Nit i dia. El suspens o la sorpresa?

12.04.2016

El capítol d’aquesta setmana ha escenificat la volta definitiva que ha fet la roda de la fortuna per al Fermí Cases. La trama que s’havia teixit al voltant de la mort de la seva esposa, la Mercè, ha acabat girant-se totalment en contra del jutge en tots els aspectes: allà on l’assassinat es podia justificar –entre cometes– per la negativa de la crítica d’òpera a signar els papers del divorci, va resultar que aquests ja estaven signats i l’agror d’ella superada; on el cas del mataiaies servia com a coartada perfecta, ara hi interfereix per alliberar en Marc Ramos de tots els càrrecs i portar el Fajardo davant de la policia. I l’anell com a metàfora i causa d’aquesta inversió. El que havia de ser una ema per a la Magda, va intentar passar com una ema per a la Mercè, fins que ha acabat al revés, convertit en una w per a la Wendy. La sèrie ha anat dibuixant les ramificacions impredictibles del pecat original del jutge Cases, la sort del qual ha quedat lligada amb el Fajardo a través de l’anell. És com si l’esperit de la Mercè no hagués marxat del tot i seguís present en l’anell, donant-li una força sobrenatural per atraure el cos de policia cap a ell, que compensa amb una càrrega de justícia divina els petits punts on la versemblança de la investigació grinyola.

Mar Ulldemolins al capítol 11 de  'Nit i dia',

Mar Ulldemolins al capítol 11 de ‘Nit i dia’,

La parella Wendy i Fajardo ha rebut molta atenció durant els últims capítols, cosa perfectament comprensible si veiem com la seva relació personal acaba tenint conseqüències determinants per a la trama. Ells dos representen la irrupció de personatges que actuen sense pensar detingudament i es deixen endur per passions infantils enmig d’una auca on predominen la fredor i el maquiavel·lisme. La seva relació es pot definir recorrent al tipus de pla cinematogràfic amb què els directors ens han presentat la parella en diferents seqüències: el tràveling circular. Des de l’escena de llit del desè capítol fins a la discussió a la plaça d’ahir, la càmera balla al seu voltant per plasmar la sensació de conflicte i inestabilitat entre tots dos al mateix temps que es mantenen en un pla d’igualtat: com diu la Wendy, encara ha de néixer qui li pugui fer por. D’una banda, ella i el Fajardo són versemblants i serveixen per explicar com unes gotes d’irracionalitat poden fer saltar pels aires qualsevol pla pretesament perfecte; de l’altra, no puc evitar enyorar les escenes carregades de complexitat que permetien els personatges més cínics i tridimensionals com el Lluís, la Clara o la Mercè.

Però el que em va deixar més intrigat del capítol d’ahir va ser en Marc Ramos. No pel fet que se’n sortís, sinó per la seva convicció que ho faria. No només va actuar com si no hagués fet res, sinó que les seves presses i la seva predisposició a sotmetre’s a la prova d’ADN i als interrogatoris em costen d’explicar perquè, finalment, el van fer alliberar perquè la Fàtima no el va reconèixer. Però ell no podia donar per descomptat que aquest seria el resultat. Aquesta manera de fer indica que en Marc té una confiança absoluta en la netedat del seu mètode i una capacitat per creure’s les mateixes mentides digna del psicòpata que és. O alguna cosa que m’ha passat per alt. Realment mai l’hem vist matant les iaies, però sí que hem presenciat com matava la nit de l’ascensor i, per com el van tenir d’aprop els veïns, em costa d’entendre la seguretat amb què va actuar mentre va estar detingut. I trobant-me en l’exercici d’especular cap a on anirà tot plegat, arribo a un punt del qual fa temps que volia parlar: els breus muntatges amb escenes del capítol de la setmana vinent que hi ha al final de cada episodi.

ADN Nt i dia

Alfred Hitchcock explicava amb un exemple canònic la diferència entre la sorpresa i el suspens: si dos personatges estan sopant junts i una bomba explota de cop, es genera sorpresa i uns segons d’impacte en l’espectador; en canvi, si dos personatges sopen junts però prèviament hem vist com un tercer col·loca una bomba allà on soparan, aconseguim que l’espectador estigui en suspens durant tot el temps que duri la conversa. Nit i Dia ens agrada a aquells que preferim el suspens per sobre del misteri i la sorpresa, ja que la sèrie aconsegueix crear aquests moments de plaer masoquista en què tenim més informació que els mateixos personatges. I és per això que tinc sentiments ambivalents respecte als teasers al final de cada capítol. Crec que són una crossa innecessària que les televisions imposen per enganxar l’espectador perquè parteixen de la premissa errònia que el relat no ho pot fer sense ajuda externa. I crec que aquesta motivació és perversa i que, a sobre, adultera el visionat. Al mateix temps, no sóc cap fetitxista de la sorpresa: estic radicalment en contra d’aquells que diuen que saber el final d’una obra l’espatlla per complet i et miren com si els haguessis tret un ronyó quan els fas algun –com odio la paraula– spoiler.

Això no hauria de fer que no em molestés tota la informació sobre el que passarà que apareix als teasers? Encara hauria d’importar-me menys si es té en compte que els mateixos teasers són ambigus i, de fet, no ens ho donen tot mastegat sinó que juguen amb les nostres expectatives. Pensava que sí, però cada cop més em trobo amb què aquests moments finals no només em priven de la sorpresa, sinó, sobretot, del plaer d’especular sobre moltes coses. Podria parar el capítol abans que arribin, direu. Però és que apareixen tan de pressa…

 

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

8 Comentaris
  1. En Marc estava segur de que el deixarien anar perquè ell sap que l’assassinat de la Mercè Pàmies no és obra seva. Sens dubte corria el risc que l’identifiquessin, però una prova d’ADN sempre tindrà més pes.

    Ja va procurar de posar-se vestit i corbata (quan el van veure anava amb roba d’esport) per causar dubtes entre els que l’havien vist.

  2. Nit i dia, és força bona. Em sap molt de greu quan s’acaba el capítol del dilluns i em sap encara més greu haver d’esperar tota una setmana per veure el següent.
    Els actors bons i ben trobats per cada personatage. La posada en escena i ambientació és molt variada: casa de la Sara i el Lluis, casa de la Mercè i el Fermí, casa on viu Marc Ramos, el seu fill i la seva mare, i fins i tot hem visitat on treballa en Marc, els Bombers, la comisaria amb els diferents departaments, oficines per on passa en Lluis, restaurant de la Magda i de les últimes, l’espai caòtic on viuen la Wendy i el Fajardo. Tot això sense comptar amb les diferents escenes a l’exterior.
    Els personatges són increïbles i es podria jugar amb ells al joc de repartir-los entre dues llistes: nit i dia, i aquesta complexitat que tenen els fa encara més atractius. Perquè ni els que afegiríem a la llista de la nit són tots els foscos o dolents, ni els que deixaríem a la llista de dia, serien exclusivament els bons.
    L’espectador té gairebé totes les peces per encaixar el final, però aquí rau per mi allò que enganxa d’aquesta sèrie, estem al cas de tot i tenim la veritat del que està passant, i esperem que l’atzar, les proves, i fins i tot algun dels personatges doni un gir a la situació per tal que tot arribi a bon port, o no. També sol passar que queden crims sense resoldre…

  3. I per què no van comprovar si en Marc tenia el tatuatge de la calavera que clarament va veure en Joan Dausà?!?!

    Espero que ens facin patir però que l’acabin enxampant!

  4. És incomprensible l’error del guió, o l’estupidesa de la policia i la jutge: els testimonis de l’ascensor identifiquen sense dubtar l’assassí que va fugir després de matar la dona jove, però en canvi el deixen lliure perquè la noia que es va creuar pel carrer amb un POSSIBLE sospitós D’UN ALTRE CAS diu que no és cap dels de la roda de reconeixement. Aquest segon testimoni no hauria de posar en dubte el primer.

  5. De moment, la policia va només en una sola direcció, i dóna per bo que l’assassí del darrer cas serà els dels anteriors. L’anell canviarà la situació.
    A mi em sembla que en Marc Ramos té molts punts per saber com sortir-se’n… L’única que sembla que té la certesa de tot és la seva mare. Ha fet desaparéixer proves.

  6. La serie m’ha enganxat i la trobo excel.lent o molt bona en el tema i la forma, també en les interpretacions totes excepcionals i sorpressives.
    Però grinyolen qüestions de la investigació: el Fajardo porta les esgarrapades de la seva víctima a la cara i la poli té l’anàlisi de la seva pell. això seria una primera prova.
    Dues persones identifiquen Marc i una no: no és suficient per descartar-lo.
    Marc- extraordinari Martínez- no té atractiu suficient per interesar d’entrada tantes dones interessants que se li lliuren a la primera o que li van al darrera.
    Els policies descarten proves evidents sense aprofundir massa.
    Les nombroses i excel.lents escenes íntimes, amb roba posada?.
    Ara, la relació del basc vidu, amb la seva filla …i la interpretació dels dos actors, extraordinària.
    Estic esperant el darrer capítol. A veure si sorpresa o suspense.
    Felicitats a tots els implicats en l’èxit