Oliver Sacks. Narrar la vida irrefrenablement

30.12.2015

Al principi d’aquesta autobiografia involuntàriament definitiva, En movimiento. Una vida (Anagrama) —Oliver Sacks (1933-2015) la va escriure afectat ja d’un càncer incurable durant la segona meitat del 2014—, el neuròleg, un dels més afables i literàriament exposats dels últims anys, narra el sobresalt que va tenir amb la seva primera moto, una BSA Bantam de segona mà. No és precisament un passatge revelador però condensa perfectament l’essència del seu estil de vida i d’escriptura.

Oliver Sacks escrivint

Oliver Sacks escrivint

Quan Sacks va sortir a provar-ne les qualitats al centre de Londres, no sabia que el vehicle que conduïa duia més d’un error de fàbrica. L’accelerador se li va encallar, els frens no tenien suficient força per aturar la moto, que havia assolit una velocitat perillosa, i ell no parava de donar voltes entorn del Regent’s Park. Els vianants se’l miraven i els conductors s’aturaven per no interferir en el seu trajecte circumval·lar. Finalment, la benzina va esgotar-se i, espasmòdicament, la BSA va quedar inservible. El cos i, sobretot, la ment de Sacks van funcionar, salvant les distàncies, de la mateixa manera: mantenint el moviment fins a l’últim instant. Fins i tot, en els moments en què les molèsties físiques impedien moure’s. En aquest sentit, sí que ho és, de revelador, que la primera composició que va llegir del seu amic i poeta Thomas Gunn, quan ni tant sols es coneixien, fos On the move (En movimiento, per Anagrama) títol que prenen aquestes completíssimes i profundes memòries.

El moviment dels primer anys de joventut, que també era perseverança i capacitat de resistència —sobretot quan havia d’afrontar milers de quilometres per saciar la passió motora—, va contribuir a mantenir una rigorosa rutina d’escriptura. Principalment de centenars de diaris i cartes. De mica en mica, escriure va esdevenir un mètode de profunda reflexió. “Els meus diaris no estan escrits per als altres, i tampoc els consulto gairebé mai, però són una forma especial i indispensable de parlar amb mi mateix. (…) La correspondència és també una part importantíssima de vida. En general, m’agrada escriure i rebre cartes, i sovint em sento capaç d’escriure cartes quan no puc escriure, signifiqui el que signifiqui Escriure (amb majúscules)”. La majoria de les cartes que apareixen a les memòries tenen uns mateixos destinataris: els seus pares. A qui Sacks “els explicava gairebé tot”. Els progenitors tenen un paper molt destacat en la seva vida. D’ells en va recollir l’interès per la medicina —els dos eren metges— i una educació anglesa exquisida però també, críticament, va sentir-se’n un agreujant. L’efecte moral que va tenir en els seus pares la seva homosexualitat, la marxa d’Anglaterra i la posterior consolidació laboral als Estats Units van perseguir-lo sempre. L’intercanvi epistolar mitigava el dolor de les dues parts però no aconseguia suprimir-lo.

Oliver Sacks a Amsterdam

Oliver Sacks a Amsterdam

Sensible i prudent com era, Sacks narra dolorosament —però també amb una certa indulgència per l’Anglaterra beata del segle XX en què va créixer— el dia que la seva mare va escopir-li una frase brutal després d’assabentar-se per boca del seu pare —a qui havia confessat que els seus interessos eren estricament masculins— que era homosexual: “Ets una abominació. Tant de bo no haguessis nascut”. Aquesta terrible escena, que ell va empassar-se com una decepció irreversible, se sumava al sentiment de culpa per no haver estat suficientment implicat en el seguiment mèdic del seu germà Michael, esquizofrènic i durant anys un generador de cridòria i genialitat —llegia amb eufòria el diari comunista The Daily Worker. El Michael va acabar patint un tractament d’excessiva medicació que el va enfonsar una mena de son mental. Anys més tard, Sacks va adonar-se que es podria haver evitat amb un altre tipus de tractament menys químic i més terapèutic. Ell no hi va ser aleshores i al llibre evoca el seu penediment. El sentiment i la gratitud amb què va traient cada personatge a l’esfera autobiogràfica —familiars, amants, companys de feina, amics, pacients, caps…—, l’afecte amb què els tracta, és commovedor i fa preveure la relació amb Sacks com un lligam inesborrable. A l’altura d’aquest reconeixement hi ha les precioses fotografies que hi ha la meitat del llibre: Sacks amb una novíssima Norton, tocant el piano a la casa de Topanga Canyon, retrats de la mare i la tieta Len, visites dels pacients al Bell Abraham del Bronx, però sobretot l’autor escrivint, sense aturador. Una màquina d’escriure al costat del llit, quan es recuperava d’un accident a Noruega; omplint folis al sostre d’un cotxe o al mig de l’estació de tren d’Amsterdam, amb totes les pertinences escampades per terra.

Tantes hores d’escriptura l’han dut a formar unes memòries parcialment apedaçades. En cap cas, aquest rescat de vells textos resta qualitat o atractiu. Sacks inclou manuscrits ja existents però que no havien estat publicats fins ara. Incorpora, per exemple, relats inèdits on narra amb detall els primer viatges. Són especialment brillants els corresponents a les aventures pel Canadà (Pausa, 1960) i els Estats Units (Descobrint Amèrica: Travel Happy). Diaris al nivell de la veritable literatura de viatges. També repassa, a més de les cartes citades, bona part dels seus anteriors llibres. Donant especial importància a El tío Tungsteno i Amb una sola cama. Són gairebé cinc-centes pàgines per resseguir una panoràmica vital lluitada i lluïda. Plena de talent. Un d’aquells talents extravagants que realitzen grans treballs acadèmics però no superen fins a la tercera oportunitat un examen exigent. (Que és el que li va passar a Sacks fins que va poder entrar a estudiar a Òxford). La mort de la mare, la relació amb el seu país de naixement o el consum de drogues són una mínima part dels passatges que repassa el metge d’espessa barba blanca i somriure hospitalari. Una vida exhaustivament narrada, amb un estil net i efusiu; un dels llibres més emocionants del 2015, de la mà d’un divulgador incansable de la neurologia.