OlooooooOHt!

25.04.2017

El Sismògraf, el festival que detecta el moviment, és una explosió constant d’espectacles, amb petites i grans erupcions succeint-se per tota la ciutat de forma continuada. La tasca del cronista és difícil, ja que amb prou feines hi ha temps d’aturar-se un moment i escriure enmig de tanta activitat sísmica. I també està molt bé seure a una terrassa del Passeig d’en Blay i fer una cervesa, tu. Per això, acabat el Sismògraf i retornats a casa, encarem aquesta segona i última crònica amb una barreja de dolça ressaca i sentiment d’enyor, perquè el Sismògraf ja s’ha acabat. I perquè ja estem esperant l’edició de l’any que ve, que serà la desena.

Pere Faura i la seva ‘Sweet Precarity’ en un dels moments estel·lars del Sismògraf. © Martí Albesa

 

O.V.N.I. El missatge és el missatge

El Col·lectiu Big Bouncers va presentar en societat el seu O.V.N.I. divendres al Teatre Principal. A la sortida i durant els dies següents, crítics i persones humanes en general coincidien en afirmar que aquest va ser un dels espectacles més reeixits del Sismògraf d’enguany. La peça és una evolució dels seus muntatges anteriors (Big bounce i les corresponents versions site specific) en una posada en escena gran i ambiciosa, tot i que parteix del minimalisme. A dins de l’escenari del Principal, amb el públic assegut a una grada i el teló tallafocs com a fons, la negritud general es va omplint progressivament de llum, gestos i objectes. Un compte enrere sorgit d’un misteriós tòtem en forma d’altaveu i amb la veu en off de Tanya Beyeler ens deixa molt clar des d’un bon principi de quanta estona estarem en l’univers O.V.N.I. La imatge és el missatge, així com ho és l’objecte (des d’una batedora a una planta, passant per un consolador) i les accions de les tres intèrprets (Cecilia Colacrai, Anna Rubirola i Ursa Sekirnic, que es parteix el paper amb Mireia de Querol) creen un cabaret visual i gestual a mig camí entre les peces curtes de Joan Brossa i el teatre amb objectes de Philippe Quesne. Els patrons de moviments repetits que les Big Bouncers utilitzen en alguns moments també ens van fer pensar en la peça de Tomeo Vergés que vam veure el dia anterior. Però aquí els moviments no són una repetició obsessiva propera al deliri, sinó que emergeixen com a creadors de noves realitats, que partint d’un mateix inici es bifurquen en diferents finals.

La hipnòtica i calmada veu de Tanya Beyeler, com una versió femenina de l’ordinador HAL a 2001, una odissea de l’espai, ens parla del missatge i la seva circumstància, que ens arriba de les més variades formes. L’escenari es va farcint dels objectes més variats i inversemblants, amb una exquisida i quirúrgica il·luminació dissenyada per Joana Serra, que crea rectangles i camins de llum per on apareixen màgicament tots els elements i accions. I al final tot es replega, implosiona o es recull en un enorme farcell còsmic de gran bellesa. Com un Big Bang a la inversa. Estiguin atents a allò que facin les Big Bouncers. D’aquestes artistes en sentirem a parlar. N’estem segurs.

 

 

