Nosaltres, les dones

Aquest és un viatge a través de la història des d’una òptica femenina. Una crònica que vol donar veu a les dones anònimes que, en silenci, i des de temps immemorials, han configurat les nostres societats. També és una obra de denúncia contra l’ofec que pateix la meitat de la població. Lara Díez Quintanilla (important escriure el seu segon cognom) firma i dirigeix Les oblidades. Al Teatre Akadèmia fins al 16 de juny.

Recent flamant Premi Crítica “Serra d’Or” de Teatre 2019 per Herència abandonada, Lara Díez Quintanilla, amb el seu preciós accent de la Terra Ferma, se la coneix més per imitar Inés Arrimadas o Anna Gabriel al Polònia que per ser la fundadora (i altres coses) de la companyia La Volcànica i Retret Teatre. Però aquesta psicòloga lleidatana arrossega a les seves espatlles una dilatada carrera com a actriu, autora i directora. Ara, el Teatre Akadèmia ha programat la seva última proposta, Les oblidades, un sentit homenatge –dens i intens– a les dones.

“Les oblidades són aquelles de les que no s’escriuen llibres, ni es fan pintures, ni grans ficcions per a la posteritat. Són dones que han estat allà però que no les recordem perquè mai hem escoltat la seva veu. Generacions i generacions de maltractaments i submissió en totes les cultures i en tots els estaments socials per la tirania heteropatriarcal. Elles, les que hem oblidat, tenen l’experiència i la veritat que ens farà lliures”, diu l’autora al programa de mà.

Dit i fet. Tasca titànica, i èpica, voler condensar en una hora i vint minuts aquest greuge històric.  Però l’autora –que també n’assumeix la direcció- ha reclutat dues excel·lents actrius, Míriam Monlleó i Bàrbara Roig, que, des del més enllà, repassen una desena de prototips de dona, ubicades en cronologies distants en el temps i en l’espai. I se’n surten airoses. Des de guerreres fins a monges de clausura, des de prostitutes a burgeses adinerades, des de treballadores ordinàries a africanes sotmeses a la mutilació genital, passant per membres d’una secta a les ordres d’un psicòpata malalt.

Ubicades totes en una mena de ring de boxa sense cordes, envoltades d’un fossat ple de nines de totes les mides i materials –original escenografia de Carles Royo–, les intèrprets, sempre descalces, per tocar de peus a terra, desgranen un inventari d’ultratges que la dramaturga ha cosit escena a escena: l’esclavitud, la manipulació, el sacrifici, el fanatisme religiós, el menyspreu, la tortura, l’amputació del desig i del plaer, moneda de canvi en conflictes bèl·lics i un llarg etcètera.

En paral·lel, i per contrarestar l’horror, Les oblidades ressalta la comunió entre congèneres. Subratllarem dues frases que diuen en moments diferents de la funció: “La meva paraula de dona és tot el que et puc oferir” i “Ben mirat, no hi ha res a perdonar, entre nosaltres”. Un sentiment de pertinença a una minoria, que les fa més fortes o, com a mínim, els dona consol, aixopluc i refugi davant les adversitats. Fraternitat. Germanor. Sororitat. Díez Quintanilla apel·la al record de totes les que l’han precedit, a tenir consciència d’aquesta herència i, sobretot, a recuperar la memòria.

Un punt i part es mereix el vestuari, mèrit de Catou Verdier. Si el bategem com a sobri ens quedem curts. Però que resolutiu! Feia temps que no vèiem com dues senzilles i austeres peces de roba donaven tant de sí. N’hi ha prou amb donar-los la volta, fer-los un nus o doblegar-les per obtenir resultats sorprenents. Felicitats, doncs, a l’artista.

Com a colofó, ens quedem amb una de les últimes escenes, diguem-ne la més positiva, optimista i alliberadora, i que desperta somriures agraïts a l’espectador després de tanta misèria: no és altra que la suposada i total emancipació en la qual existeix la llibertat d’escollir. L’estrès que això suposa és delirant, perquè tothom sap que escollir implica renunciar. I la decisió, per tant, no és tan senzilla, en tant que abandones al voral de la vida un horitzó de perspectives descartades. I la tortura continua, perquè sempre ens preguntarem si la tria fou la correcta.