Nparanpare. No tot són guerres, ni tot és fam ni tristesa

5.07.2018

Somriures. Converses intranscendents. Energia. Vides ben viscudes. Un ocàs ben enfocat. Mirades. Moltes mirades. Tardes embolicades amb postes de sol. Balls rituals, música i tradició. Si d’entre totes les sensacions que transmet l’exposició fotogràfica de Casanovas, em doneu a escollir-ne una, trio la de calma. Aquella calma que irradia senzillesa. I felicitat. Una calma terapèutica. Nparanpare.

 

Noi cridant l’atenció, en un dia de festa en què se celebra una lluita senegalesa (l’esport nacional). Daniel Casanovas.

Nparanpare significa “bonic” en sarahule, l’idioma de Boulembou. Un poble de tradició rural plantat al mig a la sabana senegalesa. Amb aquesta exposició, Daniel Casanovas ha estat el guanyador de la setzena edició del Premi Joves Fotògraf(e)s, que organitza el Centre de la Imatge de la Diputació de Girona, i que es podrà visitar a la Casa de la Cultura fins al 20 de juliol. Després, la mostra s’integrarà dins el programa d’exposicions itinerants de la Diputació, amb l’objectiu que es pugui veure a diferents sales de les comarques gironines. També formarà part de certàmens i festivals fotogràfics: del Festival Off 2018, a Perpinyà o de l’Imaginària, a Castelló de la Plana, entre d’altres.

La rutina mai havia sigut tan agradable

La quotidianitat dels habitants de Boulembou marca la fotografia de Nparanpare. Així, es poden contemplar des de jornades de treball, a festes, passant per escenes rutinàries a l’escola o al carrer. Fotografies naturals, espontànies, que ens traslladen al més íntim repòs. La transmissió de la placidesa arriba a hipnotitzar l’espectador, que potser es preguntarà, sortint de la sala, si realment vol tornar al bulliciós asfalt de la ciutat.

Probablement, una de les més interessants línies de l’exposició és la crítica manifesta que Casanovas vol fer a la societat occidental i a la seva imposició d’estereotips. En concret, a l’òptica que Occident usa amb condescendència, amb superioritat moral i un etnocentrisme difícil de dissimular. Aquella òptica que relaciona l’Àfrica subsahariana amb guerres, fam, inconsistència, inestabilitat o la tristesa. Segons ens diu ell mateix: “Ni som capaços ni volem entendre com viuen les altres societats, la seva cultura i, sobretot, la seva manera de fer. I, més enllà, diria que molta gent troba inimaginable pensar que hi ha persones en aquest món que tampoc estan interessades per viure com nosaltres ho fem”.

Casanovas ens comenta, sense pèls a la llengua, que “és evident que necessiten recursos i certa ajuda, però no una implementació o imposició del nostre sistema de vida. No els hem de prestar tot tipus d’ajuts simplement perquè pensem que són pobres o persones necessitades. Aquesta és la nostra visió paternalista. Simplement els hem d’ajudar en allò que ells realment vulguin i ells creguin que necessiten”.

Li preguntem com és que surten tants nens i nenes a les seves fotos, i ens contesta que “la gent adulta sol ser més distant amb els occidentals i no els agraden les fotografies. A més, les barreres amb els idiomes són molt importants. Els nens són tot el contrari i volen estar a prop dels estrangers, interactuar amb tu”. I destaca que “amb un nen és molt més fàcil trencar la barrera idiomàtica mitjançant el llenguatge universal de mirades, somriures, senyes i jocs”.

El fotògraf, en aquest sentit, planta cara a aquest relat imposat des que naixem, i mostra somriures sincers, moments de pausa i fins i tot de relaxació. Xerrades plàcides i escenes quotidianes, amenes i divertides. També es poden contemplar paisatges, i alguna fotografia de festivitat i d’oci, que ensenyen per exemple la lluita senegalesa, l’esport nacional. El visitant surt de l’exposició amb una emoció estranya d’harmonia. De realització. Una sensació Nparanpare.

Trobareu més informació sobre l’exposició aquí.