Núria Perpinyà. Ningú no pot tirar la primera pedra

4.09.2018

Núria Perpinyà (Lleida, 1961) combina la tasca docent com a professora de retòrica i literatura comparada a la Universitat de Lleida, la investigació i assaig sobre l’obra de Gabriel Ferrater i la creació literària amb meravelles com I, de sobte, el paradís, una novel·la dividida en dues parts de dinou capítols cadascuna que recupera la idea de paradís que ja va forjar a Mistana (2006), on l’edèn el conformaven quaranta bojos que vivien entre la boira. L’anàlisi de la complexa realitat que ens ha tocat de viure és, juntament amb la cura respectuosa pel llenguatge (en aquest cas absolutament actual), l’experiment psicològic, l’humor intel·ligent i cínic (“Si l’amor és cec, s’hauria de considerar una discapacitat”), els jocs de paraules (“L’eros erosiona”) i l’estil aforístic el que destaca en totes les novel·les de la Perpinyà. Aquí, a més, hi ha Tuits intercalats. Notes mentals. Tapís social. Crònica d’una malaltia crònica. Al segle XIX, s’anava a la recerca del paradís, sovint perdut. Al segle XXI els falsos paradisos et troben a tu, sobtadament: entres en una altra dimensió.

Núria Perpinyà | Foto de Manuel Bausc

L’alteritat artística, ja des de Rimbaud, seguí a l’Avantguarda i, de retruc a la postmodernitat, i encapçalà un dels mecanismes defensats pel feminisme poètic de la talla de Maria Mercè Marçal o Monstserrat Abelló, es concreta aquí en la identitat múltiple que facilita Internet, la procreació d’alter egos, la dissociació de personalitat. L’Elexa és hipersensible i nihilista. Prefereix aparèixer online amb el nom de Llunàtica mentre es fa selfies sense parar i es grava amb la webcam. Ella mateixa es declara bipolar. La web ens multiplica. Elexa és addicta a la xarxa: escriu la seva angoixa a Twitter, a Facebook (menys, és un fòssil, ara es porta Friendglobe), a Skype, a Pinterest, al Tumblr, al correu, a Whatsapp, a YouTube, a l’Aerytod, a Instagram, al seu blog-dietari… Ho consulta tot un centenar de vegades al dia però és conscient de la seva dependència, del seu abús: “Que poc m’ajuda la xarxa. Estic gastant-hi la vida”. Mentre pateix la seva bombolla virtual, l’Elexa escolta música avantguardista, amb la qual hi té una comunió intensa, com amb una determinada idea d’amor tòxic. Posseïda per la xarxa, l’anorèxia nerviosa i la música, la Llunàtica de l’Elexa viu entre murs de consolació i una depressió de cavall. Però pensa que la càpsula, la presó digital, la protegeix de l’entorn i del menjar i de l’amor.

Per bombardejar la felicitat i posar-la a prova, a l’altra banda de la pantalla, l’Elexa hi te l’Índia, una estudiant de neurologia en crisi que fa d’ajudant de guionista per a la televisió, una dona impedida, una amiga virtual i maternal amb nom fals que li fot canya, un personatge amb sentit crític i altes dosis de feminisme: “Saps com es diu en italià Cupido? El putto alato! El nom fa la cosa”. Ego. Gelosia. Espiar. Dissimular. Fardar: això són les xarxes socials. Aquesta és la gran crítica de la novel·la. L’Elexa vol que sigui l’Índia qui l’acompanyi a una clínica de desintoxicació aïllada de tot, en un paradís de muntanya, una aparent campana de vidre. Malgrat el contacte (el yin-yang és evident), l’Índia se sent en mans d’una malalta que li fa xantatge. Primer renega, després s’ofega com els altres. El contrast està servit: dues usuàries d’Internet amb modus operandi, objectius i privacitats aparentment oposades que, per un complex sentiment de compassió, hauran de conviure a la clínica Lúbol, un asil psiquiàtric ple de tarats virtuals, semiandroides penjant els darrers posts a l’autocar, perdent-se els paisatges amb els ulls obsedits a les pantalles dels seus trastos. Pagar per canviar d’hàbits: deixar els vicis no és fàcil. Els mòbils han acabat amb la llibertat i ens han sumit en un dolor existencial nefast. Vivim a la masmorra.

Fotofòbics i agorafòbics, aïllats i sedats, els antisocials segueixen el tractament d’excursions, treballs manuals i activitats físiques, tot i que assistim al seu mono constant. La doctora Agnès Neuska i la Índia (narradores meravelloses amb final espectacular), i el fisoterapeuta Carles (que en ocasions empra un llenguatge que ja no s’estila proper a la filigrana dels xats romàntics) tindran molta, molta feina, amb aquesta barra lliure de contrasentits en què també han caigut de quatre potes. Alguns dels addictes digitals també ho són al sexe (hipertròfia verbal genital, disfuncions sexuals multicolors), i això complica les coses a l’equip mèdic, que tampoc no està massa fi. Ironies de la vida. Els malalts confonen els cants dels ocells amb sons electrònics i en un moment de caos al centre participen en una orgia de tecnologia eròtica. No saben viure offline. Llegir aquesta novel·la fa que et preguntis si també et cal reiniciar-te i fa que vulguis rebaixar l’arrogància del teu ego. La doble cara d’Internet està servida: llibertat o esclavatge? Traiem monstres i dimonis, sí, però sense inventar-nos vides, sisplau. Desencriptem el nostre jo.