Nosaltres, els gitanos

1.07.2019

Raríssimes vegades – i crec que ens equivocaríem poc si diguéssim mai- la cultura gitana puja a escena. I no parlem d’un concert de guitarra amb un bailaor. Parlem d’una obra de teatre que ret homenatge al poble zíngar. Ideada per Sergi Rodríguez –l’únic paio de la proposta- Rromipen ens explica mil anys d’història del col·lectiu, des que va començar la diàspora des de l’Índia i Pèrsia fins als nostres dies. Aquest és un projecte íntim, senzill però ple de força, que el Teatre Akadèmia ens va regalar només dos dies.

Els integrants de l’espectacle ‘Rromipen’, que es va poder veure al Teatre Akadèmia.

De tant en tant, el teatre ens proporciona petits tresors que cal contemplar embadalits i assaborir a poc a poc. Són efímers, així que s’han d’acariciar amb cura, agafar-los al vol, impregnar-nos dels detalls i retenir-los abans no s’evaporin per, en un pur exercici d’egoisme, recordar-los temps després com a bàlsam per a l’esperit. Aquest és el cas de Rromipen (“gitanitat”, en llengua romaní), un espectacle que es va poder veure al teatre Akadèmia els passats dies 21 i 22 de juny.

La proposta és un viatge pel mapa i el temps dels gitanos, a través de la seva música. Des que van migrar de l’est, amb uns orígens ancorats a l’Índia i a l’antiga Pèrsia, fins a casa nostra, a la plaça del Raspall o el carrer de la Cera. Un passeig que ens parla d’una diàspora, d’una persecució durant l’holocaust o d’unes lleis injustes que els han maltractat i menystingut fins fa dos dies. Gràcies al so d’una guitarra (Jordi Heredia), d’un violí (Emil Bolozan), d’un contrabaix (Nenad Jovic), i de dues cantaoras (Luisa Heredia i Fefa Gómez), Rromipen ens endinsa a la música i les paraules que han anat definint el destí del poble gitano.

L’obra, que barreja el català, el castellà i el caló, no pot ser més efectiva de tant senzilla com és. Modesta, afectuosa càlida i delicada, una peça de butxaca que remou consciències i hipnotitza. L’ideòleg ha estat el periodista Sergi Rodríguez, segurament un dels paios amb més coneixements de la cultura i de la identitat gitana que hi ha a casa nostra. No en va, va treballar-hi durant dècades fins a saber interpretar-los l’ànima, i la immersió i la identificació va ser tal que es va atrevir a doctorar-se en la matèria. El resultat, una tesi cum laude publicada amb l’inequívoc, sintètic i eloqüent títol de Gitanidad (el mateix nom que rep l’espectacle), i que li ha permès –en un exemple més d’aquesta aposta- embastar aquesta deliciosa peça d’orfebreria que emociona els espectadors fins al moll de l’os.

En l’aventura, l’acompanya el també periodista Sebastián Porras, que exerceix de narrador, i que en firma l’autoria i la dramatúrgia. També s’atreveix en la faceta de conta-contes, en un dels moments més divertits d’un espectacle que traspua dolor. Perquè Rromipen és un mosaic que uneix música, paraules i imatges, per transportar-nos pels camins polsegosos que aquest poble nòmada i eternament perseguit ha recorregut durant centúries. En les projeccions que barregen fragments de pel·lícules i documentals, brilla especialment el moment en què la pantalla reprodueix l’infaust decret que van firmar els Reis Catòlics (perquè Isabel i Fernando no només van expulsar jueus i moriscos) i, a escena, músics i cantaores interpreten No le temblaron las manos, del Lebrijano (“gallina de piel”, que deia Cruyff). Dues perles d’un petit etcètera condensat en poc més d’un hora.

Els gitanos constitueixen la minoria cultural més antiga, nombrosa i discriminada d’Europa, d’on en formen part des de fa més de deu segles. I, tanmateix, són els grans desconeguts d’Occident, resumeix Rodríguez al seu llibre. Aquesta peça pretén estendre ponts entre les diferents cultures, i que el públic, sigui paio o gitano, descobreixi que la seva identitat sovint comparteix més coses amb l’altra que les que la part fosca de la nostra història s’ha encarregat de separar, trencar i distanciar. Els dos dies que l’obra va estar al teatre Akadèmia van ser insuficients, perquè Rromipen, com la travessia d’aquest poble, es mereix un llarg recorregut.