Nit i dia. El suspens o la sorpresa?

El capítol d’aquesta setmana ha escenificat la volta definitiva que ha fet la roda de la fortuna per al Fermí Cases. La trama que s’havia teixit al voltant de la mort de la seva esposa, la Mercè, ha acabat girant-se totalment en contra del jutge en tots els aspectes: allà on l’assassinat es podia justificar –entre cometes– per la negativa de la crítica d’òpera a signar els papers del divorci, va resultar que aquests ja estaven signats i l’agror d’ella superada; on el cas del mataiaies servia com a coartada perfecta, ara hi interfereix per alliberar en Marc Ramos de tots els càrrecs i portar el Fajardo davant de la policia. I l’anell com a metàfora i causa d’aquesta inversió. El que havia de ser una ema per a la Magda, va intentar passar com una ema per a la Mercè, fins que ha acabat al revés, convertit en una w per a la Wendy. La sèrie ha anat dibuixant les ramificacions impredictibles del pecat original del jutge Cases, la sort del qual ha quedat lligada amb el Fajardo a través de l’anell. És com si l’esperit de la Mercè no hagués marxat del tot i seguís present en l’anell, donant-li una força sobrenatural per atraure el cos de policia cap a ell, que compensa amb una càrrega de justícia divina els petits punts on la versemblança de la investigació grinyola.

La parella Wendy i Fajardo ha rebut molta atenció durant els últims capítols, cosa perfectament comprensible si veiem com la seva relació personal acaba tenint conseqüències determinants per a la trama. Ells dos representen la irrupció de personatges que actuen sense pensar detingudament i es deixen endur per passions infantils enmig d’una auca on predominen la fredor i el maquiavel·lisme. La seva relació es pot definir recorrent al tipus de pla cinematogràfic amb què els directors ens han presentat la parella en diferents seqüències: el tràveling circular. Des de l’escena de llit del desè capítol fins a la discussió a la plaça d’ahir, la càmera balla al seu voltant per plasmar la sensació de conflicte i inestabilitat entre tots dos al mateix temps que es mantenen en un pla d’igualtat: com diu la Wendy, encara ha de néixer qui li pugui fer por. D’una banda, ella i el Fajardo són versemblants i serveixen per explicar com unes gotes d’irracionalitat poden fer saltar pels aires qualsevol pla pretesament perfecte; de l’altra, no puc evitar enyorar les escenes carregades de complexitat que permetien els personatges més cínics i tridimensionals com el Lluís, la Clara o la Mercè.

Però el que em va deixar més intrigat del capítol d’ahir va ser en Marc Ramos. No pel fet que se’n sortís, sinó per la seva convicció que ho faria. No només va actuar com si no hagués fet res, sinó que les seves presses i la seva predisposició a sotmetre’s a la prova d’ADN i als interrogatoris em costen d’explicar perquè, finalment, el van fer alliberar perquè la Fàtima no el va reconèixer. Però ell no podia donar per descomptat que aquest seria el resultat. Aquesta manera de fer indica que en Marc té una confiança absoluta en la netedat del seu mètode i una capacitat per creure’s les mateixes mentides digna del psicòpata que és. O alguna cosa que m’ha passat per alt. Realment mai l’hem vist matant les iaies, però sí que hem presenciat com matava la nit de l’ascensor i, per com el van tenir d’aprop els veïns, em costa d’entendre la seguretat amb què va actuar mentre va estar detingut. I trobant-me en l’exercici d’especular cap a on anirà tot plegat, arribo a un punt del qual fa temps que volia parlar: els breus muntatges amb escenes del capítol de la setmana vinent que hi ha al final de cada episodi.

Alfred Hitchcock explicava amb un exemple canònic la diferència entre la sorpresa i el suspens: si dos personatges estan sopant junts i una bomba explota de cop, es genera sorpresa i uns segons d’impacte en l’espectador; en canvi, si dos personatges sopen junts però prèviament hem vist com un tercer col·loca una bomba allà on soparan, aconseguim que l’espectador estigui en suspens durant tot el temps que duri la conversa. Nit i Dia ens agrada a aquells que preferim el suspens per sobre del misteri i la sorpresa, ja que la sèrie aconsegueix crear aquests moments de plaer masoquista en què tenim més informació que els mateixos personatges. I és per això que tinc sentiments ambivalents respecte als teasers al final de cada capítol. Crec que són una crossa innecessària que les televisions imposen per enganxar l’espectador perquè parteixen de la premissa errònia que el relat no ho pot fer sense ajuda externa. I crec que aquesta motivació és perversa i que, a sobre, adultera el visionat. Al mateix temps, no sóc cap fetitxista de la sorpresa: estic radicalment en contra d’aquells que diuen que saber el final d’una obra l’espatlla per complet i et miren com si els haguessis tret un ronyó quan els fas algun –com odio la paraula– spoiler.

Això no hauria de fer que no em molestés tota la informació sobre el que passarà que apareix als teasers? Encara hauria d’importar-me menys si es té en compte que els mateixos teasers són ambigus i, de fet, no ens ho donen tot mastegat sinó que juguen amb les nostres expectatives. Pensava que sí, però cada cop més em trobo amb què aquests moments finals no només em priven de la sorpresa, sinó, sobretot, del plaer d’especular sobre moltes coses. Podria parar el capítol abans que arribin, direu. Però és que apareixen tan de pressa…