No m’omplis més de flors: ja no t’estimo

Quan fa uns quants anys vaig llegir el poema de J. V. Foix “No m’omplis més de flors: ja no t’estimo”, crec que una de les primeres coses que vaig pensar va ser que si realment aquesta Francesca havia existit, havia estat cruel amb el pobre poeta. He de confessar que malgrat que des de la seva descoberta ha estat un poema que sempre m’ha entusiasmat, feia molt de temps que no hi pensava. De fet, ha calgut que arribés a la meitat de la novel·la de Benjamin Constant perquè em vingués al cap i els últims versos del poema se’m repetissin fins al final de la lectura d’Adolphe.

Tant amb el poema de Foix com amb la novel·la de Benjamin Constant hi ha una gran pregunta: Què passa quan l’amor, o el que ens diuen que és amor, se’ns acaba? I després unes preguntes potser menors, però no menys importants: Hi ha alguna manera poc dolorosa de posar fi a una relació amorosa? Hem de fingir uns sentiments que ja no tenim o hem de ser sincers? Com podem dir, en definitiva, a qui encara ens estima que ja no volem més flors?

És difícil i sempre ho ha estat. Dos segles separen la novel·la de Benjamin Constant de l’actualitat. I aquests dos-cents anys desapareixen de cop quan comprenem que la dificultat d’Adolphe de posar fi a una relació que ja no el satisfà, és la mateixa que té qualsevol de nosaltres en l’actualitat. Els anys passen però en certs aspectes la humanitat canvia poc i la literatura ens serveix per adonar-nos-en.

En la novel·la de Constant el jove Adolphe s’enamora d’Elléonore, una dona deu anys més gran que ell, que ja conviu amb un altre home amb qui no està casada. Adolphe gràcies a la seva insistència aconsegueix iniciar-hi una relació sentimental. Però la felicitat de l’inici, amb els mesos es converteix en un lligam del qual el protagonista no aconsegueix desfer-se i que el porta a canviar diverses vegades de ciutat i a discutir-se constantment amb el seu pare. El final dels dos personatges protagonistes no és gaire difícil d’imaginar, sobretot si es té experiència lectora en novel·les del segle XIX focalitzades principalment en un únic personatge.

Algú que no hagi llegit encara Adolphe li podrien venir al cap, potser, Anys d’aprenentatge de Wilhem Meister o L’educació sentimental perquè la novel·la de Constant és també la descripció d’un viatge cap a l’edat adulta. Però més enllà d’aquesta similitud, el que fa original la novel·la i la converteix en recomanable per a un lector del segle XXI és la destresa descriptiva amb què són narrats els dubtes d’un home que en un cert punt de la novel·la defineix com una desgràcia espantosa “ser estimat amb passió quan jo no estimes” i que no és valent com ho és la Francesca de Foix per escriure en diferents espais d’un mateix indret i en diferents tipus de lletres “No m’omplis més de flors: ja no t’estimo”.