“Ningú sobreviu a la vida”: l’ànsia de Sarah Kane

15.03.2019

Per fortuna nostra, l’obra de Sarah Kane torna a aparèixer a la cartellera barcelonina. La Sala Atrium, que acaba de ser guardonada amb el Premi de la Crítica per introduir la perspectiva de gènere a la seva programació, ha estrenat la penúltima obra de la dramaturga britànica, Ànsia, dirigida per Loredana Volpe, amb traducció de Chap Rodríguez Rosell, que també interpreta un dels personatges, juntament amb Marta Ossó, Anna Casas, i Marc Pujol i Marc Garcia Coté (que alternen un dels personatges). El muntatge incorpora una cinquena veu, canalitzada a través del violí d’Alvar Llusà-Damiani, responsable de l’espai sonor.

El repartiment al complet de l’espectacle ‘Ànsia’, que es pot veure a la Sala Atrium.

A Ànsia, quatre veus A, B, C i M, despullades de qualsevol característica individual, i que podrien ser qualsevol i alhora no són ningú, s’esforcen en va per connectar amb algú, per ser amb un altre. Escrita sota l’allargada ombra neoliberal de Margaret Thatcher, que negà fervorosament l’existència de la societat quan en una entrevista amb el setmanari Woman’s Own afirmà: “la societat no existeix, hi ha individus, homes i dones i hi ha famílies. I el Govern no hi pot fer res”, la desesperança que viuen les veus d’Ànsia, escanyades per aquesta dolorosa individualitat, no només no ens sembla una referència llunyana sinó que ressona encara amb força en la nostra societat del hashtag i el like. L’estructura fragmentada del text, una cacofonia de veus que provenen d’uns personatges dels quals tenim poca o nul·la referència, esdevé l’única resposta possible davant del món que l’autora ens presenta, un món on aquest seguit de veus cerca desesperadament la connexió amb l’altre, i s’aferren a l’esperança fútil d’una resposta que no arriba. El text beu no només dels personatges beckettians i de la cruesa de Howard Barker, de qui Kane era fervent admiradora. També ens transporta als anys noranta la Terra Eixorca de T.S. Eliot, a la qual Ànsia fa constant referència.

El desbordament rítmic de les veus que cercava Kane –que afirmà que bona part del text fou escrit tenint en compte el ritme i la musicalitat, i no pas el contingut– no acaba de saltar a escena fins ben bé la meitat de l’espectacle (on hi ha un canvi escènic que mantindrem en secret). La millor manera d’enfrontar-se a aquest text és fer-ho sense artifici. En aquest sentit en el muntatge de Volpe hi ha una lleugera tensió entre el text i la posada en escena. Els pocs elements que introdueix la direcció –el violí que més que destacar la musicalitat del text sembla que la interromp, el diagrama damunt el qual els personatges es mouen–  a vegades li van a la contra. Tot i això, tant la direcció de Volpe, com les encertadíssimes interpretacions d’Anna Casas i Marta Ossó, que ja va fer temporada al TNC amb la Cate de Blasted, i el monòleg central de Chap Rodríguez, ens descobreixen aquest sentit de l’humor fosc i fruit de la desesperació que amaguen els textos de Kane i amb el que pocs directors s’atreveixen a dialogar.

Un cop més, la presència de Kane a la cartellera és un motiu de celebració, i com va dir l’Oriol Puig Taulé després de l’estrena de Blasted, un exemple que (potser) estem arribant a la maduresa teatral. Kane un cop més ens força a mirar tant cap endins com cap enfora, i a preguntar-nos què coi estem fent amb les nostres societats. Vagin a veure Ànsia, i quan abandonin la sala, mirin-se als ulls.