Nit i dia. El mal ho taca tot

1.03.2016

Nit i Dia no és la CSI catalana. És important acabar amb aquest tòpic com més aviat millor perquè comença a estar molt estès i no només no s’ajusta a la realitat, sinó que limita l’abast d’una sèrie que va molt més enllà del que mai podria pretendre CSI. La nova sèrie de Lluís Arcarazo i Jordi Galceran beu del bo i millor del gènere negre i s’allunya de les motivacions típiques del serial policíac en què el quid de la qüestió acostuma a ser sempre el mateix: qui és l’assassí, com s’ho ha fet i quines pistes ha anat deixant? Si pertanyeu a la legió d’amants dels enigmes que malden per participar amb Grissom i companyia en la reconstrucció peça a peça de cada cas, la sèrie us va decebre mostrant-vos la cara del malfactor en un generós primer pla des del primer capítol. Som al cinquè episodi, ja li coneixem la mare, el fill i la feina; i ha arribat l’hora que us feu a la idea: el trencaclosques de què ens parla Nit i Dia és el del mal i la condició humana. I això és el que la fa una sèrie grandiosa, més exigent per a l’espectador alhora que perfectament capaç de recompensar aquesta demanda.

Clara Segura, protagonista de 'Nit i dia'

Clara Segura, protagonista de ‘Nit i dia’

 

Ara que he fet el meu particular «Perdoneu, però algú ho havia de dir», ja puc aprofitar aquest espai per parlar del que se suposa que hauré de parlar cada setmana: del capítol d’ahir.

El cinquè episodi expandeix un dels temes centrals de la sèrie: la metàfora del mal com a taca. Una taca que es va fent gran i corromp tot el que toca; una taca que no deixa que res torni a lluir com abans. D’aquesta manera, l’alarma social s’ha propagat entre la població barcelonina, fins al punt que una àvia anònima és capaç de fer que un home innocent que anava a ajudar-la acabi esbatussat per una semblança molt lleu i qüestionable amb el gerontocida de moda. La perfídia d’un sol individu, en Marc Ramos, ha anat desfermant la paranoia mediàtica i el que era un acte aïllat ja està embrutant l’imaginari col·lectiu. És en aquesta seqüència on coneixem dos nous personatges del panteó de Nit i Dia que tindran recorregut: la Wendy i en Fajardo, una puta i el seu xulo. Finalment la sèrie arriba a l’estrat més baix de la societat, dibuixant el panorama complet d’una Barcelona on tothom té una doble cara i l’executiu sense escrúpols de casa sumptuosa i la prostituta del Raval tenen una sola cosa en comú: la debilitat davant del mal.

I és que una de les idees centrals que veurem desenvolupar al llarg de la sèrie és la noció que no venim tarats de fàbrica, sinó que és l’entorn en el qual madurem el que treu el pitjor que tots portem dins d’una manera o altra. Fixeu-vos sinó com el Marc Ramos ensenya al seu fill a pegar o, mantenint-nos en el capítol d’ahir, com descobrim l’origen de l’obsessió de l’Aitor per controlar i sobreprotegir a la seva filla. Si jo sóc jo i la meva circumstància, que diria el filòsof, Nit i Dia posa el focus sobre la circumstància i ens obliga a aturar-nos abans de jutjar a les persones i fer-les responsables de la seva pròpia corrupció moral. Un acte de violència política -el terrorisme d’ETA- té infinites conseqüències col·laterals, com tocar per sempre la confiança de l’Aitor. De nou la ubiqüitat de la taca. I així es perpetua el mal, com un virus que passa del col·lectiu a l’individu amb una promiscuïtat formidable i del que no en podem trobar un pacient zero.

Però més enllà d’això, l’episodi d’ahir ens mostra la cara més fosca de dos personatges que són capaços d’arribar a les quotes de psicopatia més elevades sense necessitat de rituals de matricidi simbòlic en sèrie. En primer lloc, l’exquisit cinisme del Lluís que menteix a la Sara amb el cor a la mà, de nit i de dia. Des del missatge que envia l’endemà d’haver estat enxampat “com és que trigues tant a contestar, que has marxat amb un altre?” fins a un desplegament brutal de l’art de la doble moral a l’escena del retrobament a Barcelona. Si no ens havia quedat clar perquè l’empresa de Lluís es diu Dorian, ahir vam veure una capacitat per oblidar qualsevol escrúpol o remordiment dignes del protagonista de la novel·la d’Oscar Wilde. La grandesa de l’actuació d’en Pablo Derqui -en Lluís- és que nega la veritat amb una naturalitat i una passió que posen la pell de gallina perquè capten la veritat del seu personatge: quan no ets capaç de sentir cap mena d’empatia, no hi ha raons per titubejar.

Però potser la que millor ha entès de què va tot això és la Mercè, l’esposa del jutge Cases. Ella, que està més bregada en la misèria humana per allò que el diable en sap més per vell que per diable, sap que l’aparença és el que és realment important. En el monòleg final en què amenaça d’arruïnar la vida d’en Fermí si ell no s’encadena definitivament a la farsa del seu matrimoni, la Mercè demostra que sap que el nom sí que fa la cosa. ¿Què importa el que l’altre senti realment si al capdavall tots tenim una doble cara i és impossible saber si ens estimen de debò? Molt millor obligar el Fermí a tractar-la com ho faria un autòmat i, si hi ha sort, l’hàbit i el tedi faran la resta. I si no, tal com ensenyen la Sara i en Lluís a cada capítol, qui pot distingir l’amor veritable d’una bona representació? I a qui l’importa?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

26 Comentaris
  1. Bona anàlisi! La sèrie va a més capítol rere capítol i encara ha de donar moltes sorpreses. Segur que no decebrà els seus seguidors. Només una petita correcció: el personatge del Pau Derqui no es diu Eduard, sinó Lluís.

  2. Dorian? Hemingway? Será Dorian i Oscar Wilde, no? Tota la credibilitat de la teva crítica salta pels aires per un error com aquest.

    • Pau, tu mai no et confons oi? Quin cony de persona miserable deus esser quan només et centres en els errors dels altres i et permets enviar-los als lleons amb tanta facilitat? quanta arrogància.

  3. A part d’uns guions magníficament estructurats i que enganxen,d’una interpretació magnifica,el que més m’agrada de la serie , i no sabria explicar ben be perquè, és la manera manera com esta gravada amb uns primers plans espectaculars. l’escena on la Mercè fa xantatge al seu marit és terriblement bona.

  4. 1) Males actuacions i mal càsting: Les actituds són forçades. Els forenses són personatges en què no se’ls nota llur professió, ni se’ls descriu psicològicament. En canvi algun policia és una desubicada caricatura dels 70s. L’actitud del jutge és inversemblant, i encara no l’hem vist treballar com a jutge. Els accents (no entro en la llengua) d’alguns personatges són simplement inversemblants.

    2) Mal guió: Tota la sèrie és una telenovel·la, simplement emesa de nit.
    2.1) El pes de les històries familiars és, com sempre a TV3, excessiu, i desdibuixa la sèrie temàtica fins al punt de fer-la introbable.
    2.2) La descripció de la realitat és pràcticament inexistent. I quan es fa, pobre i estereotipada, quan no equivocada: la prostitució, l’empresa, etc.
    2.3) Assessorament expert indetectable: es va destacar molt, però no s’està transmetent a l’espectador. Els procediments forenses i policials en realitat no es veuen o són puntuals, gairebé molesten a l’argument telenovel·lesc.
    2.4) Manierisme: Escenes afegides amb calçador que imiten escenes conegudes d’altres sèries / pel·lícules, potser de “serial” però almenys certament temàtiques.

    En general mostra un gran desconeixement de la realitat: del context social i dels procediments laborals de forenses, jutges i investigadors policials. És una Riera nocturna. Potser l’error és meu: m’esperava una The Wire però de l’àmbit de la medicina forense.

    • Completament d’acord: aborrida, pretenciosa, inversemblant… un bodrio, vaja.
      L’ambient que pretén crear i la idea potser estan bé sobre paper… però només això.
      TV3 faria millor d’obrir una xurreria.

      • Ben d’acord, menys en la frase final, que no es mereix TV3, per més que sí que ens va decebent….com la mateix realitat, potser.

    • Totalment d’acord, jo m’esperava una altra cosa i em va decebent dia a dia!! Hi ha escenes patètiques. I és veritat que van dir que la “trama forense”s’havia estudiat, assessorat…per a què???