Perra de nadie o el retorn de Marta Carrasco

Vam anar al pati del Museu de la Garrotxa amb moltes ganes i curiositat per veure Perra de nadie, el nou espectacle de Marta Carrasco. Des que es va independitzar de la companyia Metros de Ramon Oller i va començar a estrenar espectacles de creació pròpia, el 1995 amb Aiguardent, Blanc d’ombra (1998) o Mira’m (2000), Carrasco ha rebut nombrosos premis i distincions (Premi de la Crítica, Butaca, Max o el Premi Nacional de Dansa) i ha estrenat a teatres com el TNC, on va ser companyia resident la temporada 2004-2005. No la vèiem en un teatre des de B. Flowers, que va estrenar al Temporada Alta de 2013. Carrasco apareix en escena vestida com a l’inici d’aquell espectacle, un ésser a mig camí entre la monstruositat i la fragilitat, ple de cotilles i aparells ortopèdics. La ballarina i coreògrafa saluda, abraça i petoneja el públic, en una mena de declaració que es pot entendre de múltiples maneres: “He tornat”, “Encara sóc aquí”, “Quines ganes que tenia de tornar-vos a veure”… Es pot palpar certa emoció entre un públic que fa temps que no veu Marta Carrasco als grans escenaris, i tot i que allò que fa ja li hem vist a diversos muntatges, la Carrasco segueix demostrant que és una gran creadora escènica. De ben segur que amb una bona direcció i una bona dramatúrgia Perra de nadie creixeria molt, però tot i certes mancances en algun moment, l’espectacle és com un statement constant: Aquí estic. O dit d’una altra manera: I’m still here, com diu la cançó del musical Follies de Stephen Sondheim.

El despullament de Carrasco succeeix a molts nivells: mostrant un cos que ja no és el de fa vint anys, i exhibint també les seves pors i debilitats. Una taula (com a Aiguardent), un gran ganivet (com a No sé si…) o el seu cap completament embenat com a la peça curta Francament són els elements que entren en joc en un espectacle que acaba essent una successió d’escenes de teatre-dansa amb un fons musical entre l’òpera, la música barroca i el kitsch. Carrasco és una artista ideal per oferir un tipus de creacions que no abunden entre l’oferta de dansa a casa nostra: espectacles populars, per a tots els públics, que superen l’endogàmia pròpia del gènere (només cal anar al Mercat de les Flors i veure qui forma gran part del públic). Situada a mig camí entre el teatre, el cabaret i les varietats, el gust de Marta Carrasco per els monstres, els perdedors i els desheretats de la nostra societat troba en el teatre-dansa l’expressió perfecta per arribar a un gran públic. Sense grans pretensions intel·lectuals, amb molt de sentiment (de vegades segurament massa) i una gran expressivitat, Carrasco crea imatges escèniques de gran potència. Un ocellet ens va dir que Perra de nadie es podrà veure a la Sala Hiroshima durant el proper festival Grec. Cosa que ens alegra molt, perquè així un tipus molt diferent de públic podrà conèixer l’obra d’una creadora que es resisteix a ser oblidada, a ser bandejada, a acabar convertint-se en una gossa de ningú.

Marta Carrasco en un moment de ‘Perra de nadie’, al Sismògraf 2017. © Martí Albesa

 

Pere Faura, Pere Faura i Pere Faura

El coreògraf va presentar la seva Sweet Trilogy al Sismògraf, és a dir, tres espectacles. Convertint-se, ja d’entrada, en un dels grans protagonistes d’aquesta edició del festival. Només cal llegir la crítica de Jordi Sora al seu blog Escena de la memòria per imaginar que alguna cosa deuria succeir en la primera funció de Sweet Precarity, una de les tres peces de la trilogia. Les noies de premsa ens van demanar si podíem anar a la representació en anglès, ja que la funció en català ja estava plena, i nosaltres, políglotes de mena, vam acceptar de seguida. Poc sabíem que això provocaria que ens perdéssim una d’aquelles funcions que d’aquí a molts anys encara serà recordada amb la frase “Jo hi era”.

Faura ha fet un solo que exposa amb claredat i contundència la precarietat del món de la dansa, on ens deixa molt clar que tot i que un artista tingui molts bolos i viatgi molt no pot escapar d’un perenne estat d’inestabilitat i incertesa. I on el càlcul total de la feina realitzada es resumeix en uns tristíssims (i precaríssims) tres euros l’hora. Entrem a la sala d’assaig del Teatre Principal i una de les parets és plena de papers amb conceptes relacionats amb el món de la dansa, des de la producció a la distribució, passant a l’amateurisme que comporta el fet de treballar amb amics. El to de Faura és el de la ràbia, escupint més que dient un text que vol deixar clar que tot no és tan bonic com sembla. El missatge és el mateix, amb una altra forma, que desenvolupa amb més profunditat a Sweet Tyranny, on ataca tant a les fàbriques de creació com a les gestores culturals / Mary Poppins que les dirigeixen. Amb l’excusa de la visibilitat i d’estar etiquetat com a talent emergent, es perpetuen unes actituds d’eterna precarietat i els artistes superen la trentena esperant que arribi el seu moment. O que els permetin actuar més de tres dies seguits en un teatre, cosa del tot impensable.

