Oh foll amor!

6.02.2015

Deia Alfred de Musset que “ni l’absència ni el temps són res quan s’estima”, però l’absència i el temps poden ser molt cruels i poden arribar a fer molt mal, precisament quan s’estima. L’amor és una de les armes més perilloses que tenim els humans. Qui estima o ha estimat sap el plaer indescriptible que produeix aquest fenomen, però alhora, també coneix o tem conèixer els estralls que causa aquest sentiment que embolcalla el cor i talla la respiració. Amb l’amor no es poden fer bromes. Si t’atenys al seu joc macabre pots arribar a l’èxtasi, però també pots acabar destrossat. Alegria, patiment, cura i dolor es baten els uns contra els altres en una incomprensible i monstruosa guerra de la qual, bojament i a cegues, tots volem participar. Les regles del joc són molt clares i la feina ara queda per als personatges que Musset ens presenta damunt l’escenari.

No feu bromes amb l'amor, Carles Martínez. © Joan Tomàs tnc

Carles Martínez a No feu bromes amb l’amor © Joan Tomàs TNC

El senyor Baró, o més ben dit, l’etern Baró (quan l’interpreta Carles Martínez flamant premi Ciutat de Barcelona) vol casar el fill amb la neboda. La parella escollida ja havien tingut un passat molt unit, però la distància i el classisme de l’època fan que el retrobament sigui fred, amarg i en certa manera, preventiu. Els embolics, gelosies, angúnies i passions desfilaran per l’escena i provocaran la follia del pare.

Però l’obra no és tan senzilla perquè de fet aquesta obra són tres en una. En primer lloc tenim l’obra onírica. Una obra magníficament ambientada, de terres enrajolats, d’equilibristes i músics que col·laboren en la configuració de l’escenografia dotant així l’espectacle d’un tempo molt particular i d’unes transicions magníficament treballades per la gent de La Central del circ. Són el poble i la natura, són el voyeurisme i el servei. Són la gent més pura i d’entre tots ells, la petita Rosette (Clara de Ramon) serà qui patirà més aquesta puresa innocent.

La segona obra és la còmica. Un tríada de personatges interpretats per Ferran Rañé, Albert Pérez i Carmen Balagué i encapçalats per l’histriònic i juganer Carles Martínez saltironegen i deambulen sense rumb per l’escenari més moguts pels propis interessos que pel bé del futur matrimoni. Tots ells actuen com a desembussador. Actuen, això sí, amb l’experiència dels gats vells, com a bàlsam per a l’espectador i canalitzadors de les tensions de l’obra.

I és així com arribem a la tercera obra. La tragèdia. Com Romeu i Julieta, l’amor necessari, però alhora difícil i gelós, porta a Perdican (Ramon Pujol) i Camille (Anna Moliner) a una muntanya russa d’emocions que ens conduiran a l’impactant detonant de l’obra (no apte per a cardíacs). Ella, amb la seva veu aflautada i ensucrada que ens és tan familiar, controla magníficament els diferents registres i encomana l’ànima del públic amb l’anar i venir del seu cor apassionat. Ell, mascle dominant, també juga amb les cartes de l’amor, però malgrat el gran treball personal en alguns moments costa creure-se’l. Aquesta és la part més complicada de l’obra. És la més delicada i de difícil equilibri. Si l’allarguessin més es faria pesada, però va tan ràpida que costen una mica d’entendre els canvis emocionals dels dos joves. O potser és precisament per això, perquè són joves i tenen les hormones exaltades, psicòtiques i bipolars. La densitat del discurs et fa estar molt concentrat i sort en tenim de la intervenció constant de les altres dues parts de l’obra que ens permeten respirar.

Cal fer una menció especial al vestuari que és una autèntica meravella. Especialment el joc d’armilles del senyor Baró i les diferents vestimentes del conjunt d’artistes de circ. Amb l’amor no es poden fer bromes. Amb l’amor no s’hi pot jugar. Però la directora Natalia Menéndez ho fa amb expertesa, classe i molta mestria. Us deixareu enamorar?