  5. jo l’he deixat de mirar. És inversemblant, dolenta amb ganes i amb un càsting terrible. Com li fan fer aquests papers de fatale a la pobra Clara Segura, gran actriu però gens adequada? Com és que Mario Gas surt aquí, que no tenim actors d’edat per fer el paper? Què vol dir això de ser un veterà de la guerra? Pot ser més previsible tot el tema del marit de la forense i la noia aquesta que interpreta la Carlota Olcina? Pot ser més matusser tot plegat? En fi, que no hi ha per on agafar-ho. Em sap greu, però les sèries de TV3 s’han convertit en un rotllo insofrible.

  6. Doncs no hi puc estar d’acord. Per ritme, per l’escenografia, pels diàlegs (especialment dels personatges secundaris) i un llarg etcètera veig que és una sèrie que beu més del colebrot que d’una sèrie moderna. Em sap greu dir-ho, però destila “antigor” per totes bandes. No passarà a la història.

  7. La veritat, per mi, Burdeus, és que ja m’he afartat d’una sèrie que esperava amb candeletes (direcció, elenc, making off,…) i que ja em neguiteja per tot arreu. Trobo que presenta els temes amb una excessiva gratuïtat, a pinzellades de lluïment, i que sí, la maldat ho inunda tot. Però….és que em cal un xic de bondat i normalitat abans d’anar a dormir.

  8. De moment encara la segueixo, tot i que ara per ara és decebedora. Entenc que no és CSI, però això no justifica el paper secundari, gairebé inexistent de la trama policial. Els actors fan el que poden amb uns personatges esterotipads, alguns de molt curt recorregut. Bé, espero algún gir enginyós i sorprenenent que en faci canviar d’opinió

  9. Un bodrio de primera,Alcarazo ja esta tot dit…

    Trama inexistent,càsting dolent,escenes patèticas on els actors estan més pendents de què no se’ls vegi el culet que de transmetre el que realment demana la situació, Al mal endèmic de TV3 el pudor i al volguer ser políticament correcte i el star sistem permanent.

    Poc cine negra has vist tu Joan Burdeus.

  10. Em crida l’atenció que tots els usuaris que han deixat comentaris en contra de la sèrie tenen molt mala ortografia.

  11. Doncs a mi m’agrada, sobretot després de llegir tants comentaris dolents, estic d’acord que hi ha actuacions millorables, però hi ha actrius que m’encanta tenir-les en pantalla, com la Carme Sansa i, sobretot, m’ho passo bé, m’agrada acabar els dilluns davant de la tele veient una sèrie que capítol a capítol em sorprèn, mai sé per on sortirà, no em preocupa gens que s’hagin assessorat sobre la medicina forense, les “intríngulis” dels jutjats… M’agrada l’ambientació, la fotografia, els colors, d’un caire mate, encara que més càlids quan cal, com quan surt la Vicky Peña, sempre encesa, pels moviments de càmera, pel muntatge… no em preocupa gens què m’expliquen.

  12. El treball dels actors no està malament, la filmació és original i l’escaleta dinàmica, ara, la major part de la trama no és res de nou, molta foscor, traïcions de parella, assassinats… De vegades tant d’efectisme acaba cansant i es perd versemblança.

    • Sí, efectivament. Sembla com si els nostres bons artistes (i Galceran i Huerga ho són, i de quina manera) s’haguessin deixat endur per aquesta banalitat rampant en el tractament dels afers quotidians. TV3 hauria de retornar a les bones novel.les i deixar les sèries efectistes, on, realment, el mal ho inunda tot. Només que a Nit i Dia tot són espurnes d’un mal asfixiant, que no veig jo que ens sigui pas gaire habitual. Me n’he cansat.

      • Voldria afegir al meu comentari anterior: el mal essencial és la Mentida com a forma “natural” de viure. Només cal veure com es construeixen bona part dels imaginaris infantils avui dia per veure com caminem.

      • Doncs jo cada dilluns (de fet, com que me’n vaig a dormir d’hora, ho veig a la tarda de dimarts o dimecres per internet) veig com creix la sèrie. I sí, és el mal en estat pur.

  13. Doncs a mi la sèrie m’encanta i m’enganxa cada dia mes!! Es la meva alegria de dilluns i l’horari intocable. Gràcies a tv3, guionistes i actors!!