Carles Camps Mundó. No som més que una veu

“No som més que una veu / trossejada en paraules”, diu Carles Camps Mundó a Dies de nit (1999).  Aquest vers podria encapçalar el seu darrer llibre; un vers que ens porta pels camins del llenguatge i els seus límits. La runa de la veu és un diàleg amb dues veus poètiques extremes que han posat a prova el llenguatge i la seva insuficiència: Stéphane Mallarmé i Paul Celan.

A la primera part del llibre hi ha la imatge i el record d’uns poemes fallits amb què Mallarmé va voler conjurar la mort i l’absència del seu petit fill Anatole: dos-cents dos fragments escrits al límit proper a l’abisme, que formen part d’un llibre inacabat i fascinant (un llibre encara no traduït al català; animo a fer-ho…), anterior a Un coup de dés, que ja prefigura la fragmentació i el repte de la paraula poètica llançada en el full en blanc. Al rerefons d’això hi ha la pregunta: Com dir la pèrdua i l’absència? Què en queda, de la paraula, en aquesta lluita? Ho diu Camps Mundó: “Cap símbol basta, cap imatge”. Només fragments d’una suma impossible: esberles, vestigis, sintaxi descomposta com a memòria i, al final, “el silenci del cant tràgic”.

Una escena capvespral, la segona part, és un poema llarg, un monòleg intens i desfermat, meditatiu i crepuscular, amb l’angoixa de voler dir-ho tot, el dolor i l’indicible, sent conscient que la veu ho pot malmetre; amb la pressa de saber-se mortal i voler aturar el temps. Aquesta part acaba amb un vers magnífic: “Respiro i veig… Fins que m’ofegui la cendra del foc del món.” Possiblement la millor manera de fer el pas contra el temps i l’absència sigui tornar a l’origen.

A la darrera part, M’hi nego, la forma poètica esclata i es fragmenta, amb “el sol gest que converteix la saba en ànsia”. Com ha dit Camps Mundó, fa referència a la mítica trobada entre Celan i Heidegger a la cabana del bosc de la Selva Negra, on vivia el filòsof; una trobada a la que Celan acudia per trobar-hi respostes. El llibre finalitza amb un retorn a l’aigua, “el Sena es nega”, com a símbol de la mort de Celan, tal vegada l’última sortida possible.

Camps Mundó es val del fragment com a forma extrema d’expressió poètica. Una veu que s’aprima fins als límits, es condensa i es trenca mirant d’arribar, potser, a les paraules primigènies. A la darrera pàgina del llibre, sota les dades d’edició, hi ha la citació d’un vers de Giuseppe Ungaretti, d’Il Dolore, que resumeix magníficament aquesta temptativa: “Fa, nel librato paesaggio, ch’io possa / Risillabare le parole ingenue.”

El dibuix de la coberta del llibre, de Roser Bover, reflecteix amb el color de la terra aquesta “llengua trossejada” i el que en resta, tan sols les seves runes. Probablement la runa de la veu n’és també la seva essència més pura. Per acabar, no em puc estar de dir en veu baixa un vers esplèndid d’aquest llibre, que lliga amb la llum crepuscular del bosc en fuga i amb l’anhel de la paraula poètica d’arribar a dir el món amb tota la seva fisicitat: “Hi ha temps que resplendeixen tèrbols”.

Carles Camps Mundó, La runa de la veu. Poesia sèrieCULIP. Girona, Llibres del Segle, 2013