Objectiu: viure la vida

1.12.2015

Necessitem oxigen. Vivim atrafegats i sense trobar una escapatòria. Fem el que toca fer i no el que voldríem. La vida és com una gàbia on les persones viuen submergides en una depressió constant atrapades entre unes reixes que només permeten veure, en la llunyania, el sol i la llibertat.

Clara Segura protagonitza 'Conillet' al Teatre Lliure. | Foto de David Ruano

Clara Segura protagonitza ‘Conillet’ al Teatre Lliure. | Foto de David Ruano

Així de dur però real és el text i la posada en escena de Conillet, l’obra austera però efectiva que acull el Teatre Lliure de Montjuïc fins al 13 de desembre. Un relat ple d’emocions fortes que ens convida a reflexionar sobre les misèries de la vida en un sentit més transcendental del que pot semblar a simple vista. Durant 80 minuts l’espectador escolta, en forma de monòleg, el testimoni de l’actriu Clara Segura interpretant l’únic personatge d’aquesta representació.

Però si us espereu Segura recitant un simple text sense ornamentacions no ho trobareu en aquesta peça teatral. En aquest cas, el director Marc Martínez ha optat per donar un aire filosòfic i poètic a tota la funció, des del primer moment. De fet, quan el públic encara està entrant a la sala ja pot veure l’actriu donant voltes i passejant-se per l’escenari i les tres grades on se situa el públic. La funció ha començat, fins i tot, abans del seu inici. Clara Segura, en aquest moment, fa els escalfaments i els exercicis necessaris per subsistir metafòricament en una vida que, més tard, ella pinta de color negre. Molt negre.

Alternant aquestes metàfores amb material que apareix per art de màgia a través d’un conducte que connecta l’escenari amb la part del darrere del teló de fons, es va teixint una obra amb cops d’intensitat durs de suportar sense indignar-te. Les reaccions de la gent es fan evidents davant d’una realitat que la protagonista de l’obra va relatant amb contundència. I un servidor, com a espectador, també s’exclama i voldria sortir a cridar al costat de la intèrpret.

El teatre fa reflexionar i aquesta obra, sens dubte, és una carta d’invitació a fer-ho sense embuts. Dins de la sala, la gent està a l’alçada del que s’espera i, per tant, reacciona. La pregunta és si, un cop fora del teatre, també continua qüestionant-se les regles del joc injustes que formen part de la vida i que Segura denuncia amb vehemència. Una d’elles, el temps. No tenir temps per l’oci i per fer el que ens agrada. Segons els seus càlculs, només 14 minuts al dia els dediquem a nosaltres ja que una tercera part de la jornada la destinem al treball i la resta del temps a cuidar els fills, al transport, a comprar, a feines de la casa… Davant d’aquesta situació, només hi ha dues opcions, a parer de la protagonista: canviar les normes i facilitar la vida de les persones, o bé, passar de tot i descansar, sabent, això sí, que aquesta última possibilitat serà mal vista per una societat obsessionada amb treballar. Complicat.

I moltes més reflexions ens trasllada aquest text original de Marta Galán amb una adaptació de Martínez, el director, que es permet unes llicències que transmeten naturalitat en una obra que, de fet, compta amb un final sorprenent i que et deixa astorat. Per cert, la interpretació de Clara Segura està a l’alçada de la seva trajectòria. Ho dóna tot i l’espectador detecta que gaudeix fent aquest paper que, malgrat tot, requereix una elevada exigència física i és emocionalment inestable i passional. Com la vida.