Nit i Dia. Amor, justícia i l’excusa dels fills

29.03.2016

Hi ha una tensió que fa de mal resoldre entre l’ètica de l’amor i l’ètica del deure, que es visibilitza amb la paradoxa del perdó: tan quotidià per alguns casos i tan impossible per a d’altres. Segons l’anàlisi clàssica —i polèmica— de Max Weber, als països mediterranis se’ls sol atribuir una major laxitud moral a causa de la seva tradició catòlica que, suposadament, canalitza la naturalesa pecadora dels homes a través de la confessió i l’absolució. En canvi, els països protestants tindrien una moral més rígida i inflexible perquè, en haver prescindit dels mecanismes de redempció exprés institucionalitzada, els individus es veurien obligats a assumir la responsabilitat total dels seus actes sense l’ajuda de les dosis terapèutiques de parenostres i avemaries als quals diferir la culpa que tan bé coneixem a les nostres latituds. Ara bé, tan difícil és imaginar un codi penal escrit sota el lema de “posar l’altra galta” com un tractat matemàtic sobre la lògica del perdó. I és per les esquerdes que creen aquestes contradiccions per on s’escolen els dilemes morals que tant ens agrada v(i)eure a la ficció.

Novè capítol de 'Nit i dia'

Novè capítol de ‘Nit i dia’

Per això són tan llamineres les vides de la Clara, l’Aitor, el jutge Cases i companyia, que s’han d’enfrontar diàriament a la dialèctica entre amor i justícia. Per explotar aquest filó, una de les estratègies que fa servir més sovint Nit i Dia és la d’incorporar un cas puntual a cada episodi al marge de la gran investigació del mataiaies i les diferents trames generals de cada personatge. A través d’aquests conflictes, la sèrie fa que els dilemes interns dels protagonistes es vegin agreujats per culpa d’un contraexemple flagrant que té lloc a la seva vida laboral. Al capítol d’ahir, la Sara es topa amb una víctima de la violència de gènere el mateix dia que pateix una violació per part del Lluís. En lloc de fer anar el capítol pel tòpic debat de denunciar o no denunciar, ahir la història ens va mostrar que el que realment trastoca la Sara és la justificació de la dona: decideix no fer-ho pels fills.

Arribats a aquest punt, cal apuntar que el d’ahir va ser un capítol de farciment amb totes les de la llei. Després del virtuosisme dramàtic de la nit de l’ascensor, era obvi que calia un retorn a la normalitat, però ahir ens vam trobar amb un episodi d’aquells on la desídia narrativa impedeix generar cap situació veritablement potent i totes les trames es limiten a avançar. Tal com passava a Cites, els guions pateixen per aguantar les exigències de producció de la televisió i això produeix la familiar sensació d’allargament innecessari. Encara tenim molts problemes pendents de resoldre amb això de les temporades de tretze capítols de cinquanta minuts. Un bon exemple va ser la violació de la Sara: una seqüència que podria haver estat molt important i que vertebra tot l’episodi apareix sense gaire preparació, es desenvolupa amb manca de ritme dramàtic i es liquida amb massa facilitat a través d’un matí de no parlar-se i una plorera nocturna al sofà. Segur que la cosa donarà per més, però això no justifica l’excessiva mandra amb la qual es va tractar ahir.

Però tornem al problema dels fills o, com diu la Sara, “a fer servir els fills com excusa”. Aquest és el fil conductor que uneix la mare del Marc, creient devota capaç de violar el sagrament de la confessió per protegir el seu fill, amb l’Aitor, capaç de trencar qualsevol mínim respecte a la privacitat i l’autonomia de la Miren perquè, en el fons, “per un fill ho faries tot”. En canvi, tal com demostra la seva indignació davant la reacció de la dona maltractada —i que hem vist reproduïda en capítols anteriors—, la Sara és una persona obsessionada amb la justícia que té molt clar que hi ha deures morals absoluts amb els quals és intolerable barrejar els fills (tot i que la fidelitat no seria un d’ells).

Nit i dia

Nit i dia

Seria normal pensar que la Sara no vol tenir un fill amb en Lluís perquè, simplement, la seva relació de parella no funciona i en Lluís és un psicòpata, però la realitat és que la Sara no podria tenir un fill amb ningú. I és que la Sara, per un passat que encara no coneixem, té la capacitat per estimar mutilada i intenta omplir aquest buit amb una dedicació plena a la persecució de la justícia durant el dia. Per ella, el problema de tenir un fill no seria el de lligar-se a un Lluís que no s’estima, sinó haver de suportar l’exigència d’amor incondicional que suposa una criatura. Refugiada en la lògica del deure, mecànica i predictible, la nostra protagonista no vol tornar a caure en la vulnerabilitat a què ens exposa l’amor.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

7 Comentaris
  1. Comparteixo la idea que dones de la Clara, alguna cosa hi ha que no sabem. Però en línies generals segueixo en la meva opinió, la sèrie intenta assolir un nivell molt alt, és excessivament pretensiosa i malauradament es queda a mig camí. Capítol a capítol la cosa decau i lluny d’avançar cap el moment més àlgid, s’enfonsa sense remei i ens dibuixa un panorama força mediocre.

    • Parlo sense haver vist cap capítol de la sèrie, però crec que hi ha una gran diferencia entre la sèrie de TV3 i les sèries veneçolanes: les actrius. Aposto, clarament, per les [actrius] veneçolanes!

      Atentament

  2. Vaig trobar molt falsa l’actuació del malalt ingressat a l’UCI: semblava que estigués al llit de casa. Comparteixo l’opinió que decau.

  3. Molt content de llegir aquestes crítiques tan ajustades de “Nit i dia” que escriu Joan Burdeus. Crec que analitza molt bé el punt més fort del capítol (la “violació” de la Sara), i que no s’està d’indicar que la resta sembla més aviat de farciment. Però també és cert que això passa inevitablement amb moltes sèries de qualitat. És molt difícil, com s’afirma a l’article, fer 13 capítols de 50 minuts i evitar aquests esculls.

    D’altra banda, crec que és massa aviat per afirmar que és una sèrie massa ambiciosa que decau. Donem-li més temps. I, si és ambiciosa, ja en podem estar contents. Perquè, al capdavall, no deixa de tractar els temes (consciència, culpabilitat, amor, justícia…) que tracten les millors sèries actuals (i des de fa anys). Ara mateix, penso en l’anglesa “The Fall”, per exemple, o en “The Killing”, també protagonitzades per dones que fan de detectiu. I ja paro!

  4. També penso que les sèries millorarien si no s’allargassessin tant. Amb tres capítols ben estructurats n’hi hauria d’haver prou. I cap a un altre show, que les idees són barates, tenint en compte els sous dels escriptors.
    Quin passat corroeix la Sara, que la fa llençar-se de cap a una promiscuïtat perillosa… quins traumes infantils arrossega en Ramos, amb aquella mare tan beata i dubtosa… I la guerra, que es veu que l’ha deixat ben marcat, és clar. Ens ho haurien d’anar deixant entendre amb agilitat, i amb recursos més originals, menys previsibles. Per exemple, que a l’assassí el comprometi l’anell pres a la víctima ja em va semblar naïf a “The Killing”. Aquí es veia a venir des del primer moment. Suposo que totes aquestes sèries s’assemblen (deixem-ho així).
    “Seria normal pensar que la Sara no vol tenir un fill amb en Lluís perquè, simplement, la seva relació de parella no funciona i en Lluís és un psicòpata.”
    El perfil d’en Lluís trobo que no s’acaba de definir ben bé com a psicòpata. Ambiciós i sense escrúpols, sí, però té sortides de simple gilipolles carregat de frustracions. Tampoc no és gens bo manipulant la gent. La mateixa companya de feina sembla més mala bèstia.
    De tots plegats, el psicòpata per excel·lència, el més gros -en tots els sentits-, fred i calculador, és el jutge. Si es mor d’un infart serà per la por a ser descobert, no pel sentiment de culpa. Pervers que arriba a ser, el jutge.
    I això no ho veig igual:
    “…la violació de la Sara: una seqüència que podria haver estat molt important i que vertebra tot l’episodi apareix sense gaire preparació, es desenvolupa amb manca de ritme dramàtic i es liquida amb massa facilitat a través d’un matí de no parlar-se i una plorera nocturna al sofà. Segur que la cosa donarà per més, però això no justifica l’excessiva mandra amb la qual es va tractar ahir.”
    Perquè el silenci i el desviament de les mirades pot ser més violent que una explosió, o el dramatisme d’una baralla “formal”, amb denúncia o sense. És més fort que la ràbia se li podreixi a dins, a la Sara; el greuge la menarà a l’odi i al menyspreu. Dóna més joc. I sembla que ella a dins ja hi té un mort com els que tracta cada dia.
    L’Aitor, també, deixa’l córrer; és desagradable per no dir obscena, la manera com espia la filla… fins que ella és fixi amb l’ID del suposat nano, si no és tan bleda com sembla.
    Finament, m’agrada molt aquesta manera d’entendre la Sara:
    “Per ella, el problema de tenir un fill no seria el de lligar-se a un Lluís que no s’estima, sinó haver de suportar l’exigència d’amor incondicional que suposa una criatura. Refugiada en la lògica del deure, mecànica i predictible, la nostra protagonista no vol tornar a caure en la vulnerabilitat a què ens exposa l’amor.”