Doncs bé, com Jordi Sora insinua molt bé (i molt ofès) en el seu article, a la primera funció Pere Faura va fer servir aquesta crítica de Carmen del Val sobre Sweet Tyranny i la va convertir en material escènic, llegint-la sencera i comentant-la. La cosa és que la senyora del Val es trobava entre el públic, i com que va dir en veu alta “Ei, que sóc aquí!” es va crear un ambient de gran tensió, on tots els espectadors estaven tan o més pendents de les reaccions de Carmen del Val com d’allò que feia o deia el propi Faura. Ella ha comentat l’episodi en aquesta nota titulada Crítica a la crítica, al final del seu article sobre l’espectacle de Marta Carrasco. Doncs bé, el dia que hi vam anar nosaltres, l’escena en qüestió havia desaparegut, i ens vam perdre a Faura cantant Sandy de Grease i substituint el nom pel de Carmen. Finalitzada la peça, ens van dir que es tracta d’un work in progress, encara en estat de creació i que la peça no pararà de transformar-se. Servidor de vostès, en l’espectacle en anglès destinat als programadors internacionals, va tenir la sort de veure Faura cantar la meva cançó preferida de Grease. Aquella que protagonitza Rizzo, el personatge més interessant de la pel·lícula, després que li hagin trencat el cor: There are worse things I could do. La gran Stockard Channing ho sabia molt bé, i Pere Faura hauria de fer més cas a la darrera frase d’aquest hit incontestable: “But to cry in front of you… That’s the worst thing I could do”.

Dansa i economia es relacionen en un power point analògic a ‘Sweet Precarity’. © Martí Albesa

També vam xalar de valent a la Plaça del Teatre amb Sweet Fever, la part més conceptual de la trilogia fauriana: un grup de ballarins i voluntaris d’Olot ballen la mateixa frase coreogràfica de Saturday Night Fever durant una hora, en una sessió memorable de música electrònica. Una gran pantalla serveix de fons de l’escena i escup imatges de cadenes de muntatge, enderrocs, festes i exèrcits, establint concomitàncies amb Sweet Tyranny, que ja vam veure a la seva estrena al Mercat de les Flors i de la qual vam parlar en aquest article. Doncs bé, dissabte a la nit vam voler tornar a experimentar la dolça tirania de Pere Faura, amb dramatúrgia d’Esteve Soler, i podem dir que encara ens va agradar més. L’exercici d’honestedat del coreògraf arriba a unes cotes difícilment igualables per altres artistes. I el públic olotí va aplaudir de valent un espectacle on Faura acaba saludant ell sol dalt de l’escenari, sense la presència dels seus ballarins. Ja ho saben: és l’Aura Faura.

La darrera nit del Sismògraf va ser amenitzada al pati de La Carbonera per La festa de balls per salvar el món, un concert-espectacle dirigit per Miguel Ángel Blanca i amb Jordi Vilches i María García Vera al capdavant d’una orquestra formada per Joan Colomo, Sara Fontán i Edi Pou. La festa serveix per adonar-nos que les grans catàstrofes de la humanitat han sigut causades pels hits més infectes de la música popular, i tot una certa sensació de coitus interruptus constant (les cançons duren un minut) la bogeria de la cosa i els delirants vídeos dissenyats per Guillothina van fer que tothom ballés la Lambada, la Macarena o la Gasolina amb la mateixa alegria.

La nit va acabar amb artistes, programadors, crítics i espectadors ballant a La Carbonera com si no hi hagués un demà. I fins i tot una representació catalanobasca va acabar a l’Stromboli, l’única discoteca oberta a les tres de la matinada a Olot. Però això ja és tota una altra història.