Obrint camins amb mirades

18.12.2018

Colpida dolorosament, però amb la ferma voluntat de seguir fixant la mirada en els ulls dels altres. Així és com em vaig sentir ahir quan em vaig aixecar de la butaca després de veure Camins tancats, de la Companyia La Maula, dirigida per Jesús U. Labay, a la Sala Versus Glòries. Deixeu-me dir que, des que Ramon Godino i Jofre Blesa han renovat la sala i n’han assumit la direcció artística, els espectacles que hi he vist representats m’han sacsejat emocionalment d’una manera o altra, en clau d’humor, dolor, art o reflexió. El cert és que no m’han deixat mai indiferent. Les obres  programades han posat en relleu un off de qualitat on han confluït espectacles teatrals contrastats i que, a parer meu, han obeït perfectament a les directrius exposades a la roda de premsa de presentació: “generar en l’espectador un conjunt d’experiències, sensacions i emocions a través de l’art”.

‘Camins tancats’ es va poder veure a la Sala Versus Glòries.

En aquest cas, ja sabia que el text de Martí Figueras i Jesús U. Labay explica dues històries allunyades en el temps i l’espai, però que comparteixen un mateix to, el de l’exili vital i emocional a què que es veuen sotmeses les persones refugiades. L’ombra del sicòmor, escrita  el 2016 per Figueras a propòsit del drama sirià —i premiada al Concurs de Teatre Breu a La Violeta de Gràcia—, va ser l’embrió que es va desenvolupar i entrellaçar, en coautoria amb Labay, amb un relat de vida i pèrdua durant la Guerra Civil, fins a traçar els definitius Camins tancats.

Ja intuïa, doncs, l’aroma del dolor que es desprendria del text, però havia decidit tastar l’amargor de la crisi humana de tantes persones refugiades en primera persona. Aquest cop, malgrat això, no ho faria pas des de la fredor d’una pantalla com d’habitud, sinó des de la vivència directa i en directe, amb tots els sentits. Davant de la incertesa inicial, però, com fer-ho? Un mestre de cerimònies ens hi acompanya. I parlo en singular perquè em sento interpel·lada directament —via paraula i mirada— al fons del meu jo. Un Enric Barba brillant esbotza la paret entre realitat i ficció, entre públic i narrador, i ens convida a superar la por al desconegut, a conèixer els companys de butaca i d’escenari: “mireu-vos als ulls els uns altres”.

I és així com la meva companya de butaca —abans desconeguda i ara amb nom propi, Ruslana, una educadora social ucraïnesa— i jo descobrim, atentes i amatents, una escenografia (a càrrec de Lídia Bantí) de nuesa simbòlica; una il·luminació dissenyada per Roger Blasco que despulla la tortura dels personatges, i dues històries entrellaçades per la guerra. La del Manel i la Gisela, llunyana en el temps, però propera en l’espai; i la de la Zaida i l’Ahmed, llunyana en l’espai però dolorosament vigent. Exili, presó, fills robats, Guerra Civil i dictadura franquista al Pallars; i una Síria en guerra, fugides, abusos i un arbre del qual només en queden les arrels. Mesquinesa, terror i mort. Desolació del llavors, i de l’ara i aquí. Ivette Callís i Ivan Caelles executen a la perfecció un treball interpretatiu magnífic i es desdoblen en personatges diferenciats, però amb unes històries igualment punyents i ambivalents, talment els ulls del Manel, “rojos de plorar, però tan nets…”.

Dualitat d’històries i dualitat de personatges, fusionats per uns sentiments universals i, en un joc de miralls entre realitat i ficció, pel nexe d’unió, el mestre de cerimònies: “Observeu el vostre entorn i no aparteu la mirada de res, ni de ningú”, ens recorda. A través de la màgia de la paraula, el narrador ens interpel·la directament a contemplar com els cossos morts dels personatges es trasmuden en els dels actors, que s’aixequen i ens miren directament als ulls, negats per l’emoció de les històries viscudes. I per un moment, gràcies a la màgia del teatre, la presa de consciència de la realitat és tan punyent que sobrepassa amb escreix la distància amb què cada dia contemplem imatges de mort, horror i devastació en la distància gèlida d’una pantalla. Observem, coneguem, superem la por al desconegut. I aleshores es produeix la màgia: es teixeix una mena de xarxa, invisible però potentíssima, a través de les mirades. Potser es tracta simplement d’això, de fixar l’esguard en l’altre i vèncer el dolor de la mateixa manera que hem dinamitat les distàncies. I somriure. Escolteu les històries que expliquen les mirades dels qui transiten per Camins tancats.