Nothing compares to Connemara… excepte el meu poble

29.09.2017

Quants de vostès, estimats lectors, han tingut un poble? Sí, sí… Tingut. No si són de poble, si viuen en un poble lluny de les grans urbs catalanes. No, em refereixo justament als pixapins (o gironins, tarragonins, ilerdencs o qualsevol català que visqui en un nucli urbà de més de 20.000 habitants) que tenen o han tingut casa a un poble. Allunyats de la vida urbana per endinsar-se en un paratge rural, fer-se amb la seva gent, els seus costums, les seves normes. Tot, des del punt de vista d’un servidor, urbanita, més salvatge, més brut, més primitiu. O potser tant sols és un record del meu poble d’infància als llunyans i salvatges anys vuitanta. Encara recordo el Jordi, el fill del ferrer. Un tipus grillat, perillós diria i tot. O el Josep, l’home de la botiga de queviures, hermètic i sec, però de bon cor. O la Gracieta i el seu marit, dos vellets dolços, terriblement entranyables. Gent de poble, gent que sols he conegut allà. De ben segur que saben de quina gent parlo. I si no ho saben, els reconeixeran a La Villarroel on es representa La Calavera de Connemara.

Pol López i Marta Millà a ‘La calavera de Connemara’. © David Ruano

Una de les virtuts de l’adaptació del text de Martin McDonagh feta per Pau Gener, i de l’adaptació escènica de Iván Morales i tot el seu equip, és el de fer-la molt reconeixible. En Mick és aquell home sec i amb mala baba que et pots trobar al bar del poble; en Mairtin és el pallús eixelebrat, el maquinero de torn, el quillo que et trobes al pub cada nit; el Thomas és el policia del poble que es creu el xèrif de la comarca; y la Mary Jonny és la dona gran, solitària, que des de darrera la cortineta de casa seva copsa totes les maldats que, segons ella es cometen al poble. Però resulta que aquest poble és Connemara, a la indòmita Irlanda, no cap de les nombroses viles de la Catalunya profunda. Resulta que aquests noms tot i que també podrien ser Jordi, Josep o Gracieta, son noms britànics. El nostre poble és Connemara. Potser per això connectem tant amb aquests personatges i aquells paratges.

I això que el que els hi passa en aquestes quatre ànimes torturades no és quelcom que un hagi viscut. Vaja, desconec si hi ha algun poble a Catalunya on hagin de desenterrar morts per fer-ne lloc als nous difunts. Aquest fet ja demostra la naturalesa salvatge de la societat dibuixada per l’autor irlandès. Així doncs en Mick i en Mairtin han de enfonsar-se en les tombes del cementiri mentre es fan la punyeta l’un a l’altre. En Mick per riure-se’n de la seva estupidesa (l’enganyifa de les tites i els gitanos és meravellosa) i en Mairtin per interrogar-lo sobre la sospitosa mort de la seva dona fa set anys. Voltejant aquests dos personatges apareixen el Thomas, un poli amb ínfules de ser Colombo, que vol descobrir la veritat sobre la mort de la dona d’en Mick i la Mary Jonny, una dona gran, solitària i xafardera, que sospita d’en Mick al mateix temps que se li beu el poteen.

Xavi Sáez en una escena de ‘La calavera de Connemara’ a La Villarroel. © David Ruano

Així doncs la construcció del relat de McDonnagh és molt local, però els personatges són universals. Aquesta és sens dubte una de les claus que el dramaturg utilitza perquè els seus textos siguin un èxit arreu. Però un dels trets més distintius de McDonnagh és la violència, la violència de les paraules i la violència de les accions. Molt rotllo Tarantino diuen alguns. Però en aquesta no és que hi hagi un esclat de violència degut a una sèrie de successos. Aquí la violència és estructural. Coi! El personatge principal va matar la seva dona d’un accident de cotxe fa set anys i el morbo (i el conflicte a resoldre) està en si la dona ja estava morta abans de l’accident! A més a més, els personatges ja han conviscut amb assassinats i accidents des de ben joves. Però la manera en com tant des del text com des de direcció expliquen aquests relats de violència no és esfereïdor, sinó terriblement hilarant. I això lògicament també és gràcies a les interpretacions de quatre actors que han treballat i suat de valent per arribar a l’essència dels seus personatges.

Tal com explico en una de les cròniques d’assaig, David Climent, membre de Los Corderos, va estar amb els actors durant dues setmanes construint el personatge des del moviment i el gest. Un treball físic que ens ha donat un Pol López/Mick impertèrrit, que prova de veure’s la culpa a glops de poteen, però qui un inhòspit sentiment de ràbia i venjança li dóna forces per defensar el seu honor. Al seu costat, Oriol Pla és l’antítesi. Mairtin és un estúpid jove que diu utilitzar la lògica mentre és capaç de cuinar un animal viu. Un xaval que no para quiet, amb una llengua inesgotable, verborreic, hiperactiu, impulsiu… Així doncs Oriol Pla és una centella, un clown que sap caure com els mags del slapstick i que quan parla borratxo sembla que faci un personatge de dibuixos animats, de dicció clara, en comptes del borratxo de veu rogallosa i de paraules arrossegades. La clau està en la confrontació d’aquests dos personatges, en el xoc de bioritmes, en com la calma i el pur nervi van jugant la seva pròpia partida. Mick el té controlat en les primeres escenes, però els fets ocorreguts l’apropen al seu ajudant fins a perdre les bones formes i deixar-se arrossegar pel torrent d’en Mairtin. Tot això succeeix en un moment catàrtic: el número musical de Nothing Compares 2 U de Sinead O’Connor. Tinc la sensació de que, si el director i dramaturg Iván Morales té una llarga vida professional, si algun cop li fan una retrospectiva (o en els mateixos actors), sens dubte aquesta seqüència formarà part destacada per la idea i pel virtuosisme en l’execució.

Per últim, torno al text. Un altre dels encants de la construcció del relat i dels personatges està en, un altre cop, el Mairtin. Tots d’alguna forma o altra són antiherois, però Mairtin és d’una altra pasta. Tot i la estupidesa i les seves maleses, és un ésser innocent. Mentre els altres no tenen un pam de net, el Mairtin acaba sent el més honest de tots. Sempre m’han agradat aquests personatges que es mouen entre el victimisme i el patetisme i que al final acaben sent els que actuen amb més justícia i moralitat. I és que malgrat les altes dosis de mala llet, tots els comportaments amaguen una emoció. I només el Mairtin serà capaç de confrontar aquestes emocions. Així doncs em trec el barret amb La calavera de Connemara de l’Iván Morales, amb l’adaptació d’aquest genial text de Martin McDonagh. I ja els aviso, jo no em penso perdre la seva nova pel·lícula, Tres anuncios en las afueras de Ebbing, Misuri, flamant guanyadora al millor guió al Festival de Venècia.

Oriol Pla és Mairtin a ‘La calavera de Connemara’ a La Villarroel. © David Ruano