Olor de pop brillant

20.07.2017

Tanda excel·lent, aquest últim dilluns, de música rumiada i verbalitzada en català. Joan Miquel Oliver i Mishima van tocar -consecutivament i en aquest ordre- a l’escenari del Teatre Grec, en el marc del festival homònim. El balear va contribuir precisant el lloc: un fons marí de llums multicolor; la banda de Barcelona va enrobustir el temps: van sortir gairebé a mitjanit i van operar com els animals nocturns que són. Amb l’olor i la suor pròpies de la nit. Tant Oliver com els de Carabén sabien els que s’esperava d’ells o, almenys, quin terra els sostenia. I la veritat, el talent va sobreeixir de la piscina de pedra de Montjuïc.

David Carabén i Joan Miquel Oliver al Teatre Grec | © Gerard Mur

“Se ha caído la bola”, avisava anguniós un tècnic per l’orellera. Deu minuts abans de la sortida d’Oliver un sec estrèpit feia saltar les alarmes. Una enorme bola de ball s’havia desprès del sostre del teatre des d’una altura considerable. En pocs segons, però, l’objecte era retirat i l’escenari lluïa buit de destorbs. El de Sóller va aparèixer acompanyat dels seus dos músics (Xarli Oliver a la bateria i Jaume Manresa, als teclats, uns sintetitzadors molt aplaudits) i començà amb un gustós bloc de cançons (genialitats de la casa com Marès a radial o Fèmurs) del magnífic Pegasus, el disc que precedeix Atlantis, l’últim treball i precisament el que va copar el gruix del concert.

Oliver vestia una mena de quimono negre, semblava un artesà a l’obrador: provava, es divertia en cada peça. Passava de melodies fresques a una sorprenent sonoritat àrida, cantelluda. Per exemple, va estendre generosament Món vegetal en un escenari sense floritures, tan sols una senzilla però eloqüent il·luminació –els colors de la plana abissal– abrigava els compareixents. El públic també l’acotxava. “Bombón mallorquín!”, van cridar-li. El cert és que Oliver, reduït al mig de l’escenari, feia percebre una professionalitat modèlica, aquella que no coneix cap mena de terror escènic.

Qui va ser lletrista d’Antònia Font, va introduir la clàssica Dins un avió de paper ironitzant sobre Enric Casasses: “Si ell pot escriure «t’oblido cada dia vint vegades/i vint cops cada dia et veig entrar/portant o no portant les arracades»”, deia, “jo també puc cantar «i adéu, adéu, lluna plena, sempre seràs (o no seràs) sa meva estrella»”. La lleidatana Clara Viñals, de Renaldo & Clara, va acompanyar a Oliver en una altra estimada cota alta de la discografia, Final feliç. La col·laboració, però, va quedar un pèl deslluïda, la veu de Viñals -el seu refinat i suggeridor accent- s’escoltava massa oculta.

El bon grapat de cançons d’Atlantis arribava just després de la participació de David Carabén a Hansel i Gretel. Aquest cop sí, amb una presència més distingida del convidat. Les reposades Agricultors ingràvids i Posidònia i una festiva i poderosa Atlantis (ay, Hipòlit Dalmau) foren algunes de les representants del disc. Entre el públic demanaven Calgary 88, un retorn al passat dels Font, certa nostàlgia. I ara sí, el final, a l’encore va sonar una preciosa Mil bilions en estrelletes. Sempre seràs la nostra estrella.

Vint minuts de repòs i els Mishima complets. Després d’una obertura instrumental (Or), la veu de Carabén va estrenar-se amb Tot torna a començar, una cançó de les de nus a la gola que anunciava un concert trepidant. Després de la quietud insular d’Oliver, la nit esclatava a la vall del Grec. Vigor, suor i lletres fortes com un roure. Carabén admetia la “il·lusió” –i també certa tensió– pel “luxe” d’actuar al teatre on la seva mare ja l’havia dut a espectacles de dansa i dramatúrgia.

La brevetat i senzillesa d’alguns temes de Mishima fan que siguin acollits àmpliament i això encara impacta. Perquè és una recepció immediata, d’una naturalitat espectacular. Passa amb Cert, clar i breu: a les primeres notes tothom està preparat per avançar com una sola veu, gairebé com un cor professional. L’afinitat arribava tan enllà que amara les cançons més noves, com a S’haurà de fer de nit, un dels darrers aspirants a clàssic de la banda. Les últimes composicions sonaven a uns Mishima més arty que mai, estellosos i amb un cert punt d’imperfecció buscada.

La banda va anar repassant una llarga llista de tria i remena. Són 17 anys a la carretera i van cuinar una truita de barreja que contenia aliments de gairebé tots els discos. El principal protagonista, però, va ser Ara i res, que tampoc van escurar del tot malgrat ser l’últim disc. N’agafaren, per exemple, “memòries d’infantesa” (Posa’m més gin, David!) i un poema de Joan Vinyoli (Tot són preguntes: “Podríem fer moltíssimes coses que no són res/Partint d’aquest principi tot és ara i res”).

I van ser generosos amb el que el públic espera religiosament. L’entesa total entre banda i espectadors la va acabar de quallar La tarda esclata, que va fer aixecar a tothom. Seguiren amb les indiscutibles La forma d’un sentit, Qui més estima i Mai més. I a pesar de deixar-se alguna joia valuosa i feridora (Miquel a l’accés 14, Qui n’ha begut), van començar els adéus concedint Un tros de fang a quatre mans. Això vol dir Carabén i Joan Miquel Oliver plegats de nou. La cirereta la van posar amb L’olor de la nit, que tancava una vetllada de brillantor musical palmària.