No hi ha un pam de net

22.10.2018

Una societat corrupta que rebenta per totes les costures. Aquesta és la tesi d’Estat decepció, l’última obra de la dramaturga i directora Carla Torres que acaba d’estrenar-se a la Sala Flyhard. Una faula moral on tot està podrit i on els jocs d’interessos beneficien uns i n’ensorren d’altres, on la defensa dels ideals s’esmicola quan es topa amb la realitat. Fins al 26 de novembre a la petita sala de la Bordeta.

Clara Manyóes en una escena del muntatge ‘Estat decepció’ a la Flyhard. Foto: Roser Blanch.

Aquesta temporada (la novena, ja), la Sala Flyhard ha fet una ferma declaració d’intencions: apostar per aquelles produccions que, donada la situació política i social que es viu a casa nostra, sorgeixin a favor de la llibertat d’expressió i alcin la veu contra qualsevol retrocés en les llibertats (sic). Estat decepció, de la dramaturga Carla Torres, encaixa en aquest propòsit i ens remet a un pretèrit no massa llunyà per parlar-nos d’una societat malmesa i decebedora, com ella mateixa s’encarrega de subratllar en un títol amb joc fonètic en el més pur estil Jordi Oriol.

El tret de sortida de la peça és senzill: dues noies són detingudes durant una manifestació estudiantil a la Universitat, que acaba amb un policia ferit. Tot indica que elles dues, d’una manera o d’una altra, hi tenen alguna cosa a veure. I, com molt bé manifesta un dels personatges, “l’agressió a un policia no pot sortir gratis”. Aquest fet s’emmarca en uns aldarulls que hi ha a tota la ciutat, i que han motivat que el Govern hi desplaci agents que romanen confinats en vaixells (els sona?) i que, a base de coca i molta mala hòstia, se’ls ordeni repartir llenya per, evidentment, ofegar les crides del poble i posar ordre a tot aquest desgavell.

Pepo Blasco i Xavi Gardés a ‘Estat decepció’ a la Sala Flyhard. Foto: Roser Blanch.

A partir d’aquí es desgrana una trama basada en les corrupteles, els pactes foscos i el nepotisme, que esquitxa bona part dels elements de l’esfera pública: els tribunals, la política, l’advocacia i les forces de seguretat. Ningú se n’escapa. L’objectiu d’uns és treure les noies de la comissaria. La missió d’altres és que paguin pel que han fet. La qüestió és enfangar l’adversari i sortir-ne airós. Els actors Pepo Blasco, Xavi Gardés, Clara Manyós, Eu Manzanares i Ruth Talavera es reparteixen tots els papers de l’auca, que l’autora divideix en dos fronts:  els que podríem anomenar ‘civils’ i els que representen el ‘Sistema’. Els civils són tractats amb simpatia, però la dramaturga fueteja, estirant més enllà del límit, sobrepassant la caricatura i l’estereotip, els personatges dels policies, els jutges, els polítics, els advocats i el fiscal, que en algunes escenes deriven en retrats divertidament delirants.

Estat decepció té, al meu entendre, dos únics peròs. El primer, una durada excessiva (de fàcil resolució) i, el segon, l’escenografia, firmada per Anna Tantull: una bastida d’obres situada al bell mig de l’escenari. En aquesta talaia metàl·lica es desenvolupa tota l’acció. Un espai multiusos que obliga a grimpar i recargolar-se constantment els cinc intèrprets. No sé si durant els assajos hauran anat al gimnàs, però la destresa amb què es mouen i llisquen sense cap mena protecció entre taulons i barres d’acer, faria posar els pèls de punta als inspectors del Departament de Treball. Tampoc sé si en altres indrets aquesta estructura funciona, però aquí ofega el minúscul escenari de la Flyhard (on resideix el seu encant) i a voltes dificulta la visió global de l’espectacle. Se’m fa difícil justificar aquesta mena de posada en escena, però Carla Torres –que també es reserva la direcció–, té l’habilitat i la gentilesa de fer circular els actors a banda i banda del mur, de manera que als espectadors se’ls permet seguir amb certa facilitat els esdeveniments.

Amb tot, Estat decepció no només és un tribut perquè no oblidem el passat, sinó que a través de la sàtira contribueix a denunciar la societat de la qual tots participem. “Te prefiero libre que íntegra”, li etziba una mare a la filla, en un moment de l’obra. Una bona sentència per renunciar als ideals i sotmetre’s al ramat del qual formem part. Una banda sonora potent, escenes amb aires de videoclip i divertits girs lingüístics (es barregen català, castellà i anglès) al servei d’una peça que evoca reminiscències recents que ja formen part de la memòria col·lectiva.