Odi et amo, segons el mestre Lynch

12.09.2016

Aquest agost, el diari ens va portar la notícia que un bon grup de crítics havia fet la llista de les millors pel·lícules del nostre segle XXI, i considerem que poca gent pot estranyar-se del fet que, en aquesta llista, s’hi consideri Mulholland Drive, del bon David Lynch, com la primera. De fet, trobem molt difícil que ni el crític més sever, ni tampoc l’espectador més ignorant, puguin fer més d’un o dos retrets a aquesta obra, peça culminant de la carrera del nostre director.

Un dels moments de 'Mulholland drive'

Un dels moments de ‘Mulholland drive’

David Lynch, amb aquesta pel·lícula, va posar tota la carn a la graella. I precisament aquesta totalitat fa l’obra tan assequible en múltiples nivells de lectura. Un aspecte d’aquesta totalitat es troba, directament, en els dos temes principals que s’hi mostren: la feina, com a element de realització material, de subsistència física, d’una banda, i l’amor, com a fita sempre desitjada, poques vegades assolida, que ens dóna la felicitat quan li dóna la gana, i que també ens l’arranca, amb ferides sagnants, quan els déus ho desitgen, de l’altra. Parlar de déus no és gens desavinent en aquest cas, atès que a Betty i a Adam se’ls apareixen petites deïtats, o dimoniets, potser, que els transmeten els designis dels déus. Per a Adam, un circumspecte cowboy, una mena de Mercuri missatger, que li revela què volen d’ell els productors (déus del diner, de la feina). Per a Betty, un parell d’actrius força velles, operades més d’una vegada a la cara, que l’adverteixen que alguna cosa no va bé, com un Tirèsias qualsevol. O també, per a Diane, les Fúries voladores i terribles, encarnades en uns avis que entren per on volen i que li recorden la grandíssima culpa que li tocarà suportar tota la vida.

No es pot lluitar contra els déus. David Lynch, fart d’aguantar els capricis i misèries de Hollywood, ens ofereix un parell de faules amb una moral ben estoica: accepta que no pots controlar-ho tot, ni la teva feina, ni el teu amor. Si vols sobreposar-te al teu destí, només t’espera la tragèdia.

L’altre aspecte que dóna totalitat a la peça és estrictament cinematogràfic. Mulholland Drive conté, com a mínim, una escena per a cada gènere cinematogràfic adult convencional (excepte, naturalment, el documental): aquesta és una pel·lícula musical, dramàtica, romàntica, còmica, tragicòmica, eròtica, de suspens, de lladres i serenos, de misteri, de terror (amb un puntet de gore, fins i tot) i, last but not least, moral. Didàctica. L’únic que no té són dibuixos animats. Aquesta multiplicitat de gèneres, a més de la forta dosi de cinema dins del cinema que amara tot el film, el converteix, de manera un poc paradoxal, en una peça estrictament artificiosa, d’una banda, i en un abrandat intent de mostrar les grans veritats de la vida, d’emocionar-nos fins al moll de l’os, de l’altra. Només Jean-Luc Godard, a Europa, ha arribat a aquest punt de sublimitat, d’unió de l’artifici i de la natura humana. David Lynch és, potser, el director nord-americà més europeu que hi ha, molt més que Woody Allen, el qual poques vegades ha deixat de ser un artista estrictament americà, encara que se li atribueixin tantes qualitats europees.

Què atorga tanta naturalitat a allò que se’ns mostra en aquesta pel·lícula? La resposta la té el músic Michel Chion, que en el seu llibre sobre David Lynch ens convenç que és el muntatge de so, sobretot, allò que ens fa tan creïble tot allò que el director ens planteja. David Lynch mateix és el muntador de so de Mulholland Drive, i de fet considera tot allò que escoltem, no només les paraules, com un element d’un gran poder narratiu. Els sospirs dels personatges són importantíssims, en aquesta pel·lícula. Ens diuen molt més que les paraules del guió. Hi ha escenes en què el sospir és clau per portar-nos a l’emoció: la conversa dels dos homes a Winkie’s, l’arribada de Betty a Los Angeles, el càsting de Betty, l’escena de sexe al llit, i fins i tot el sospir final de la dona del cabell blau. És la forta corporalitat del muntatge de so allò que, sense que ens n’adonem, ens fa emocionar. I és, amb tota seguretat, la forta càrrega emotiva, de gran història d’amor i odi, allò que ha fet que els bons crítics posin Mulholland Drive com a cirereta del pastís.

David Lynch ha guanyat el concurs perquè ha estat molt valent, sempre. No ha tingut manies a l’hora de mostrar la cruesa de la vida, que sempre experimentem en alguna mesura, però que intentem oblidar quan entrem al cinema. Una escena tan brillant com la dels Castigliane Brothers no ho és estrictament per les paraules, ni pel muntatge, sinó que se’ns queda gravada a la ment quan un senyor tocat i posat regurgita un cafè que troba dolentíssim. Allò elegant i allò vomitiu, allò bonic i allò desagradable, conviuen en el nostre món, de manera impertorbable. Així ho volen els déus. Tots estem fets d’amor i d’odi, segons el mestre Lynch.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris