La Setmana de Poesia celebra el final de festa al Palau

19.05.2015

Entro al Palau de la Música amb ganes de sentir recitar dos poetes que conec i que he llegit, en Carles Camps Mundó i la Montserrat Rodés. Tots dos escriuen una poesia molt mental, més pensada per ser llegida que no pas dita i tinc curiositat per escoltar-los i veure com fan audibles els seus versos.

Salutació final al Festival Internacional de Poesia celebrat dilluns al Palau. D'esquerra a dreta, Sam D. Abrams, Carles Camps Mundó, Sharon Olds, Montserrat Rodés, Elena Medel i Charles Simic | © Pep Herrero

Salutació final al Festival Internacional de Poesia celebrat dilluns al Palau. D’esquerra a dreta, Sam D. Abrams, Carles Camps Mundó, Sharon Olds, Montserrat Rodés, Elena Medel, Charles Simic i Teresa Colom | © Pep Herrero

M’assec a l’espai reservat a la premsa. A la llotja del costat hi tinc un grup d’eslovens, observadors internacionals que han vingut a Barcelona convidats pel Diplocat i per Biblioteques de la Generalitat. S’apaguen els llums i engeguem la llanterna que ens han donat a l’entrada. L’espai escènic, dissenyat per l’estudi Cube.bz, és d’una gran sobrietat: consisteix en un micro, un faristol i una tauleta amb un got d’aigua que serà providencial quan Charles Simic s’ennuegui amb els seus propis versos. Rere el faristol, limitant l’escenari, una filera de lletres de neó que pengen a mig aire, com un cordó sanitari, i que es van il·luminant amb els noms dels poetes convidats a mesura que van sortint a llegir.

Camps Mundó ens llegeix una tria de poemes de La mort i la paraula, un recull en què explica la seva lluita contra el càncer. “Tinc un tros de mort viva dintre meu, / un tros de mort que, per fer-me morir,/ viu de la vida que li dono, com si l’estigués gestant”. Camps Mundó escriu sobre la malaltia sense entrar mai en detalls escabrosos ni autobiogràfics, amb una claredat axiomàtica: “Aquests tumors que creixen/ tan plens de vida / però que ignoren / que ens necessiten per viure”. Aquests versos, que havia llegit, se’m fan molt més encarnats ara que els sento per boca del poeta. Hi ha un tremolor a la veu que me’ls fa encara més de debò.

El cas de Montserrat Rodés és ben diferent. La seva poesia està plena de cesures, frases inacabades, sintagmes separats per una puntuació que trenca deliberadament la lògica del discurs. I Rodés llegeix saltant-se aquestes marques tipogràfiques quan li convé i brindant-nos la seva lectura. La frase s’imposa aquí per damunt de les marques tipogràfiques. Després del recital, l’autora de Deleatur m’explica que ha hagut d’assajar força per recitar uns versos que no havien estat escrits per ser declamats sinó més aviat per ser llegits sobre el paper.

Els dos poetes nord-americans Sharon Olds i Charles Simic eren els poetes de més edat del festival. Tots dos han llegit poemes molt vivencials i han acabat el seu recital particular amb un poema ambientat en l’any que van néixer. Al poema ‘Torno a maig del 1937″, Sharon Olds se situa en un moment anterior al seu naixement, des del qual es mira amb pena els seus pares, que han comès el gran error de casar-se sense adonar-se que no estaven fets l’un per l’altre. Sharon té la temptació de dir als seus pares que no s’emboliquin, però al final les ganes de viure poden més. “Vull viure (…) Feu el que hagueu de fer, jo ho explicaré”. Servint-se d’un recurs semblant, Charles Simic també ens situa a l’any del seu naixement al poema “Mil nou-cents trenta vuit”, un moment marcat pel seu plor d’infant. Al poema ‘Llegint història’ fa una maniobra semblant. Símic s’ha d’abrigar bé per endinsar-se en la nit freda de la història.

Charles Simic dilluns al Palau de la Música | © Pep Herrero

Charles Simic dilluns al Palau de la Música | © Pep Herrero

 

Ewa Lipska ha estat la gran baixa del Festival per raons de salut, però una jove polonesa ha sortit a llegir dos poemes seu. El millor, sense dubte, és el titulat Instruccions d’ús, que diu així:

“Provo d’engegar l’estat.
Llegeixo atentament les instruccions d’ús.
Giro el país cap a l’esquerra.
Giro el país cap a la dreta.
Però l’estat no funciona.
El país és mort”.

El recital es va tancar amb la recitació de la jove Elena Medel, autora cordovesa molt compromesa amb el feminisme, que ha llegit un tríptic titulat ‘Maceta de hortensias en nuestra terraza’. El final del tercer poema ha despertat les rialles d’un sector del públic i Medel ho ha tallat en sec, com volent dir, de què se’n riuen? “No tiene gràcia”.

En sortir converso amb Mojca Pišek, periodista cutural del diari eslovè Dnevnik. Pišek em diu que li ha agradat l’espai escènic, la màgia del Palau, que tot i ser un escenari gran ha resultat ser prou acollidor perquè s’h puguin dir uns versos amb una certa intimitat. La Mojca em diu que només ha trobat a faltar una traducció anglesa per als que vénen de fora i no entenen el català. Potser els directors s’hauran de plantejar, de cara a l’any que ve, d’oferir subtítols en anglès. Al capdavall, això és un festival internacional.