Nosaltres i nosaltres i punt

4.06.2019

A Can Felipa, l’emblemàtic centre cívic del Poblenou, s’hi ha pogut veure els divendres d’aquest darrer mes de maig les creacions de diverses dones, dins del cicle Nosaltres, les altres?. Que ja podríem retitular i transformar en tota una afirmació irrefutable: Elles i punt. No els cal res més.

‘Y a media selva me detiene el agua’, de María Mendoza. Foto: Aran Rodríguez. 

Joana Meinhof, María Mendoza i Anna Díez i Clara Mingueza van ser les oficiants d’aquest cicle, presentant tres propostes contrastades, res a veure les unes amb les altres; totes elles, això sí, afinades, tocant i molt bé, totes les tecles.

Primer va ser el torn de Joana Meinhof o Juana Dolores Romero o Joana Romero, totes en una #Juana dolores # Massa diva per a un moviment assembleari. És un espectacle performatiu-conferenciat-autobiogràfic a ritme de dives del pop, folklore, vídeo, coples i decibels, on es reflexionava a crits sobre la identitat, la classe social, la pertinença i exclusió, voluntària i involuntària, d’aquesta dona d’esperit punk tacada de vermell.

Imatge promocional de ‘JUANADOLORES Massa diva per a un moviment assembleari’.

Una setmana després, María Mendoza se’ns emportava arrossegant-nos dins d’un riu selvàtic i frondós Y a media selva me detiene el agua ens conduïa per un torrent constant, ple de sensualitat i sensibilitat, ballant l’amarament sota la pluja monsònica, un cos entregat i cabalós, riu de sensacions amb l’acompanyament d’una gran fulla de marquesa i fins i tot l’aparició d’un altre company, home-matèria arrossegada pel corrent, un trànsit de cabellera desbocada i imparable. En acabar la peça, vam compartir una peculiar postfunció conduïda per Miquel Valls, d’Agost Produccions, on els espectadors van poder ser mèdiums per una hora, encarnant-se i responent com a María, d’allò més inspirats a l’hora de parlar sobre la creació.

 Va tancar aquest tercet de divendres l’Anna Díez Molinero, que va presentar Se me daixares vou sentir a tua falta durante uma semana, depois esqueço-te, la seva tesina de final de carrera múltiple, rica en capes, meta-meta, plena de mirades, perspectives, preguntes i llocs des d’on mirar. La proposta ha dividit els espectadors en blaus i vermells (segons el programa de mà que escollien) repartint-los  en dues propostes paral·leles i simultànies en dues sales, dues cares d’una mateixa moneda (una espècie de Tria la teva aventura) on es filtraven llenguatges escènics, teoria i praxi, interpretació i exercici performatiu, i fins i tot vista lliure expositiva amb l’omnipotent Bergman rere el teló.

‘Se me daixares vou sentir a tua falta durante uma semana, depois esqueço-te’.

Tres peces en primera persona, moments vitals exposats i expositus. I  em ve una pregunta el cap o, de fet, unes quantes:

Per què aquestes creacions i creadores són encara propostes esporàdiques? Flors d’estiu, només acollides per l’obertura, l’interès i la perseverança dels centres cívics (En ells creiem, sort en tenim! Malgrat tots els malgrats…).

Per què la gran majoria d’aquestes creacions i creadores no les podem veure en espais escènics amb més regularitat? No hauria de ser el més normal? Deixar d’una vegada de ser anècdotes, per ser peces amb un lloc, visibilitat, retribució… més enllà d’un dia?!

És utòpic? Il·lús? Impossible?… Fem-ho real i possible, va, d’una punyetera vegada. Ja va sent hora. Ja fem tard.