Nosaltres, les negres

“Las instituciones no saben que en España viven mujeres negras”. La frase és de Silvia Albert Sopale, que l’engalta al públic a Blackface y otras vergüenzas, la seva nova proposta després de l’exitosa No es país para negras. Aquest espectacle pretén denunciar el racisme institucionalitzat, aquell intrínsec que autoritza sense escarafalls que a les cavalcades del 5 de gener el rei Baltasar sigui un blanc pintat de negre. Perquè com tothom sap, a excepció de la Moreneta, a la nostrada Catalunya no hi ha negres. Aquesta és una obra per a fer pujar els colors als blancs, que es pot veure fins al 22 de setembre a la Sala Fènix.

Ovació col·lectiva i sincera a Sílvia Albert Sopale el dia de l’estrena de Blackface y otras vergüenzas a la petitíssima i encantadora Sala Fènix. Si hem de ser rigorosos, cal matisar que l’estrena oficial va tenir lloc un dia abans –i a porta tancada!–, “només per a la comunitat afrodescendent resident a Barcelona, activistes i autoritats afroespanyoles”. Això és res i això és tot: una autèntica declaració d’intencions d’una actriu, directora i dramaturga la companyia de la qual es diu, ni més ni menys, que No es país para negras. Aquest és el seu segon espectacle, i el que ha escollit el teatre per inaugurar la temporada 2019-2020.

Per si algú no s’ho imaginava, Silvia Albert és basca. Nascuda a Sant Sebastià el 1976. Està casada, té una filla, i viu a Barcelona. Ah, i també és negra. Una basca negra? Doncs sí, tu, com la nostra Mare de Déu de Montserrat, que és del Bages. Però a ella –a la Silvia, s’entén– no la veurem a escena, sinó a una mèdium al més estil Whoopi Goldberg que invocarà des del més enllà el Museu de les Vergonyes. Ens portarà a fer un tour d’afrofuturisme per ensenyar-nos els microracismes i els micromasclismes (o no tant micros) que planen a la societat, invisibles per als qui no els pateixen, però que estigmatitzen als qui els sofreixen.

Blackface, recorda l’actriu, és un terme anglès per a referir-se a persones blanques que es pinten la cara de negre, tot generant una caricatura de la població negra. Els nostres falsos Baltasars en serien un bon exemple. Ella s’hi va topar de morros a l’illa canària de La Palma, on tenen un personatge, La Negra Tomasa, idolatrat durant el Carnaval. El xoc que li va suposar conèixer la tradició, en ple segle XXI, la va deixar noquejada. “És racisme en estat pur”, afirma: ”Racisme institucionalitzat”. A l’illa ningú s’immuta, al contrari. És una celebració!

De la indignació al text, perquè aquesta és una de les múltiples històries del museu post-colonial que Albert desgrana amb mestria i sensibilitat. Un repàs, en poc més d’una hora, del greuge de La Negra Tomasa (un interessant i aconseguit diàleg amb la fotografia del tipus, mèrit de Heidi Ramírez), de l’esperpent del bosquimà dissecat del Museu Darder de Banyoles, o de la vida, entre d’altres, de l’emblemàtic Floquet de Neu: fem memòria, un goril·la nascut a Guinea Equatorial (és a dir, a l’Àfrica), símbol durant dècades de Barcelona, i del qual no se’n subratllava l’origen –un dels moments, per cert, més brillants de l’espectacle–. Tot, confeccionat amb l’excel·lent vestuari, virtut de Gina Baldé.

Blackface y otras vergüenzas, emmarcada dins de la segona edició del cicle Dona’m Veu de la Sala Fènix, és una obra crítica i feminista, amb ira disfressada d’humor, que es visiona de dues maneres. Per una banda, el públic negre en farà una lectura, s’hi sentirà reflectit i comprovarà l’opressió o la ignorància que li és familiar. I, per una altra, l’espectador blanc prendrà consciència i s’aproparà a les emocions i als sentiments d’una comunitat silenciada i encara ridiculitzada en una pàtria poc madura que no concep que els seus ciutadans poden tenir orígens diversos.

Però més enllà d’assenyalar aquests despropòsits -que també-, l’autora pretén només normalitzar i visibilitzar que la societat és plural. Trist, a aquestes alçades, però efectiu. I, sobretot, reivindicar la comunitat afrodescendent que ja forma part d’aquest país però que a la cua del súper o a la biblioteca pública encara s’han de sentir la (innocent) pregunta de: “I tu, d’on ets?”.