‘Nits de matapobres’: sexe, drogues i rock & roll

5.02.2016

Nits de matapobres, publicada per Brau Edicions, és la tercera novel·la de Jordi Dausà (Cassà de la Selva, 1977) després de Manual de Supervivència (Editorial Montflorit, 2010) i El gat de Schrödinger (Stonberg Editorial, 2012, amb un book trailer orgàsmic que podeu veure en aquest enllaç): un llibre escabrós, amargant com un gintònic i absolutament decadent, que combina elements del gènere i de l’humor negres amb el retrat generacional. Avui a les 20.30 h es presenta a la llibreria El Cucut de Torroella de Montgrí, introduït per Damià Bardera.

Jordi Dausà

Jordi Dausà

Dausà descriu una història brusca i tràgica, que es precipita a la part final de la novel·la. El llenguatge que fa servir és amè i versemblant i aconsegueix bastir una trama estructural senzilla i efectiva que de seguida atrapa el lector. És un escriptor que domina el ritme narratiu i que sap jugar amb les el·lipsis per mantenir la força ondulant, latent, del relat. Per això Nits de matapobres es llegeix sense pràcticament adonar-nos-en: primer, perquè és un llibre curt; segon, perquè la seva lectura és molt àgil; i tercer, perquè Dausà fa explotar la tensió argumental amb un crescendo final que (admetem-ho) és força previsible, però igualment dramàtic (en el millor sentit del terme) i literàriament carnós.

Nits de matapobres és la història d’en Roger i la Bàrbara, una parella de joves que han superat la trentena i que s’acaben de separar. Tots dos viuen en una ciutat petita, on pràcticament tothom es coneix, i que hom podria relacionar amb més o menys certesa amb Girona.

En Roger i la Bàrbara representen una generació que es debat entre el convencionalisme i la grisor de la vida moderna relativament estàndard i els desafiaments i les contrarietats que sorgeixen quan s’oscil·la entre (la por al)compromís i la sordidesa de les cafeteries de disseny, les discoteques (o clubs), els restaurants xinesos i el sexe ràpid a través dels quals es desenvolupa la novel·la. Una crisi de parella i d’identitat, amb un ingredient decisiu: una droga de disseny anomenada LMA, que circula per bars i discoteques i que té una versió adulterada anomenada, significativament i al·lusiva, matapobres.

Tant l’ambientació com els diàlegs sostenen amb braó l’atmosfera dominant de la història, que trasllada una vaga sensació d’infelicitat, d’absurditat existencial, d’estoicisme estèril i contradictori, de pusil·lanimitat i claudicació humanes, com els contes de Raymond Carver o Richard Ford. Dausà hi deixa una escletxa perquè, de tant en tant, s’hi pugui colar l’humor que dóna la volta a les desventures que s’hi narren; riure per no plorar. Els protagonistes de Nits de matapobres no deixen de ser personatges perdedors, que d’alguna manera recreen el dirty realism californià de Fante i Bukowski i que podrien ballar sardònicament al ritme de The Velvet Underground.