Nico Roig, Queralt Antú i els cristalls Baschet (o un vespre a una altra galàxia)

26.10.2013

Confio que els qui van al cicle Deprop tenen una idea del que viuran o estan oberts al que pugui passar, ja que no es tracta d’un habitual cicle de concerts, sinó molt més que això. Dijous passat, la banda de Nico Roig no cabia a l’escenari de l’Auditori de la Pedrera. Eren sis instrumentistes, dues coristes i la cineasta Queralt Antú, que capitanejava l’escenari a través de les seves creacions.

 

Soraya Sáenz de Santamaria assisteix al concert de Nico Roig a La Pedrera

 

El públic s’acumula al carrer per recollir l’entrada i el concert comença a les tantes -defecte habitual del cicle. L’edifici de Gaudí descansa dels turistes i veu com una colla de catalans s’hi endinsen per omplir les butaques. La creativa Queralt Antú que s’encarrega de la part audiovisual de l’espectacle, ja preparada, espera que soni la música per ensenyar-nos el que ha dissenyat especialment per aquest vespre. Nico Roig apareix a l’escenari, i rere seu ho fan Laurent Blondiau a la trompeta, Miquel Casaponsa a la guitarra i samples, Oriol Roca a la bateria i teclats, i Jordi Casadevall i Martí Ruids, responsables dels dos instruments de luxe de la nit: els esculturals cristalls Baschet.

Si ja has escoltat Nico Roig, segurament les seves lletres no et sorprenen tant, però a mi encara em fan pensar. En començar l’espectacle tinc la sensació que tot és nou i sorprenent. Els primers minuts, el músic i les projeccions -enginyoses i imaginatives- copsen el meu interès, i a partir del tercer tema, la trompeta i els cristalls Baschet també comencen a relluïr. A “Gent així”, l’humor s’incorpora a l’espectacle: Queralt Antú dispara fotos de gent així, gent com Sáenz de Santamaría, Rajoy, i un reguitzell de polítics cínics d’ulls vermells. La música continua, la bateria entra en auge i la banda fa basarda per la potència que ha despertat. La cançó següent va acompanyada de dibuixos on es perfilen pits i culs, contorns que se seguiran veient al llarg de la nit (només a pantalla). Al final quedaríem convençuts que les dues bobines pensades per Queralt Antú girant en directe quallen bé amb la música de Nico Roig.

En Nico, que fa una estona que només toca, ha decidit adreçar-nos unes paraules, però no ens queda clar què vol dir mentre s’enfila per les branques. Llavors aborda “Miquel”, un tema dedicat al seu avi i que ens explica per la seva peculiaritat, amb més claredat que abans. El segueix “Avisa’m”, una cançó de constant crescendo i força. Després, continuen anant a totes amb “La gamba”, que sona bé i es fa divertida per la lletra i el sentit. La música d’aquesta cançó és bonica i delicada fins que s’estripa amb el crit de la “gamba”. Coses que passen en la música de Nico Roig. A “Les dones macabres”, Queralt Antú torna a ser encertada a base d’imatges femenines de revista ben rebregades. Ja ens ha ensenyat dibuixos de traç senzill bonic i personal, fotografies retocades, vídeos. Per si això no fos poc, ara s’estrena amb pintures. Mentrestant, la banda musical de Nico Roig ha seguit arrodonint el concert amb “Sunrise in the Motherlant”, “Autobús buit”, un tema nou i altres temes que han culminat amb un final eixordador: els cristalls Baschet, la trompeta, la bateria i les guitarres hi han donat tota l’energia restant. Un final caòticament sonor però coherent amb tot el que havíem vist i amb el llistat d’insults que descreia la cançó en boca de Nico Roig.

Ni la part audiovisual ni la musical són previsibles. Els artistes d’aquesta cita tenen moltes armes i molts recursos amb què sorprendre. L’enginy, el caos, el surrealisme, la bellesa, el desordre i la senzillesa han estat ingredients d’aquest projecte. N’ha resultat una actuació perfecte feta de petits imperfectes, un vespre de música il·lustrada i molta llibertat que ens ha aconseguit dur a una altra galàxia amb imaginació, humor negre i música delicada, un autèntic contrast que tots heu de provar.