Novunque (vertebre romane): la poesia estricta partint del caos

9.01.2016

El dol com a procés de curació ha estat tractat en la literatura de totes les formes i maneres, i la poesia és propícia a aquest tipus de temàtica, per la seva profunditat i capacitat de sostreure allò que és necessari d’allò que és, només, superficial. En alguns casos, com en el darrer poemari de Begonya Pozo (València, 1974), Novunque (vertebre romane), el dol és tractat des d’un punt de vist racional, buscant en la imatge més pura una comprensió d’una situació vital dolorosa. Aquest dijous 17 de març es presenta a la llibreria La Impossible a les 19.30h. 

Begonya Pozo

Begonya Pozo

El fet que l’autora hagi triat fer el poemari en italià (recordem que Pozo és professora de Filologia Italiana a la Universitat de València) i que hagi decidit de parlar-ne utilitzant una forma poètica tan estricta com puguin ser les tankes, fa que sigui particularment interessant llegir la proposta que fa Pozo per endinsar-nos en el procés d’introspecció propi d’un dol. Si a més, per fer-ho, cal que aquests poemes vagin acompanyats de les seves traduccions al castellà, al català, al gallec, al basc i al portuguès i ho acompanya de les il·lustracions d’Agnes Daroca, es pot entendre per què tenir a les mans Novunque (vertebre romane) és gaudir d’una joia mínima i valuosa. Sembla molt indicat, a més, que l’autora s’hagi concentrat en la forma estricta per descriure un fons que és fosc i caòtic. I el fet que els poemes estiguin traduïts a tantes llengües, que podria dificultar en primera instància la lectura del poemari, és al contrari un encert, perquè et permet gaudir del procés des de la visió pròpia de cada idioma, en els casos en què dominis l’idioma, i en els altres encuriosir-te per la tonalitat que els poemes prenen en una llengua diferent. Sigui com sigui, una vestimenta a una estructura estricta i uns versos particularment nus, que és la sensació (aquesta de nuesa) que es desprèn de tot el text.

El poemari ens convida a veure asseguts al nostre sofà el procés de transformació d’una vida en dol, la caiguda, el ressorgiment i els dubtes, i sobretot el que trobo més punyent: la reconciliació amb el cos, o fins i tot l’aparició del cos, l’adveniment, en un joc que es podria relacionar amb imatges subjacents (que no utilitzades en el llibre) del cristianisme, una baixada als inferns per ressuscitar, amb la particularitat que la resurrecció, en aquest cas, es produeix mitjançant el cos, és a dir, la carn.

Una de les il·lustracions del poemari

Una de les il·lustracions del poemari

La imatgeria del poemari està plena de referències a la foscor i a la nit, contraposades al sol i a la llum, que en un primer moment enlluernen i són impossibles d’empassar (mires el sol / amb ulls esgotats: / hi ha massa llum per a tu) i que a poc a poc s’atenuen (Sol tou / a la darrera diada / de setembre), que en un moment donat enceguen i fan caure altre cop en la foscor (obrir-los de bat a bat / i tornar-te cega) però que finalment, per pròpia decisió, acaben donant forma, donar forma com a racionalització, comprensió del passat, i finalment acceptació de la situació (Amb ulls oberts / odores l’estança / antiga. T’asseus. Amb esguard íntim / et mesures, i calles.) El concepte de decisió és important per fer avançar el procés i de fet els dos moments culminants del poemari tenen a veure precisament amb la pròpia decisió, en un cas una decisió amb un desencadenant extern (Decidida, t’arrabasses / la tireta sutjosa) i en un altre cas una decisió interna (decideixes de veres / obrir-los de bat a bat / i tornar-te cega).

Cal destacar també la imatgeria del cos, present en tot el text de manera insistent. Primer, el cos primigeni, com a bressol del dolor, la carn torturadora, l’esquinç, la incapacitat d’obrir els ulls. I a poc a poc, el creixement, fins a arribar a ser un cos que batega, que sent, després de prendre la decisió interna d’obrir els ulls. La reconciliació amb el cos a través de l’amor i el sexe, i la mare com a retorn al propi cos, i finalment la comprensió, emmarcada per la imatge de les cicatrius, i la importància de l’interior ara i sempre (Romans nua sota / els ossos cruixents).

És un plaer immens anar despullant (o desfullant)el poemari i alhora anar muntant-ne les peces com si d’un trencaclosques es tractés, i el fet de poder-ho fer en diferents idiomes és un regal que ens ofereix l’autora en col·laboració amb els traductors, a qui cal felicitar per haver-se prestat a transmetre els poemes a altres idiomes, en un exercici de transmissió simultània de gran valor i poc habitual en les publicacions de poesia. Un trasllat a Roma per no sortir del propi interior.

Novunque (Vertebre Romane), de Begonya Pozo, està editat per Amargord ediciones dins la col·lecció “ONCE”. Els traductors són: al castellà (Carlos Vitale), al català (Jaume C. Pons i Lucia Pietrelli), al gallec (Maria do Cebreiro i Marco Paone), eusquera (Miren Agur Meabe) i al portuguès (Ángeles Lence).

Etiquetes: