Unes notes sobre ‘El que resta del dia’

18.01.2018

Fa uns mesos, l’escriptor anglès d’origen japonès Kazuo Ishiguro (Nagazaki, 1954) era nomenat guanyador del Premi Nobel de Literatura 2017. Un dels seus llibres més coneguts és El que resta del dia, publicat per Edicions 62 amb traducció de Xavier Riu, que Melcior Comes comenta a Núvol en aquest article.

Kazuo Ishiguro

1- Pels mateixos anys en què Ishiguro situa l’acció principal d’aquesta història, Kafka li deia al seu amic Gustav Janouch: «En realitat aquestes solemnes reunions polítiques se celebren a un nivell molt corrent, més propi d’una conversa de cafè. La gent parla molt i en veu molt alta per a dir el menys possible. És un silenci sorollós. Allò vertader i interessant són els negocis que es concerten d’amagat, dels quals ningú no en diu ni una sola paraula.»

Ishiguro, a qui s’ha comparat amb Kafka arran del seu recent Premi Nobel de literatura, posa el seu èmfasi principal en «aquestes solemnes reunions polítiques» —i en aquests silencis sorollosos—, les trobades informals que tenien lloc als anys vint i trenta concretament a Anglaterra, per mirar d’apaivagar la crisi alemanya que va portar a l’ascens del nazisme i a la Segona Guerra Mundial. La gràcia de l’autor és narrar tot això no des del punt de vista del diplomàtic o l’home d’estat sinó del majordom, el servent perfecte que va poder contemplar com el seu patró («sa senyoria Lord Darlington») mirava d’intervenir en els afers internacionals per calmar les maniobres d’agressiva expansió del govern alemany. Tots sabem que això va ser un fracàs, i que els nazis van enganyar aquests ‘ximplets útils’, gràcies als quals van guanyar temps per fer encara més grans les seves brutalitats: l’Holocaust i les invasions de Polònia, Dinamarca, Noruega, França, etc.

2- Stevens, el majordom ja gran, és el narrador i protagonista d’aquesta novel·la. Ell mateix ens conta la seva història, més de dues dècades després de finida la guerra, amb Lord Darlington mort i amb la gran casa sent propietat d’un senyor nord-americà. És aquest qui li encarrega “la missió” que ens servirà per estructurar fonamentalment la trama: Stevens agafarà el cotxe de l’amo, un Ford imponent, per anar a buscar Miss Kenton, la majordoma que també va treballar al seu costat durant els anys d’esplendor de la casa. Ara la voldria tornar a contractar, potser, perquè el nou senyor té necessitat d’un bon servei. Stevens ens narrarà en temps present aquest amè viatge de sis dies, adreçant-se al lector en to de confessió bonhomiosa, barrejant-ho amb els pensaments que les diverses peripècies del desplaçament —entendridores, menudes, però importants— li motiven, sempre cap a l’horitzó de Miss Kenton. D’una manera inconfessable —aquí una de les gràcies del text— Stevens encara pretén recuperar-la per una història d’amor que —s’adonarà d’això massa tard, si és que arriba a veure-ho…— va iniciar-se quan ambdós eren joves.

3- L’obra és d’una simplicitat meravellosa, però alhora té tants nivells de lectura, i una capacitat per abraçar temes i matisos morals i psicològics, que la converteix en un prodigi literari. Dubto que sense aquesta novel·la l’obra de l’autor hagués estat premiat a Suècia; podria ser el cas, també, de William Golding, Nobel al 1983, sense el seu impressionant ‘Senyor de les mosques’. Poques novel·les —això també ho podríem dir del títol de Golding— aconsegueixen ser tan simples i alhora tan laberíntiques, tan aparentment innocents en les seves pretensions i al mateix temps tan complexes en les seves derivades. Stevens, el protagonista, va tenir la impressió que el destí del món depenia d’ell: de la seva manera de servir els menjars, els cafès i els licors durant la conferència internacional de líders mundials que constitueix la seva gran prova, el moment clau de la seva «carrera». Si Stevens no feia bé la seva feina —si els convidats no se sentien a gust—, la reunió se’n podia anar a la pífia, i amb ella els bons propòsits de pau mundial. La novel·la com a «vida privada de les nacions», en la cèlebre definició balzaquiana, troba aquí un ressò peculiar: Stevens és un bon home que s’adona, finalment, que ha tudat la seva vida perquè va servir un amo estúpid, un ‘amateur’ frívol de la política europea que volia deixar una empremta en el món i que va acabar coquetejant amb els feixistes anglesos antisemites —i fent fora les criades jueves de la casa, amb la tranquil·la acceptació submisa del seu majordom. Stevens, la nit de la més important de les cimeres, ha de triar entre servir el senyor o assistir al seu pare en el llit de mort. No cal dir quina és l’elecció, i que el seu propi pare, model i referent, va empènyer-lo cap a la feina.

4- Stevens, doncs, o la tragèdia de la «dignitat…» La dignitat és el tema moral del llibre, ja enunciat a les primeres pàgines. La visió de la plàcida grandesa del paisatge anglès li provoca dissertar sobre si ell ha arribat a aquesta grandesa, que en el cas d’un majordom consisteix en gaudir «d’una dignitat d’acord amb la seva posició», frase que esdevé el leitmotiv del llibre. Entre la dignitat entesa com a voluntat insubornable de servei a una causa noble, i la felicitat personal, Stevens sempre va triar la primera cosa, la feina, amb el cost emocional, i el regust amarg, que això pot arribar a suposar (i així, no l’esperarà, al final, durant «el que resta del dia» més que continuar agradant-li al nou amo, de qui li preocupa no entendre’n l’humor i no saber-li respondre amb correcció). El majordom és finalment un personatge tràgic, doncs, la flaquesa del qual és el seu excés de moralitat. Té tantes virtuts, n’Stevens —la urbanitat, la fidelitat, la prudència, la humilitat, la senzillesa, la temprança— que acaba sent un home en desgràcia.

5- La dèria per agradar i servir, per estar sempre a les ordres d’una màquina domèstica —d’un senyor, però d’un país, fet i fet— que treballa per a una certa idea de grandesa… ¿No és aquest un ideal de civilització, però? ¿No és volem arribar a aspirar tots? Stevens vol agradar, fins i tot vol agradar-li al lector, i s’hi adreça amb aquella voluntat una mica llepissosa que el mena a parlar omplint-ho tot de circumloquis, de connectors abusivament usats, i d’adverbis, sovint repetits d’una manera que en català sona ben poc musical o literària. Corre la llegenda que Ishiguro va escriure el llibre en un mes; l’escriptura accelerada sol caure en aquests errors malsonants. Hi ha pàgines que posen bastant nerviós, i que si funcionen, estèticament parlant, és pels mateixos motius que, per exemple, Shakespeare acaba sobrevivint al pitjor dels muntatges.

Una cosa que també crida molt l’atenció, en aquest sentit, és que Stevens és un narrador no fiable, o no de tot; moltes de les coses que diu van més enllà del que ell interpreta que signifiquen o revelen. El lector pot adonar-se, a través de la seva veu, de molts més matisos —així, que Miss Kenton estava enamorada d’ell— dels que ell és capaç de percebre, obsedit com està en els afers de la casa.

6- Amb un poc de malícia, gens pròpia de l’Stevens, podríem comparar el propi Ishiguro amb aquest trist, enorme, majordom. També aquest autor ho ha fet tot per agradar, i ha escrit tota mena de novel·les, molt fines, molt elegants, sempre —obligatòriament— molt ben escrites, amb aquesta voluntat final de caure bé i donar-li al lector l’experiència que espera d’un bon exercici literari, molt ben travat, de virtuós incontestable. D’Ishiguro —que ha escrit contes, però també guions de cine i de ràdio, i fins i tot les lletres d’algunes cançons de jazz, després de fracassar de jove com rocker…— se’n pot esperar tot. És tan versemblant que la seva propera novel·la tracti de viatges galàctics com que ens narri la Caiguda de Constantinoble. Suposarem que això és bo. Perquè cal ser molt bo per haver escrit “El que resta del dia”.

7- En el discurs de recepció del Premi Nobel, l’autor explica una història sobre la manera en què va concebre el final d’aquesta novel·la. Tot va venir d’una cançó de Tom Waits: “Ruby’s Arms”. Això és el que va llegir Ishiguro el passat 7 de desembre:

“Escoltant Tom Waits em vaig adonar del que li faltava a la meva novel·la. Temps enrere, sense reflexionar-ho, havia pres la decisió que el meu majordom anglès mantindria les seves defenses emocionals, i que se les arreglaria per amagar-se rere d’elles, de si mateix i del lector, fins al final. Però ben aviat em vaig adonar que havia de modificar aquesta decisió. Només durant un instant, cap al final de la història, en un moment que havia d’elegir amb molta cura, havia de fer que la seva armadura es fes a miques. Havia de permetre que sota d’ella es besllumés un vast i tràgic anhel.”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris