Obedient Lolita

23.04.2015

La tria de Lolita per interpretar una de les veus més memorables de la literatura catalana és evident que es fonamenta en uns patrons de comerç teatral; ara bé, algú s’ha plantejat quin és el tipus de públic que visitarà La plaza del diamante?

Lolita i Joan Ollé © Sergio Parra

Lolita i Joan Ollé © Sergio Parra

El proppassat diumenge, al Teatre Goya, Lolita tingué una funció difícil. En més d’una ocasió es va veure obligada a reconduir l’atenció dels espectadors cap a l’escenari, que ben fàcilment es distreien tot recriminant els sons dels telèfons i els atacs de tos d’un home ben engalipat. No cal dir que les recriminacions desconcentraven molt més que no pas els estossecs; i és que, davant d’una estratègia de màrketing teatral com aquesta, això és el que passa: el públic teatralment assidu és menystingut.

Lolita és una actriu de raça, plena de força; Joan Ollé és un director subtil, gens estrident, i Lolita és bona alumna. Massa. L’aplaudim, sí, però calen tantes reverències? La feina de l’actor és servir el drama humà en consonància amb la visió del director, és clar, i Lolita obeeix amb fe cega Ollé. Per què això es converteix en un error? Bàsicament, perquè l’adaptació d’Ollé és tendenciosa.

La grandesa de La plaça del diamant està en el joc narratiu que s’estableix entre Natàlia i Colometa. Com bé diu Maria Campillo, “Natàlia explica la vida de Colometa des del seu nou estat de Natàlia, és a dir, explica el seu passat, la vida d’ella mateixa com a Colometa des que va començar a ser Colometa, el dia del ball de la plaça, fins que va deixar de ser-ho definitivament”; per tant, ens trobem amb una dualitat conscient del personatge: Natàlia està deliberadament distanciada de Colometa, que és un personatge més de la vida relatada. Si fa deu anys Ollé proposà que tres veus donessin cos a la protagonista (i així plasmar escènicament aquesta distància), ara la complexitat literària es perd.

L’adaptació, essent la mateixa, en boca de Lolita perd matisos, en bona mesura, perquè encara es nota l’estructura tripartida que obliga a repetir les progressions dramàtiques; de manera que l’actriu sona monòtona en el seu conjunt. I és lineal perquè l’adaptació opta per suprimir dos dels grans moments dramàtics per a la protagonista: la mort de la sogra (un dels pocs suports que Colometa té respecte a Quimet) i l’afusellament de Julieta (la dona lliure).

Lolita no ha llegit el text de Rodoreda i es nota. La seva Colometa està exempta de matisos perquè no coneix allò de què parla. I sembla que el públic, per més burgès català emocionalment vinculat a la història del text que sigui, tampoc. Les reaccions al masclisme de l’època, a l’humor subtil i als esdeveniments de la mateixa trama són desaforades.

Tornant als aplaudiments finals i al del públic assidu… sembla que l’efecte “massa” ha fet oblidar el dolor occidental amb el qual Vicky Peña trencava el cor a Homebody/Kabul, la neurosi de la presidenta Rosa Renom i, fins i tot, aquells monòlegs, profundament literaris, amb els quals Rosa Novell demostrava que les actrius, siguin o no de raça, han de pensar per elles mateixes.