Nit i Dia. Perquè no volem ser feliços

15.03.2016

En un dels seus populars vídeos de You Tube, Slavoj Žižek, el rockstar de la filosofia contemporània, defensa que els humans no desitgem la felicitat. Segons el pensador eslovè, el que realment volem no és fer realitat els nostres desitjos, sinó mantenir l’objecte que anhelem a una distància suficient com per a poder gaudir perseguint-lo alhora que no acabem d’atrapar-lo mai del tot. “Ah, si la meva dona desaparegués i pogués anar a viure amb la meva amant! Per fi podria ser veritablement feliç”. Sabeu què acostuma a passar en els casos en què l’esposa de l’adúlter desapareix del mapa? Que la relació amb l’amant acaba desapareixent també, perquè el marit “alliberat” s’adona que el que realment volia no era viure amb l’estimada, sinó mantenir-la en la distància com a un objecte de desig amb el qual poder fantasiejar sobre un món feliç lliure de les misèries quotidianes. Un món que, per descomptat, només existeix en la imaginació.

Mercè Pàmies (Vicy Peña) en una imatge del darrer capítol

Mercè Pàmies (Vicky Peña) en una imatge del darrer capítol

Aquesta dimensió paradoxal del desig -i de la condició humana- fa encara més tràgica la mort de la Mercè al capítol d’ahir. I és que, al final, l’assassinat orquestrat pel Fermí no només es produeix quan la Mercè ja havia decidit signar els papers del divorci, sinó que, sobretot, el crim té lloc quan el seu principal motiu ja ha començat a tenyir-se de farsa: la relació entre el Fermí i la Magda. Una frase de la Magda durant l’escapada dels dos amants a Mallorca ressona per damunt de totes: “En aquest viatge m’estic començant a sentir com si fos la teva dona de debò”. Una veritat que, quan s’acabi de desplegar, haurà despullat l’acte d’en Fermí de qualsevol èpica romàntico-shakespeariana que pogués tenir fins a deixar-lo en mer patetisme.

Al final, la grandiosa crítica de música clàssica, sempre plena d’odi i amargor, troba una mort a l’alçada de les grans òperes que donaven sentit a la seva vida i, en certa manera, aconsegueix una redempció. Una mort cinematogràficament (això és televisió o és cinema?) brillant que recorda el clímax de Match Point, de Woody Allen, que a través del joc amb el muntatge aconsegueix dilatar el temps i elevar la tensió dramàtica fins al límit, multiplicant l’efecte angoixant de les veus del duet operístic que acompanyen les imatges. Però la redempció és merament estètica, i aquest és un matís important.

Perquè si deixem de banda el poder sublimador de l’art i baixem a la crua realitat, l’episodi d’ahir és un dur retrat de l’absència de justícia divina. En un cameo ple d’humor negre, un personatge secundari interpretat per Joan Pera torna a preguntar al jutge Cases si creu en Déu, tal com ja havia fet l’àvia amb problemes de memòria al quart capítol en una memorable interpretació de Montserrat Carulla. A través de moments subtils, la sèrie va preguntant-nos si creiem en Déu, mentre ens mostra la cara més fosca del món. Com una mare amb síndrome de Munchausen que acaba assassinant els seus dos fills per culpa de la malaltia. O quan veiem que l’obsessió de la Sara per exhumar el cos del primer nen i fer justícia a la verdadera causa de la mort acaba en un no res perquè el cos ha estat incinerat, alhora que no podem deixar de preguntar-nos si la Sara està fent tot allò per deure moral o per fer callar les veus de les seves obsessions personals.

Clara Segura, protagonista de 'Nit i dia'

Clara Segura, protagonista de ‘Nit i dia’

La poca traça d’en Fajardo amb l’assassinat (que és fruit de la contradicció interna del tòpic paio dur per fora però tou per dins, que ha acabat com ha acabat perquè “la vida me hizo asín”, que diria ell), sumada a la implicació personal del jutge Cases, contaminaran el cas del mataiaies amb conseqüències ara per ara impredictibles. En canvi, sí que m’atreveixo a predir que la relació entre el Fermí i la Magda entrarà en una fase d’amarg deteriorament. Perquè, si bé la investigació policial pot anar per molts camins, hi ha una cosa que Nit i Dia no pot deixar de repetir-nos sense trair-se ella mateixa: els crims no sempre tenen un preu, però el desig sí.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Comentaris
  1. Deixant els temes filosòfics de banda, et diria que com a espectadora el que vaig interpretar en el fet que el jutge deixés sola la Magda tot el dia i especialment a la nit, és que estava teixint una magnífica coartada. Perquè és precidament aquesta nit (quan estan assassinant la seva dona) que el jutge necessita estar envoltat de gent “respectable” que puguin assegurar on era. Si hagués estat sol amb la Magda, tancat a l’habitació, la coartada hagués estat menys solvent per al Fermí. Jo no hi vaig veure cap més lectura que aquesta. Si et vols separar de la dona, li has presetant els papers i de sobte aquesta apareix assassinada, el que de veritat necessites és una magnífica coartada.

  2. Molt bon article. Molt millor que la sèrie. El que va començar com un bon intent de retratar la Barcelona més fosca s’està convertint en una telenovel.la de sobretaula. Especialment fluixa la trama del psicòleg amb la seva filla ( Bruno effron!!!!)

    • La sèrie m’agradaria molt més si no fos per la trama de la família de l’Aitor. Aquesta trama no només és fluixa, és un insult al poble basc, els adolescents i l’espectador.

  3. M’ha agradat molt la crítica d’aquest darrer capítol de “Nit i dia”. Estic d’acord amb el Heisenberg que és millor que la sèrie mateixa. Tot i així, a mi m’agrada aquesta sèrie, perquè enganxa i, sobre tot, perquè alguns dels actors són fantàstics.
    L’escena on en Joan Pera li parla al jutge Cases (perquè és gairebé un monòleg) és especialment angoixant i la de l’assassinat, com es diu a l’article, evoca el de “Match Point”, però amb particularitats que la fan original i diferent.
    Estaré pendent dels propers capítuls.

  4. “Munchausen” . Com la síndrome que pateix la protagonista d’una de les millors sèries europees que s’han fet en els darrers anys. La Saga Norén, policia de Malmö. Suècia i Dinamarca, Dinamarca i Suècia, entre les dues un pont que en suec i danès s’anomena… Bron/Broen. Un magnífic Nordic Noir que deixa petits bocins mestres a Nit i Dia. Per cert, no crec en les casualitats. 😉