot destacar com la feblesa estructural de la llengua poètica clàssica xinesa es compensa amb l’emergència d’una xarxa de relacions texturals, establertes entre components immediats, semàntics i posicionals». L’absència d’una sintaxi i d’una morfologia indueix a lectures ambigües, però el que realment prima en aquesta poesia són les percepcions que flueixen a través dels sentits. El poema xinès és un conglomerat d’imatges juxtaposades de la mateixa manera que els mots s’encaixen l’un al costat de l’altre dins dels versos. En paraules de Manel Ollé, aquesta poesia tendeix més «a recrear l’harmonia que a mostrar el conflicte, a fondre el subjecte amb l’entorn que no pas a caracteritzar personalitats singulars, a al·ludir o suggerir que no pas a expressar clarament, té més tractes amb les sensacions o les emocions que no pas amb les idees, tendeix més a recrear paisatges o situacions i fórmules reiterades que no pas a l’originalitat (2012: 14)».

Yong, un caràcter que conté tots els traços possibles en xinès.

Arribats a aquest punt, seria oportú dedicar quatre ratlles a la fina línia que uneix poesia i pintura, que passa per la mà de la cal·ligrafia, considerada una art a la Xina imperial. El pinzell va ser el punt d’inflexió que va donar peu a aquesta interrelació, pel simple fet que totes tres tècniques compartien uns mateixos principis estètics basats en la imitació dels dinamismes de la natura. Com Dolors Folch explica a La Construcció de Xina, (2001: 79) «el cal·lígraf comparteix a la Xina clàssica els mateixos honors que el pintor i el poeta, dels quals, d’altra banda, no es diferencia». En qualsevol cas, l’art es posa al servei de la descripció, imitant sinuosament recreacions naturals, besllumant sobre diminuts elements d’una manera intuïtiva. Manel Ollé l’encerta quan afirma que «la poesia xinesa tendeix a xifrar instants, percepcions o emocions a través d’escenes o relats breus que en la seva miniatura obren tot un paisatge».

En aquesta antologia, finalment, es poden llegir poemes de la cèlebre recopilació del Shijing, i de reconeguts autors com Li Bai (701-762), Du Fu (712-770), Wang Wei (699-759). Així mateix, dins del recull també hi ha inclosos poemes escrits per Li Qingzhao (1084-1151), una de les poques poetesses que la civilització xinesa imperial havia conegut. De fet, poques dones podien escriure, ja que només els homes podien accedir a l’aprenentatge de l’escriptura per poder esdevenir mandarins: aprovar els exàmens imperials requeria saber escriure i conèixer els clàssics. L’atractiu d’aquesta poetessa, inclosa dins del recull de Pedra i pinzell, és, segons Ollé, la seva franquesa que li ha valgut més d’un retret. Així diu la segona estrofa del seu poema, Al so de l’orgull dels pescadors:

«Diríeu que la natura s’ha proposat
ensenyar a la lluna brillar com mai.
¡Gaudim junts del vi verd en vas daurat,
sense por de l’embriaguesa,
que és flor singular com no n’hi ha cap altra!»

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Retroenllaç: nugas agis

  2. No hi ha cap dubte que, escrit amb aquestes paraules tan encisadores, aquest article invita a llegir el llibre.