No dormiràs a Nova York

22.05.2019

Servidor de vostès també fa vacances. I quan les fa, encara que es promet a si mateix que no anirà al teatre, sempre acaba veient algun espectacle. Una escapada a Nova York (mateu-me, en soc conscient) em va obligar a consultar la cartellera teatral de la ciutat que no dorm mai, i entre milers de musicals (i algunes recomanacions) la meva acompanyant i servidor vam acabar assistint al McKittrick Hotel, on vam veure l’espectacle Sleep no more. Una experiència escènica immersiva que apropa les arts vives més diverses al gran públic. “Noves dramatúrgies” per a tothom. “Teatre multidisciplinari” que no espanta el personal. “Altres llenguatges” per al turista accidental. Aquests americans en saben molt, tu. Quina ràbia que foten.

Una escena de l’espectacle ‘Sleep no more’. © Robin Roemer.

Un vell edifici al barri de Chelsea. Carrer d’atmosfera industrial, deli’s oberts fins a la matinada, trossos de pizza i alguna botiga de mobles de disseny. A prop, el Chelsea Market i la High Line, la línia de tren elevat reconvertida en passeig cuqui entre gratacels i edificis rònecs. La gentrificació avança, lenta però segura com una eruga. El McKittrick Hotel és un edifici de totxo vermell força anodí per fora, però quan ens submergim al seu interior la cosa canvia. Intentaré no explicar massa de què va l’espectacle, no vull ser acusat de fer espòilers, evidentment. Però és que la gràcia de la cosa és anar-hi sense saber-ne massa res. La companyia ens diu que l’espectacle està inspirat en Macbeth, però no cal haver llegit ni vist la tragèdia escocesa de Shakespeare per gaudir més o menys de l’espectacle. És més, servidor hi anava buscant referències concretes, i l’escomesa el va acabar despistant més que una altra cosa.

Aquesta producció, original de la companyia britànica Punchdrunk i repensada a Nova York amb l’americana Emursive, fa vuit anys que està en cartell i a la seva web es poden comprar entrades fins al gener del 2020. Veig els ulls d’alguns productors locals i m’he de posar les ulleres de sol (metafòriques), de les espurnes que arriben a desprendre. Inspirat tant en l’obra escocesa de Shakespeare com en les pel·lícules d’Alfred Hitchcock i el cinema negre, Sleep no more és una experiència escènica, vivencial i immersiva. Coses que m’agraden molt de l’espectacle: cada espectador s’ha de posar una màscara blanca, fet que ens converteix a tots plegats en fantasmes, éssers sense rostre que no distreuen ni als actors ni a la resta d’espectadors. El públic es transforma, sense ser-ne del tot conscient, en un personatge més de l’espectacle, i els moments on hom veu la massa fantasmagòrica reflectida en miralls o al voltant d’algun personatge són d’una gran potència plàstica. Sleep no more no és un espectacle interactiu. Tothom pot circular lliurement per les sales, pot mirar i tafanejar el que vulgui, però ni se li demana participar en l’acció ni pot influir en res d’allò que veurà. No ens trobem, tampoc, en una mena de túnel del terror gegant ni, gràcies Senyor, en una escape room de cinc plantes. Per què encara no ho he dit? Sleep no more té lloc en un edifici de CINC PLANTES, on els espectadors poden circular lliurement. Sí, cinc plantes. Ja se sap que, amb els americans, la mida sí que importa.

Una escena de l’espectacle ‘Sleep no more’. © Yaniv Schulman.

Més coses que m’agraden de l’espectacle: ens trobem davant d’una proposta que reuneix el teatre sense actors, la instal·lació artística, el teatre visual i la dansa. I apte per a tots aquells que no dominin l’anglès, ja que Sleep no more és una obra sense paraules. Més coses estupendes de l’espectacle: l’escenografia i l’atrezzo. Servidor de vostès va començar per la planta que recrea una casa i diferents botigues d’una ciutat, i si l’espectacle hagués sigut només això, recórrer l’espai i explorar-ne tots els racons, ja l’hauria trobat una meravella. La bellesa i la cura pel detall d’absolutament tots els objectes que apareixen a la peça és d’un gust exquisit. És com si a Microscopía Teatro o a Xavier Bobés els donéssim un edifici de cinc plantes perquè hi fessin el que volguessin. Precisament això, la unió del teatre visual amb el gran públic (una barreja de locals i turistes, el dia que hi vaig assistir) és un dels grans triomfs de Sleep no more: s’imaginen que un espectacle de les anomenades “noves tendències” es convertís en un èxit de públic de llarga durada? Sí, ja ho sé, Xavier Bobés fa anys que representa Cosas que se olvidan fácilmente, una peça de teatre visual per a cinc espectadors absolutament deliciosa. Però és que estem parlant d’una altra lliga, evidentment.

Algunes coses que no m’agraden tant de l’espectacle: certa tendència, pel que fa a la direcció, de deixar les coses molt clares, súper explicades, ja sigui en els moments de dansa-teatre o en algunes accions físiques que es repeteixen perquè l’espectador no se les perdi. La gràcia de Sleep no more és que algunes escenes poden ser representades davant de cinc espectadors i d’altres davant de cinquanta, per tant els intèrprets haurien de tenir prou marge per adaptar la seva actuació al públic que tenen en aquell moment. Allò que passava amb el got de llet –clara referència a Sospita (Suspicion, el film d’Alfred Hitchcock de 1941)– ens va quedar claríssim als pocs espectadors que envoltàvem l’actriu. La gestió dels espectadors és un dels altres punts que, en certs moments, es podria millorar. La peça no és lineal i succeeixen diverses escenes al mateix temps, cosa que em sembla fantàstica, tot sigui dit. Això fa que alguns espectadors nerviosos (que segurament han llegit els mil blogs i articles que aconsellen quina és la millor ruta o a quin personatge hem de seguir) acabin fent corredisses per l’espai, com si estiguessin buscant el tresor. Facin-me cas: si algun cop van a veure l’espectacle, no llegeixin res sobre la peça, no busquin informació. La gràcia de tot plegat és la sorpresa, com a la vida mateixa. Un excés de dades pot ser perjudicial per a la salut.  I si es perden alguna cosa, no passa res. No cal prendre’s la vida com un videojoc.

 

Sleep No More from The McKittrick Hotel on Vimeo.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. El títol no diu el que diu l’article. “No dormiràs a Nova York” vol dir que no dormiràs en aquesta ciutat, però dóna a entendre que ho faràs en una altra. Suposo que el que el títol vol dir és que “A NY no hi dormiràs” o “No hi dormiràs, a NY”. El sentit és diferent. Anem perdent matisos lingüístics.